dijous, 19 d’abril del 2012

Llamar a la orden


Des de la primera vegada que en vaig ser conscient del que suposava mirar-se a l'espill, que em veig tots els dies igual. Tots els matins del món la mateixa cara del dia anterior, del dia d'ahir. Només la memòria, i les fotografies, la seua fossilització, em diuen que n'estic ben equivocat. Però jo, demà, veure el meu rostre exactament igual que l'he vist aquest matí, i ahir, i despús-ahir o despús-demà. I ara em ve a la memòria el Tete Montoliu. Quan el gasetilla de torn li parlava d'aquella tonteria de lo bé que feien el jazz els negres, i que si només era cosa d'ells, el Tete sempre els hi deia el mateix: tots els matins del món quan em miro a l'espill em veig ben negre. De fet, a l'espill hi veus només el que vols veure. Encara que gaudeixis dels teus més que evidents defectes, i que malaltissament en tragues profit i plaer d'allò que més avorreixes de la teua constitució. Per tant, veus només el que vols veure. Fins i tot amb el temps hem desenvolupat la dubtosa habilitat de buscar-ne la nostra millor imatge entre totes les infinites imatges (boníssimes, bones, menys bones o dolentes) que ell hi pot reflectir-nos: el nostre millor mig perfil, l'escorç més subtil i amable amb la incipient barballera, i, al meu cas, el tall facial de major intensitat baronívola -tot i no ser jo molt de mascle pèl al pit- i ciclista, és clar. I és que jo davant d'un espill sóc l'home més fotogènic del món, com gairebé tothom. El problema, però, el tinc, evidentment, amb les fotografies, com gairebé tothom. L'espill, me n'adone, el tinc dominat; els ulls dels altres no. I entenc perfectament el malestar del president de les Corts valencianes que comença a estar ben fart de veure les seues vergonyes partidistes i personals exposades públicament en samarretes plenes de fotos o al·lusions a aquesta realitat insubornable sense un bon espill. Senyora Oltra i companyia, això no toca, no és serio. Si fins i tot ell, que n'és uns dels millors oradors polítics de tots els temps hispanicus -amb permís d'Azaña- perd el seu reconegut control de vísceres ideològiques i es trabuca: "le abandono que deje la sala". Pobre, no hi ha dret. Vostè imagine's que a partir de demà quan isc amb els companys de ruta, jo mateix o qualsevol altre del grup començàrem a lluir mallots amb fotos o llegendes com ara: El cap de ruta manipula; Més transparència, fora els tapats traïdors; 43 punxades 47 reparacions 0 agraïments; No ens falta entrenament, ens sobren els dopats o un Wanted amb la foto d'aquell o aquells que encara no han pagat ni les quotes ni els equipaments (hivern i estiu) de la penya des que, a hores d'ara farà vuit anys, varen dir que es farien socis. ¿A què no toca? ¿A que mai no és el moment ni el lloc? Doncs clar que no. Així, amb les veritats per davant la convivència es fa insofrible. Tant o més que quan et pillen desprevingut a la foto. Jo amb aquesta pinta i sense espill, per favor.

5 comentaris:

  1. Sempre és grat llegir-te....Visca la marta Oltra i el seu enginy! que passis un bon cap de setmana sense cap ordre ni mandat!

    ResponElimina
  2. Aquesta gent no tenen vergonya ni l'han conegut mai. Però, en fi, diuen que el poble és sobirà i mai s'equivoca...

    ResponElimina
  3. Gràcies, Elfree. Molt bon cap de setmana.

    Brian, o jo sóc massa sensible o és molt més greu del que sembla de primer antuvi. Però com tu dius, el poble és sobirà i pel que sembla li agrada el tarannà feixista.

    ResponElimina
  4. per dir alguna cosa "la imaginació al poder" estic farta de tots els polítics. enhorabona pel post.beset.

    ResponElimina
  5. El que no pot estar mai al poder és la intransigència, la intolerància, el feixisme. Visca les samarretes de la Mónica Oltra! Un bes.

    ResponElimina