O'clock

Eren les 13h. I com tots els dies a la mateixa hora, les 13 o'clock del migdia -redundància, sí, però queda bé- Mariano -sí, ja sé que no n'és nom adequat de majordom anglès, però no voldreu que maquille la realitat, no?- Mariano li portava la cervesa consuetudinària ben freda al seu senyor. Monsieur, la garagardo. Servida en copa llarga amb la precisió d'un rellotger suïs, fent coincidir el nivell d'escuma, proporcional a l'alçada de la copa, assenyalat per la indicació 0.3 l/rastal que la pròpia copa duia impresa. Mai un mil·límetre per damunt, mai un mil·límetre per davall. O'clock. Però anem a pams. Per què li diu Monsieur, si parlem d'o'clock, és a dir, si estem a l'Anglaterra victoriana i no al París proustià?... Molt fàcil, no li pot dir Mister perquè semblaria dirigir-se a l'entrenador d'un equip de futbol: Mister, la garagardo. Eh, Mister, que no pugen per les bandes, borinot! El borinot no n'és tampoc de molt victorià, ho reconec, ni massa apropiat per a un majordom anglès, però tindrem que acceptar-ho com a llicencia poètica. (¿Borinot, llicencia poètica, Vicicle? ¿Què t'has begut l'enteniment?... Deixeu-me en pau, que n'estic ben fart de tanta correcció política ¿Heu vist la tauleta de la Lions's Court?) Ni tampoc no li pot dir Sir o My Lord, perquè el seu senyor no té dret a tals tractaments. Aclarida la qüestió del tractament o continent, és a dir, el Monsieur o el got del Monsieur -un got és un got, etc…- anem pel contingut, la cervesa. Quines amagades raons poden dur al majordom victorià Mariano a utilitzat l'èuscar com a llengua de denominació cervesera? De fet, el seu senyor, d'antuvi no va entendre res del que li deia. Garaquè, li va preguntar… Garagardo, senyor, cervesa -bé, beer, va dir ell-… Ah! Que ara fas gàrgares amb cervesa?... Excuse-me, Monsieur, tinc les meues raons personals… I com que els dos eren anglesos i conseqüentment flemàtics, l'afer va quedar tancat. Fins que un dia, el Monsieur va llegir una notícia que li va fer recordar els vells temps. Sí, aquell sommelier valencià de sake li va dur a la memòria les seues pròpies capacitats olfactives i gustoses per al tast d'aigua de bidó. Sí, feia anys i panys va ser elegit millor sommelier d'aigua de bidó de tot el comtat. Només una goteta deixada caure des de la distància o rastal convenient dins la seua llengua fent-la rebotar al paladar on s'esmicolaven les seues partícules i Monsieur era capaç d'esbrinar no només si el ciclista havia pujat l'O'Ronet -el cim local per antonomàsia- aquell dia, sinó si ho havia fet a bon ritme o esclafat; una, dos, tres o quatre vegades; la quantitat de voltes que s'havia posat dempeus a la bici; els que li havien avançat i el que ell els hi havia maleït; aquells que ell mateix havia deixat enrere i el que aquests li havien maleït; la distància total, les calories consumides, les escopinades, i el més important: les garagardo que pensava prendre's en acabar l'etapa. Quins temps aquells! Va cridar el majordom. ¿Monsieur?... Hui em serviràs l'Entrecot. I li ho va dir així, amb E majúscula. Perquè el tros de vedella s'ho mereix, oi, Mariano?... El que Monsieur dispose… Al Mariano, aquell tros de carn li recordava el seu servei militar. Coses de l'o'clock. Aquells sacs de carn congelada quatre anys abans de la data de naixement de la quinta que acabaria per menjar-se-la amb l'eufemisme de ragú de vedella, i amb la que el seu oncle va fer una fortuna: Sé fuerte, Marianico -inversemblant aquest diminutiu maño a l'anglès victorià, no?- not ragout -era home de poques paraules. I al Mariano aquells sobres que li feia arribar al seu oncle amb precisió suïssa, o'clock, independentment de l'oficial i el suboficial de cuina, li donaven la impressió de deixar-li destapades les seues vergonyes. Per cert, sabíeu que el Proust era molt aficionat a la cervesa -bière, va dir ell.