dijous, 30 de juny de 2011

Tabaqueria


Para una rua inaccesível a todos los pensamientos,

Real, impossivelmente real, certa, desconhecidamente certa,

Com o mistério das coisas por baixo das pedras e dos seres

(Come chocolates, pequena;

Come chocolates!

Olha que não há mais metafísica no mundo senão chocolates.

Olha que as religiões todas não ensinam mais que a confeitaria.

E não ficasse sempre defronte da Tabacaria de enfronte

Alvaro de Campos, Tabacaria

(F. Pessoa, Poemas)



Déu meu, 37º a París i encara no acaba juny. Per un moment, l'escalfor de les llambordes -rue l'Absinthe- xiula als neumàtics de la bici, i un flaire indecís entreviat del salnitre dolç -sí, ja sé que és contradictori, paradoxal- i del silenci buit de l'estiu sembla detenir el temps en la cantonada del despatx de tabac. Entre. El local és més buit que el silenci. El pis de pedra fa poc que l'han banyat i la terra humida per la pluja lluita per posseir-me abans l'aroma àcid i tendre dels paquets de tabac em recorde els somnis perduts. No sé ben bé què faig ací. Fa més de deu anys deixí de fumar, però gaudisc d'aquest perfum com als millors temps. Aquells dies on rere de cadascuna de les glopades de fum s'esvaïa una petita humiliació. No sé que li puc dir o demanar a la dona que es disposa a atendre'm. Sap?, al girar el cantó les rodes m'han fet avís i he hagut d'entrar… Ho comprenc… De veres sap el que li vull dir?... I tant. Al meu poble, desprès d'una processó, la cera de les espelmes caiguda a les llambordes també xiulava als neumàtics de les bicis. I als joves enamorats els en feia avís… És bruna i duu una melena ondulada per passions no dites. Els llavis es dibuixen més enllà del temps i la memòria, i els seus ulls no poden dir mentides. El tauler de l'aparador és de fusta brunyida. Fusta i tabac fan una amanida irresistible. Té alguna cosa d'origen del món, d'avís als déus… Com diu?... No res. Jo tenia un amic del carrer al que li agradava tindre les mans banyades per la sentor de la benzina… Els nens, ja se sap… Deu ser el que vostè diu, i, tanmateix, senyoreta, les seues paraules tenen el perfum inquiet del desig. Jo diria, potser m'equivoque, que amb un toc de rosada… Les ferreteries i els estancs tenen alguna cosa compartida. Potser l'alineació dels paquets de cigarrets i les caixes de cargols, totes dues de cartró, tenen, a més, la uniformitat dels llibres. I les caixes de fusta o llanda dels havans i puros, acaben plenes de peces de recanvi mecànic als millors tallers ciclistes. La biblioteca de fets d'un ferreter es converteix en una d'absolucions en el tabaquer. M'agradaria pensar que la innocència, la ingenuïtat amb que repasse els prestatges d'aquest lloc ombrívol no canvia al mirar a la xica de veu rosada. Vol que li diga el que pense?... El sol que dóna a l'altra banda del carrer entra amortit pel costat adormit del local. Tot i això, ha buscat els seus ulls de xocolata. Els ha travessat delicadament. Te n'adones dels seus iris aclarits rere la transparència que els posseeix. El miracle de la iridescència. Podríem dir que aquest llum encès als ulls ens revela l'ànima, però ens quedarien curts. Quelcom que la paraula no diu, que fins i tot la metàfora amb prou feines només esbossa. I on la metàfora no arriba, millor callar i sentir la música. No, deixe-ho. Els seus ulls no saben mentir.


5 comentaris:

  1. L’olor del tabac sense cremar i la del ferro nou són una delícia pels sentits, que lliguen molt bé amb la mirada càlida d’una estanquera ben allunyada de la desmesurada que ens pintà en Fellini en el seu inoblidable ‘Amarcord’.
    Et torno a felicitar per la teva lírica i el teu missatge.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  2. El sentit de l'olfacte és una d'aquestes coses, quasi intangibles, que gaire bé ens n'oblidem fins que un bon dia el trobem a faltar. Llavors descobrim que és tant important com els sentits "principals" de la vista i l'oïda. Jo també puc recordar l'olor del ferro, el coure i el zenc, barrejat amb el de l'oli i la suor, de quan era aprenent de mecànic...

    ResponSuprimeix
  3. Ramon, gràcies. És ben curiós el poder d'evocació de l'olfacte. Bé, què direm nosaltres que no haguera dit ja Proust?

    Brian, el que li dic a Ramon, i que tu descrius amb precisió. Una altra coincidència: jo també vaig ser una mena d'aprenent de mecànic i no precisament de bicis. Potser ho conte.

    ResponSuprimeix
  4. bé com sempre un post molt bó,els records sempre els records,sempre els tenim,gracies a D...,aquesta cançó m'agrada molt i també el Pessoa ja ho saps,enhorabona i besets!!!

    ResponSuprimeix
  5. L'Amalia Rodrigues és fantàstica. I què direm del Pessoa? Un bes.

    ResponSuprimeix