divendres, 25 de novembre del 2011

El sol de la taronja


Divendres. Avui. Hem posat una rentadora. Sembla vol aclarir-se definitivament. Ahir encara va anar de carasses. Trec el gibrell de roba humida al balcó que dóna a la plaça, on tenim l'estenedor plegable. Tot i la frescor del matí, el sol a hores d'ara em crema la pell de la cara mentre mire d'aprofitar els filferros al màxim per no haver de tindre que desplegar-lo pels costats. Massa escandalós. Als bancs de la plaça seuen els complements circumstancials habituals: els vells i els passeja-gossos, mentre els complements directes: captadors i ionquis fan la seua que és no-ser, viure, sobreviure. Ja vegeu, acció sota mínims, absència del verb, i adverbi observador. Un dels pobres, directe o circumstancial, tant s'hi val, fa un gest. D'una bossa de plàstic trau una taronja. Li fa un mos al mugró de d'alt i comença a pelar-la amb els dits. L'aroma s'expandeix gaudint la llum càlida dels records. El jardí sota el magnolier. El primer sol de la migdiada s'esmicola per mirar d'arribar-hi als meus ulls aclucats. M'enrogeix les galtes i el nas. No sé la raó que m'ha dut a menjar els postres assegut al graó d'entrada a casa. M'agrada el lloc. La taronja té la pell fina i de difícil descamació. El mos directe a la corfa té el plaer àcid de la contrarietat que aconsegueix trencar la seua compacta solidesa en l'escletxa prometedora. I si la pellofa és gran, la doblego per veure com polvoritza el sol del seu aroma de flor blanca i llimona. I aquesta imatge es repeteix com una nostàlgia més punyent del que caldria si mitjançada l'etapa ciclista parem a fer un mos al costat d'un camp de taronges. Que ja no tens ni que furtar-les perquè estan per terra. I sembla que alguna cosa no és al seu lloc. Perquè mentre jo em menge una taronja plena de sol, algú en algun lloc de la terra ha decidit fer de mi mateix un pidol de banc de plaça estant, perquè la meua ànima no entén d'esclavituds vocacionals. Parecería cómico si no fuera tan serio.

8 comentaris:

  1. He vist la taronja en les mans d'aquest home i m'ha arribat la visió dels grills i l'aroma fins aquí...tanta pluja i tanta tempesta...encara sort poder seguir menjant, i rebent un raig de sol ( si no decideixen posar un impost també pel sol)

    ResponElimina
  2. Excel·lent vídeo, destil·la sensibilitat. "Todo el mundo puede mirar i todo el mundo puede hacer", diu l'Antonio López al vídeo de sota. A ell li deu sembla així de fàcil, però jo soc negat del tot per a fer art. Què hi farem.

    ResponElimina
  3. molt bo el post, la veritat és que l'olor de la pell de la taronja és molt evocadora, per a mi de la infantesa perquè ara no menge cap.beset

    ResponElimina
  4. Elfree, no els hi dónes idees. Un petó.

    Brian, no sé si coneixes la pel·li de l'Erice El sol del membrillo. A mi em va semblar força interessant.

    Concha, tant la pell com la flor de la taronja ens han marcat la vida. I és tot un honor. Un bes.

    ResponElimina
  5. Doncs jo em quedo amb el gest de seure al graó de l'entrada. Què tindran els graons que els fa terriblement atractius a la vida?

    ResponElimina
  6. Clidice, et puc dir que bones estones de la meua infància les hi passades assegut en aquest graó meravellós.

    ResponElimina
  7. Gracies per un post tan bo i per aquest video amb una escena tan maca que ja tenia oblidada.

    ResponElimina
  8. Gràcies a tu, José Luis. La pel·li no té desperdici.

    ResponElimina