dilluns, 21 de novembre del 2011

Reciclant-me


Una de les conseqüències de les investigacions de Darwin va ser descobrir la importància de l'adaptació a les variacions mediambientals. L'adaptar-se o morir, que jo actualitzaria, donades les circumstàncies, com a reciclar-se o morir. I sense perdre un segon ho vaig posar en acció ahir diumenge a la tarda. Gairebé des de les sis de la vesprada em vaig empassar, sense parpellejar ni respirar, aprofitant la meua resistència ciclista, la meua capacitat toràcica a prova d'Oronets, 4 pel·lícules 4, transcendentals per al que ens ve al damunt. A saber: Qué tía la CIA, La Lola nos lleva al huerto, Los Caraduros y El Currante. Totes amb la participació de l'inefable duo Pajares-Esteso, el pack Juanito Navarro, Antonio Ozores amb ties en boles, i l'aparició estel·lar d'Arévalo en la última de les citades. Cosa fina, fina. Què us vaig a dir que no sapigueu. Els magnífics acudits sobre dones a l'alçada de l'usar i tirar. La reflexió interracial que duu a posar-li Kunta-kinte, com a apel·latiu afectuós, a una noieta negra que fa de meuca. I l'entronització de l'espavilat sense escrúpols -Gürtel, Brugal, Calatraves & Co- però que al capdavall sempre respecten la sacrosanta família, com els naturals de Sicília. A la dipu, les dones s'arruixen amb xampany. Ja tenim en marxa el remake del gran clàssic, que ara li direm Alfonsito piscinas. I d'ací no res, la gran estrena tan esperada per Na Rita, la gran, Apocalypse Cabanyal. Són les 00:22 i acaba de començar la cinquena -una mena de quinquenni cinematogràfic- El Recomendado. Amb l'Esteso i Arévalo. I m'ofegue, és superior a mi. Sóc una espècie amenaçada i en perill d'extinció. No puc adaptar-me. Aquesta seqüència fílmica és totalment vertadera, no és fruit de la imaginació malaltissa de Vicicle. Canal de Cine Espanyol. Però és força significativa i profètica. De fet, per sota els tènues sorolls dels llamps que venen del mar puc distingir l'inquietant rumor dels invasors d'un poble.

4 comentaris:

  1. Mot bó Vicicle,molt bó,dona risa i també ganes de plorar o de gritar no ho sé .beset

    ResponElimina
  2. Algú s'hauria d'atrevir a pensar en veu alta respecte al per què de tot plegat. I potser, fins i tot, a assumir-ne responsabilitats. Què tal un abandonament del llenguatge políticament correcte, per començar?

    ResponElimina
  3. Tractament de xoc per a uns temps que es presenten ... Et diria que havent sobreviscut a una sessió com la que contes, ja pots aguantar el que vinga; però vistos els precedents, segur que l'alegre banda que ens governarà vides i hisendes els pròxims anys, en té alguna de ben grossa preparada. En tot cas, i encara que només siga perquè no ens en queda altra, a per ells i endavant.

    ResponElimina
  4. Concha, gràcies. Sí, da ganes de no sé què. Un bes.

    Doncs no estaria mal, no, Clidice. Aquest daltabaix del PSOE nacional, em porta a la memòria el que li va passar al PSPV desprès de la desfeta del Lerma. Aquí va ser pel sucursalisme cap a Madrid. A Madrid, jo diria que a banda de la crisi, el seu sucursalisme cap a l'Europa de Merkel també a fet la seua feina.

    Alfred, jo també ho pense, lo de la grossa. Tant de bo ens equivoquem. Salut.

    ResponElimina