dissabte, 5 de març del 2011

La Desconeguda del port


Gràcies, Manel, per avisar. Aprofitant que som a Carnestoltes li parlarem de tu a tu a la Desconeguda

Vindràs per mi i no hi seré. Vindràs amb la teua cendrosa ossada i l'elegant caiguda del teu sac d'agranar vides, i no hi seré, ja t'ho dic. No disposes els escacs. No sóc un guerrer avorrit i mandrós. Tindràs que agafar la improvisada bici que faràs amb un parell de dalles, amb un parell de rellotges infinits, i començar a pedalar, costera amunt, fins que a mi, i sols a mi, m'abellisca que et fiques a roda. Aprofitaràs el meu esforç. Xuplaràs la meua suor fins que jo, i només jo, vulga anar deixant-te als teus dents descarnats petites gotes de la meua sang. I et portaré fins al melic del món pel pitjor camí que conec. Posaré rumb a Segart com un Stalker abstret llançant senyals que endevinen el camí. I desprès, ja amb l'esbufec de regust a ferro i amb les baves grinyolant pel cos de nyap, enfilaré pels senders més punyents i obscurs cap el Garbí, i potser que el meu cor no ho accepte. Que no vol ni sentir parlar d'aquestes maleïdes pujades que mai no baixen del 20%. I potser que tu t'ho repenses i no vulgues ni sentir parlar de la meua habitació plena de somnis. Què hi farem? Seguirem sense el cor, però tu tindràs que plegar-te als somnis. I demanaràs uns pocs de tendons i músculs, si més no, per a no trencar-te a les primeres corbes i contra-corbes a l'eixida de Segart. I aquí hauràs perdut la partida, benvolguda Desconeguda. Perquè el teu esquelet de fum començarà la recomposició del cos que el va gaudir i guardar com una joia de calci i carbó. I retrobaràs el plaer de l'aire als llavis, el goig suprem del sol a l'esguard que de sobte reapareix, l'oxigen retornant a la combustió plena d'una abraçada, d'un bes que no podràs donar-me si només penses en seguir rere meu: mai no et tornarà la tremolor plaent de la vida si et capfiques en anar per mi. I creuràs que en arribar al cim hauràs guanyat. Pensaràs haver-hi fet el fi. I seràs confosa, ja t'ho dic. Perquè no en té de riberes aquest port. Perquè no hi és el riu d'Heràclit ni la barca de Caront. Que s'ho varen rumiar i obriren un bistrot que li diuen Chez Margot. Et sona? Un lluminós lloc al melic de la Zona, on beguem, embogits, el vi més càlid dels hereus dels ofesos. Vindràs per mi i no hi seré, ja t'ho dic. En quatre paraules, veus, has deixat, tanmateix, d'existir. Sóc jo qui sóc. Sóc jo qui no sóc. Ma fin est mon commencement. Només em preocupa, Desconeguda meua, que en arribar-hi t'hauràs convertit en la més bella donzella d'aquesta Zona sense desigs amagats. I als teus llavis de segur que els hi faré el bes somniat de Penélope. I a poc a poc, els teus ulls seran el meus ulls, la teua front, gairebé la meua frunzida i la dolça pell de les teues galtes es trencarà en l'aspra catifa d'una barba de dos dies. I ara, sí. Ara, hauràs fet l'escac i mat. M'hauràs deixat de roda. Com sempre ho fas. Però millor deixa el sac pels altres. A mi em tindràs que agafar pedalant.



12 comentaris:

  1. No sé d'on treus la inspiració, combinar vifa i bici, no ho entenc...

    ResponElimina
  2. Heràclit i Caront jugant a escacs al bistrot Chez Margot, mentre Bergman t'empaita pels revolts de Segart amb una bicicleta intemporal... Bé, per què no, m'agrada el surrealisme :)

    ResponElimina
  3. Perfecte,relat sensible i meravellós,m'encanta,pense que no es triste ni desesperat és tal cual t'agradaría quant arrive,jo no vuilc pensar,no le trove eixida,peró ella no em trovará en una bici,em trovará veent els meus dibuixos i en musica per escoltar,de segur.¡ viva la vida! siga com siga.besets.

    ResponElimina
  4. Mal Informat. Parla amb la Zel, amb en Waw tinc un bloc, amb l'Ateneu Barcelonés, i sobretot amb el súper TINC MOLT MAL CAUTRE : I fes el refotut favor! Collons que baixes de l'hort!
    Que MAI DIC MENTIDES! Collons!
    I mira el correu! Semnbla mentida.
    Almerich no seràs de l'ATENEU BARCELONÉS REI? Juraria que si!

    ResponElimina
  5. QUE ESTIC MIG DROGADA i FICADA AL LLIT, ClETU!

    ResponElimina
  6. I concha la vida la mateixa vida et tornarà el que hem desitges. Que l'Ateneu ESRA PEL MIG PERQUÊ HO SË TOOOOOOOOOOOOOOOOT I ELS PUC ENSORRAR"!

    ResponElimina
  7. Zel Explica-li TU SI US PLAU! Passali el ytelefon

    ResponElimina
  8. Zel, en altre context prendria com un afalac el que em dius. Però donada la situació, no sé què pensar. Només puc dir-te que el que escric és el que m'envolta pel cap i si algú ho posa en dubte va ben errat. A més d'aquest blog, porte dos més en castellà baix la identitat de Pepe, i per d'altres motius ben diferents: feina i família.

    Brian, el surrealisme és una bona forma d'intentar entendre la vida.

    Concha, que la mort ens agafe el més tard possible i fent allò que ens agrada. Un bes.


    Anna, no sé què pot haver passat amb aquest fotut Ateneu, que ni sé el que és ni el conec ni m'importa. He llegit els correus i pel que li dius a ma germana -molt poc encertat, com a mínim- vas ben errada. La Desconeguda és la Mort, és clar. I la idea em ve d'un comentari de Manel Rodríguez-Castelló en l'apunt de "El port" on diu textualment: "tots serem al port amb la Desconeguda" I jo li conteste que m'ha donat una idea, que no és sinó pujar a la Mort -ja que som a Carnestoltes- a la bici i que desprès de la metafòrica persecució que és la vida anar a parar a un altre port ben distint, el melic del món ciclista a València, és a dir, l'Oronet. Potser, aquest enrenou de l'Ateneu t'ha fet treure unes conclusions precipitades sobre el que jo escric. No estic mal informat, simplement no n'estic informat de res que tinga a veure en tu. I lamente que ho estès passant mal.

    ResponElimina
  9. Conxa ,Disculpa'm, però és tan gros el que m'ha passat que fins i tot aquest escrit m'ha confòs,
    I pensa el que ara et diré: l'art el primer en enterrat l'Art de la NOSTre Terra és nada más i nada menos la mateixa Terra que tant estimem els que la duem a dins CATALUNYA. Ls millor mostra te la pot expliclar el teu germà, que ara sí que ho sap tot. La cultura Catalana en tots els àmbits la mata CATAlUnya, la mateixa. La culpable de fer veure que kla defensa quan mai ho ha fet.
    Em torno a disculpar Conxa però que no se t'esborri mai el que t'acabo de dir. Mai. La cultura catalana ens la maten tots el polítics per DINERS. Els mateixos que ploren quan escolten les cançons com és ara el MÉs lluny de'n LLach. Tots uns Hipòcrites. Com tot el món.

    I disculpa les faltes i l'error.
    Perdó

    ResponElimina
  10. Ummm. Bé, t'he llegit, he gaudit, t'he aplaudit. Gràcies.

    ResponElimina
  11. Clidice, gràcies a tu per llegir-me, si a més n'has gaudit, ja tinc un bon regal en que encetar el dia.

    ResponElimina