A pasarlo bien

Aprofitant que faria nit a la lluna de València per la manifestació d'ahir dijous, vaig trucar al meu otorinolaringòleg (d'ara en avant, OT) i vaig demanar-li cita per avui divendres al matí. Sempre que vaig de manifestacions o concentracions o bé sóc en un aeroport -raríssim en mi; ei, al de Castelló, ara par ara, cap problema, tot s'ha de dir- m'envaeix el dubte i demane cita: ¿sóc jo o és la megafonia?... A més a més, el meu OT m'ha diagnosticat amb un retard de quasi trenta-cinc anys, el que els metges de la SS (Seguretat Social, ei, no els faltem el respecte) han estat incapaços. De fet, vaig a l'OT per tractar-me un problema de tipus dermatològic. Com fa, si més no, el noranta per cent de la població. Que tens mal d'esquena?, acabes a l'oftalmòleg, perquè la miopia t'obligava a estirar el coll. Que veus mal les lletres de la recepta?, vés al traumatòleg: què m'aconsella per a allargar els braços, mestre? Reconec que el meu problema auditiu, que no ho és -l'OT, el primer que em diu sempre que em veu és: usted tiene un oído magnífico, dejemos esto bien claro, como un chaval de 20 años, un 10% de agudeza auditiva por encima de lo normal, sorprendente, y a su edad (com et passes, OT) i m'ho repeteix sempre, per si de cas no ho havia sentit fins ara- bé, el meu problema auditiu, que no ho és, deia, escapa a les prestacions de la SS, perquè l'OT al seu diagnòstic va ser radical: usted lo que tiene es piel de rey.

Quatre anys més de foscor al Palau del Rei

Ho he dit bé, no m'he confós amb peu de rei - eina molt útil a la mecànica ciclista- ni peu du roi -que ja sé el poc que tinc de rei, tot i la meua dèria parisenca. És a dir, el meu conducte auditiu és reial, el que em permet concloure que tinc un oït aristocràtic. La veritat és que sóc molt exigent amb el que entra pels meus oïts. Poca tele: canal Mezzo. Polítics: sempre amb dispositiu "audició a l'espera d'aprovació". Notícies: amb taps i els ulls com els orientals, fan molt menys mal. I la resta del dia l'iPod encastat fins als estreps, ja que no n'hi han de pedals. I mireu que li ho he dit a l'OT: per als peus molt millor uns pedals que els estreps, però no em fa cas. Els OTS odien les bicis perquè els agrada l'hípica. Qüestió de classes. Doncs al que anàvem. L'audiometria, perfecta. I l'OT m'ho ha tornat a dir, per si no ho havia copsat encara: dejémoslo claro, usted tiene un oído… etc., etc. El mal ha estat que si la cita era a un quart de dotze, Vicicle ha entrat a boxes a dos quarts de dues de la tarda, i, a la saleta d'espera, un matrimoni d'ancians parlaven i parlaven de notaris, de Madrid, carrer Serrano, pintures que se les havien escapat de les mans a les subhastes, assistències als concerts de la Filharmònica -per cert, aquesta afició m'és totalment incomprensible donada la seua sordesa gairebé total- i societats privades com si parlaren del temps. Ella, en una maniobra demostrativa, però txusca per innecessària, ha trucat per telèfon mòbil a Daisy, i li ha fet repàs dels seus quefers de neteja: no, deja los vidrios y acaba las tapicerías. I jo he tingut el rampell de trucar-li, amb el mòbil que no tinc, a Mona, la meua gosseta francesa, i fer-li repàs dels seus quefers domèstics: rembourrage laissés seuls o je te coupe des oeufs que vous n'avez pas.

La pancarta m'acostà a l'amic

I han començat a parlar d'una tal Maria, que parla amb un fil de veu, perquè si parla en veu alta li surt la dentadura com un obús -acabarà al podòleg, i no al dentista, de les caminades que ha de fer per a recuperar-la- i he comprès de sobte el que pensàvem de mi. Tal i com fan amb el seu personal de servei, a mi tampoc em veien, i parlaven de les seues intimitats, tot i que jo sí els sentia com ironitzaven sobre una dona gran que, en eixir de l'OT, s'ha acomiadat dient: a pasarlo bien… Ha dicho a pasarlo bien, fíjate… En acabar la purificació dels meus aristocràtics pàmpols, i desprès de pagar a tocateja la neteja de tan il·lustre magnificència auditiva, em disposo a eixir per la porta. A la saleta d'espera contigua a la meua em trobo, entaforat al sofà, a l'últim califa de Blanquerías: Mohamed Ali Ben Al-Arte. I he pensat que de tant cridar ahir: "Sí al valencià", ha hagut d'acudir a l'OT amb urgència i la gola desfeta d'indignació. O ben bé ha anat a rebre lliçons d'oratòria de l'OT, tot un mestre en repetir-te les teues excel·lències auditives encara que estigues més sord que una tàpia. O, ara que pense, potser espera el seu torn per a entrar a la saleta on jo era, i parlar amb els vells de pintures subhastades, Madrid, notaris, Serrano, societats i dentadures que no aguanten parlar en veu alta. A mi, això de la saleta em sona, i no sé de què. Per si de cas, m'he acomiadat de tots plegats: a passar-ho bé.