La decisió del rei

Sempre li va resultar estranya la decisió del rei. Un bon recull de cançons podia estar en la llengua que li avingués, és clar. De fet, les galanteries poètiques, en langue d'oc o en langue d'ouïl, eren galanteries més galants, qui ho podria posar en dubte? Però aquestes, especialment aquestes cançons... no ho acabava d'entendre. La seua benvolguda Maria, la santa que tant li havia donat com a rei, segons ell, no es mereixia que li parlés en la llengua d'altres. Li semblà massa convencional, fins i tot frívol. Alguns dels seus col·legues li varen fer veure raons que anaven des del compromís polític -amb vincles familiars inclosos- fins els culturals -la llengua elegida, el gallec, era considerada, en aquell regne, més culta i amb més tradició poètica. Però a ell, res del que el deien acabava de llevar-li un frec de neguit, conseqüència, potser, de l'admiració que de sempre havia sentit pel rei. La cosa, però, tant i com avançava la confecció del recull, se li feia més molesta, gairebé s'ho prenia com a ofensa personal. Per què? Tampoc s'explicava de quin fosc racó de la seua ànima podia sortir aquest punyent sentiment. Havia estat instruït en la llengua internacional, el llatí, i en la del regne en expansió. Tot i que els seus pares conservaren el costum de parlar-se en la seua llengua materna, amb ell no ho feien, i afegiren un veritable esforç per a què, donades les circumstàncies, al seu únic fill baró no se li notés en cap moment la seua procedència cultural. Entenia el que parlaven els pares, llegia la seua literatura amb certa dignitat, però parlar aquell idioma o escriure-ho li semblaven coses innecessàries i problemàtiques. Passà el temps. A les cent primeres cançons, hi afegiren aquelles que, de tant en tant, recopilaven gestes del rei reconvertides en milacres de la santa. Anaven fent. Però el neguit persistia. Un dia va morir el pare. Al poc, la mare. Tot i esperar aquells esdeveniments, va ser molt dolorós, els volia més del que en vida havia estat conscient. Va començar a fer-hi memòria i decidí escriure un parell de cants elegíacs per a desfogar-se. No trobava les paraules. Potser el dolor era massa gran. El càlamus li queia de la mà. Mirava el magnolier del jardí, la celinda. Es va adonar que havia oblidat els noms que els seus pares li donaven a les flors del jardí, als enramats i als arbres. I provà d'escriure amb aquelles paraules oblidades. L'efecte va ser immediat, va ser com si bufés amb força a un grapat de farina. Les veus dels pares començaren a sonar i s'escamparen per tot arreu. Aquella música perduda en el temps li semblà d'una autenticitat extraordinària. Va entusiasmar-se. I, de sobte, alguna cosa es trencà al seu dintre. Ara copsava el neguit. S'adonava que, potser amb la millor intenció, el rei havia decidit que aquella llengua de les cançons, d'ara en davant, seria, només, llengua amb rima i jocs florals. I que la dels seus pares, era llengua de passat i nostàlgia, i que mai de la vida assoliria els desafiaments intel·lectuals i humans del llatí o de la llengua del regne en expansió. Tanmateix, a ell, li serviria, d'ara en davant, per a retrobar-se amb els seus. D'això, que va pensar un neologisme d'escriure: pedalar, de pes, peu en llatí: posar, a la fi, els peus a terra; i d'ala, ala en llatí: volar a on a ell li abellís. Volar amb els peus. Sí, això mateix. I és al que va dedicar-se tota la resta de la seua vida: retrobar-s'hi gràcies a una llengua oblidada que s'escrivia a l'inrevés.

Valenbisi

Bé, parlem sense embuts ni metàfores -no sé si podré, de fet havia pensat uns quants titulars tipus Valindignació, Valindignes, Bisicràcia o Vicicràcia real ja -segons vulgueu -, bé, parlem, dèiem, d'aquest servei municipal amb empresa privada inclosa, és clar -"Valencia, tenemos la fórmula"- que gaudim des del patiment més oprobiós els valencians. Per què els serveis públics, tots, sense excepció, no arriben mai a l'aprovat; des de l'ensenyament a la sanitat, passant pel metro, l'EMT, i un llarg etcètera, fins arribar a Valenbisi? Tres són, al meu parer, les raons principals del desencís que Vicicle ha tingut amb el servei ciclista, des que li furtaren la seua bici urbanita. Primera, per a un ciclista de les meues característiques, el pitjor és la bici. Després farem la seua crítica. Com a segon inconvenient, la distribució de les estacions. I com a tercera i última raó, tot i que reconec que per a d'altres usuaris pot ser la fonamental, la xarxa -per dir alguna cosa- de carril bici. Comencem a l'inrevés, ja que la bici potser no és el més important si parlem de l'interès general. La xarxa té forats, i són descomunals. Qualsevol home del mar no sabria dir-nos si està pensada per a taurons o per a aladroc, tal és la seua irregularitat. A València, aquesta xarxa, no és l'única cosa que està marcada pel nostre ADN faller: arbitrarietat, discontinuïtat, atomització i surrealisme, sobretot surrealisme. Prenem el cas del bonic eufemisme de "ciclocalle". La inversió en aquesta expressió tautològica d'essència és de tal envergadura que deixa en "números primos" i "bien primos" el cànon de la F1 -19 milions d'euros la carrereta. Per cert, Guantánamo projects ja ha començat el tancament d'un barri sencer, el de Nazaret. Cap problema.

Guantánamo projects i la seua tanca

Al que anàvem. La cosa del Ciclocalle deu anar així: a) Rita: vamos a darles una lección de ecologismo y modernidad a estos rojos que van de verdes b) El concejal: tú, necesito carril bici de bajo coste c) El técnico: ¿cuánto de bajo? d) El concejal: entre 0 y -0 e) El técnico: tendrá que ser un milagro e) El asesor: la calzada ciclable. Pero le llamaremos Ciclocalle f) Los operarios: haz tu el agujero y yo pongo la señal… Qué quiere decir Ciclocalle?... Pues no sé, la bicis siempre han ido por la calle… Oye, ¿aquí pintamos el suelo?... Bueno... I pel fet de promocionar l'ús de la bici: els forats, les senyals i la pintura es carreguen al fons d'ajuda comunitària. Pressupost oficial: milers d'euros. Pressupost real: entre 0 i -0. "Valencia, tenemos la fórmula". I de la nit al dia, en un tres i no res, passes a tenir més km de via ciclista que la Via Augusta i la ciutat de Amsterdam, totes dues plegades.

On és el carril bici?

Anem a veure...

Oooooh! Ciclocalle i Cotxecalle tot alhora, com sempre

Gràcies per la pintura

La segona qüestió d'aquest viatge a l'inrevés -que també ho hagués estat, segona, al dret- és la que pertoca a la plantació d'estacions. I aquí sí que no té molt a veure l'ADN dels valencians, que en afers relacionats amb plantacions hortícoles són d'una precisió pitagòrica. ¿Heu vist l'aprofitament, gairebé virtuós, que els nostres llauradors fan a l'horta? No? Doncs és un plaer, un veritable goig. L'equilibri en la distribució de conreus. La bellesa, per què no, de la traçada exquisida dels cavallons. La perfecta simetria dels espais. Ho reconec, l'horta és un dels meus amors. Doncs les estacions de Valenbisi sembla que hagen brollat a l'atzar de les llavors distribuïdes a tort i a dret per les cagades Vip de les gavines Vip de Vipilandia. D'això que als "cogollitos" o llocs guapos de la city hi trobes bici i estació d'escopinada en escopinada, però allà on el seu futur és l'actuació d'una bona excavadora, doncs l'escopinada és converteix en llançament de míssil d'abast intercontinental. Buenoooo! Aquí, en la pantalla, dice que la siguiente estación está a dos días de camino con sus noches… Oye, pues átala y hacemos noche en los bancos de esta plaza de indignados y mañana, dios dirá… I la tercera, la bici, ben pensat, com que no és d'ací, que és francesa, tampoc anem a fer un gra massa. Mireu el que li fan a la seua terra:

No comment

¿Es nota que varen fer una revolució, oi? D'això, que us estalvie un fum de detalls tècnics que a mi em semblen una ofensa a la dignitat del ciclista, però que comprenc que a la resta de gènere humà li pot semblar poca cosa. Ara, no m'estaré de dir que, com a bicis, són una merda, una sobirana i cosmològica merda en rodes, manillar i selló. Només el dinamo que porten a la roda del davant, si atenem al que costa moure-ho, deu ser capaç de generar més kilowatts que la central nuclear de Cofrentes en plena activitat. I si és la relació de marxes combinada amb el pes estratosfèric del trasto, te n'obliga a detenerte en las vistas del paisaje, que els metros no passen ni arrossegant-los, i la vida es dura, amigo, con la filosofía poco se goza (González Tuñón, dixit)

El que us deia, cap metàfora

El síndrome Midas o l'efecte pardalet

Vaig llegir el conte del Rei Midas quan era prou petit, i alguns detalls em varen resultar del tot incomprensibles. La seua ambició per les monedes d'or, fruit de la seua atracció malaltissa per aquest metall, com que era i és gairebé universal, la hi vaig acceptar a la primera. De fet, podríem dir que aquest deler el feia una mena de sant patró dels brokers i d'altres convertidors de merda en diners, aspiració que molts dels nens d'aquells temps de la meua infància compartíem, no cal dir-ho. Caram, si fos en Midas, demà mateix em comprava el baló de futbol reglamentari i el tren elèctric, i la bici, of course. Bé, però al que anaven: alguns fets em semblaren mal resolts per absents. Els nens tenen una lògica implacable: ¿I si es tocava un ull? ¿I si es gratava una orella? ¿També se li tornaven daurats i rígids? ¿Li queia la bola de l'ull pel sobtat increment de pes experimentat? I l'orella, se l'hi feia com als de Castelló? I perdoneu-me els pam-pam-orelluts. Menjar, és clar que menjaria amb cullera, forquilla i ganivet. A més, podia anar tot el dia en un palet a la mà gratant-se; però, i si el perdia, el palet, i la picor era insuportable? A més, un palet d'or, al igual que Marina d'or, fa mal a l'ull, no? Li ho vaig preguntar a la meua mare. Mira, la riqueza no da la felicidad, eso es lo que quiere decir. Doncs nosaltres érem pobres i vivíem entre tsunamis emocionals gairebé de trifurca diària. I al pare. Tienen criados que les rascan lo que les pica, i fuig d'ací que tinc feina. Em quedaren aclarides dues coses: la necessitat dels gratadors professionals, i el gens menyspreable matís de que les mans d'en Midas, és a dir, el símbol dels fets, del que fem i no del que som, era el convertidor fonamental. D'això, que una gratadora del Rei, càrrec ben remunerat -donada la seua perillositat- no quedava feta un antecedent directe de les noies del Goldfinger, per l'única raó de que llevar-li la coentor del pàmpol o de la panxa no era d'efecte metal·litzant. Però als gratadors sí que els hi entrava la gana de ser com el barrilet oriental, amb bigotet inclòs, que llençava el barret talla colls, a tort i a dret, a la pel·lícula del 007 i que, pel que sembla, se'n carregava també de fer de les xiques unes Barbies d'or. Que per què els hi entrava la dèria?, doncs pregunteu-li-ho a d'ells. I de sobte, vaig començar a descollonar-me. No podia parar. Era la rialla tonta que els agafa als nens en pensar en cul, pipí i caca. Què feia per a pixar l'ínclit Midas? Qui li agafava el d'això?... No ho puc dir, que em pixe. Qui li agafava… ai, redéu, qui li agafava... qui li agafava la pilila, la xufa?... Au, ja ho he dit. I no podia parar de riure'm, és clar. M'imaginava al Midas amb la pilila encarcarada com les estatuetes de les fonts que pixen aigua, i vinga la carcallada. I heus ací que anys i panys desprès, me n'adone que la cobdícia dificulta l'evacuació de la brutícia, de les deixalles, de tot allò que s'ha malbaratat. Ells mateixos ho diuen, parlen de actius tòxics i coses per l'estil. I, clar, els amos del món busquen desesperadament que els hi traguen la xufa pa' pixar i descansar la bufeta, i la gent està indignada: que li toque la titola son pare! Que aquestes coses les ha de fer u mateix i no deixar coses tan íntimes en mans dels altres. Els que anaven de festa en festa eren ells, doncs pixeu la borratxera i deixeu-nos viure tranquils. I si us queda com una aixeta d'or, doncs mireu on apunteu, malparits, que encara ens pixareu al damunt. I preneu nota, que els ciclistes, tot i anar cagant hòsties en la cursa, si és menester, se n'ocupen de pixar sense abaixar-se de la bici, gairebé sense deixar de pedalar i sense esquitxar a ningú. Igualet que els reis del mambo, perdó, de la banca, eh?, el mateixet.

De dissabtes

Dues fotos, dues dissabtes. Qui pot resistir-se a fer comparança? I tanmateix els dies no són dissabte o dilluns o Venus. Els dies només són treves. La vida és una treva al maleït caos de l'Univers. I no per fina, l'escletxa es lliura de ser brutalment profanada. El bé és saber esperar. Passar-se tota una eternitat, si cal, cercant armes de destrucció massiva. El bé necessita paciència. Sí, com l'equilibri dels ciclistes. I mirar molt més enllà de la teua refotuda roda del davant. Cauràs tu, i faràs caure als altres. La vida es una treva entre dues incògnites que mai ningú no podrà aclarir. Com dues dissabtes: alfa i omega. I un au fènix que sempre revifa des de les seues cendres. Pegueu-li foc els incendiaris, és la vostra feina lliurement elegida. Pegueu-li foc infinit que infinita és la cendra de l'au. Teníeu d'opcions molt més honroses, però arribà el dia que els somnis trencats us avorriren del món i decidireu fer-lo a cops de rèpliques personals. Treves profanades a l'albir dels vàndals. I desaprofiteu la inhabitual saviesa del que espera pacientment a que d'altres comparteixen lliurement la seua visió del món.

Oui... o non

Des que el meu pare va dur a casa al seu amic italià, el Giovanni, i parlant-li valencià ens demostrà a tots els de la família, no només el seu do de llengües, sinó que la nostra parla era una mena de comodí lingüístic, vaig pensar de fer-la servir sempre que tingués la necessitat de fer-me entendre per tots els altres ciclistes arreu del món, i els anglesos també. Mireu, si no, la palesa semblança entre I love you i el seu homònim català Ai, l'ou viu, vessants amoroses, totes dues, del desig carnal. Paradoxalment, és a la nostra terra valenciana on més ens costa introduir-la com a koiné -el valencià, no l'anglès- i perdoneu el tecnicisme. D'això que com el meu francès encara el tinc més empolsinat que les espardenyes de Sant Vicent abans la santa espolsada, i el llatí, tot i ser una mena de hardware dels romanços, ja en l'època de Crist, el clàssic no l'entenia ni déu, doncs utilitzo el meu valencià clotlandís i apitxat per a fer-me entendre entre els ciclistes parisencs, i els no ciclistes i els anglesos també. I m'estranya moltíssim que a hores d'ara, sembla que no em comprèn ningú, fins i tot ni a la Casa de Valencia, és clar, i els anglesos tampoc. Però no perd l'esperança de trobar-hi la sonoritat apropiada, la modulació pertinent que acabe apropant-me a l'oïda parisenca: que dues llengües que al capdavall varen servir per a pelear hembras entre Arràs i Languedoc o entre Salou i Cambrils no pot ser que no s'avinguen més tard o més prompte. És el cas, però, que aquest primer cap de setmana a la ciutat de la llum -per cert els carrers són prou foscos: Jurado, no tens feina enrederida ací, ni negoci, no cal dir- m'ha succeït una cosa rara, com al Martín y Soler, un altre valencià que s'espolsà les espardenyes. A la Rue du Crochet des Chevaliers hi ha un petit bistrot anomenat Chez Vic. Em va animar a entrar-hi el fet de començar igual que el meu nom ciclista. La xica de la barra em va mirar apropant-se. Al rerefons del local -no més ample que un passadís de casa bé- un vell com adormit contemplava, si més no, l'escena. Jo anava preparat per a un Qu'est que vou voulez, monsieur? Pregunta obvia per a la qual jo havia preparat un xicotet parlament amb l'objectiu de que em servira una cervesa de barril, ben freda i de bona caiguda. Però aquella senyoreta va alçar-hi la barbeta d'una forma interrogativa mentre assecava una copa de vidre -la qual cosa només passa a les pel·lícules- i que jo vaig traduir per: què vols, mante? I em trencà els esquemes. Així que per a no desentonar vaig assenyalar-li amb l'índex dret l'aixeta amerada de la cervesa i desprès amb el polze de la mateixa mà vaig indicar-li la meua boca, no pensés -ella o el vell del fons- que volia la cervesa per a qualsevol perversitat inconfessable. De sobte, i eixint de l'excusat, apareix el Josemaria, l'EP, amb la seua habitual caixa de disciplines. Ben pentinat i rentat, però amb el pes condemnatori de la matèria: em recordà al meu amo, que als grans moments sempre llueix vestimenta de comercial d'El Tall Anglès i gemelos d'ocasió, però tant s'hi val. I li etzibà a la noia, amb la confiança d'un parroquià: un entrepà de pernil catalana per a portar-me'l, Paulette, que tenim sopar de sobaquillo a l'Hospital. ¿Sou capaços d'imaginar la meua cara? Sí? De veritat sou capaços? Doncs jo, no. I ho he intentat, per a poder descriure-us-la. Potser els meus ulls eren dues rodes de bicicleta com a mínim. Jo què sé. El cert és que a deu passes hi és l'Eglise de Saint Jean de l'Hôpital, pagada a tocateja per l'Opus. EP agafà el bocata i adéu siau. O siga, és viu. N'hi ha de sants vius i parlen català, i en París! I el vell, qui collons deu de ser? Però si penseu que aquesta és la cosa rara, aneu errats. La pinta que feia el bocata era magnífica. El vell semblava endevinar el meu pensament. L'entrepà d'EP em recordà els esmorzars de penya. Ai, l'enyor, quan li demanaves a la xica de qualsevol poblet de la ruta un de pernil a la catalana i ella tancava la qüestió amb uno de jamón con tomate, amb cara de pomes agres. Així que amb certa tremolor a la veu i fent-li amb el cap senya del que havia sortit per la porta -sant i entrepà- li vaig dir, amb ofec inclòs: le même… com diu?... Bien sûr, le même… No sé si ho he entès: que si és el mismo Josemaria, o que vol un entrepà del mateix?... A tu què et sembla?, va dir el vell… I jo, amb un mig somriure i gairebé sense alè, pensant que ja no podia sinó parlar en un francès penós -mare de déu, i això quan podia parlar- mentre ella ho feia en català alt i pla. I no vaig poder -ho us jure- sinó fer-li un dos amb els dits índex i mig de la mà dreta… Veges què intenta dir-te, afegí el vell… I no sé si pensà, ella, en que les dues coses -sant i entrepà- o que millor la segona, l'entrepà. Per si de cas, i advertint el meu astorament in crescendo, em plantà davant dels nassos un tros de pa i tornà a preguntar amb la seua barbeta. Jo li vaig posar el meu polze mirant cap al cel, ok -com els anglesos- i la noia seguia sense saber si em referia al sant del cel o a l'entrepà: com els passava als occitans quan li preguntaven si oc? a una noia de París que no sabia sinó dir oui… o dir non, com els vells, i els anglesos també.

Addenda: encara no he pogut desfer-me de la identitat de Pepe. Al Escritorio de Blogger pique a Salir però torna una i altra volta, es rePepeteix. Ajudeu-me!! Algú m'ha dit pot ser problema d'Internet Explorer, és cert? Socors!! Auxili!! Cony, el Fernando Pessoa del Pessoa no era tan pesat. El deixava ser Álvaro Campos o Bernardo Soares o el que fos, i convivien amb humilitat i comprensió mútua. Fins i tot se'n anaven de copes tots plegats. Bé, sí, sobretot de copes, a Chez Vic, i què?

El llarg camí dels sants

Les meues sotraguejades Sidi

Només esclatar la guerra civil, el Padre -d'ara en davant, EP- va tindre l'habitual il·luminació santa de migdiada amb filet de baba a la comissura dreta dels llavis, inclòs. Va veure, amb els seus ulls clucs de sempre, el camí que el sant déu li senyalava. Encetaria, el més aviat possible, una mena de fugida pelegrinatge fins arribar a zona nacional. I en aquesta decisió no va tindré cap influència -no siguem malpensats- el fet d'haver-hi tractat amb grupuscles terroristes d'extrema dreta equipats amb pistola -el que pràcticament li obligava a dur una vida clandestina- ni el proselitisme sectari, tipus pedagogia de la por, desenvolupat als llocs sants de Ferraz 50 i 16 -anomenats DyA-, o l'ensurt, totalment banal, d'haver-hi estat agredit al carrer per un sicari roig -de Lucífer, el maligne, s'entén- i defensat pel seu àngel celestial particular que, en acomiadar-se, l'àngel, li va dir, a l'orella, allò tan bufó de burrito sarnoso, el que li donà la idea de signar les seus missives més personals amb les inicials b.s., i, a més a més, fer-hi simpàtica apologia del seu origen baturro: burro sí; pero burro de Dios. Di que sí, EP. ¿Potser tenim al davant el referent semiòtic dels bocins de ferradura amb que és gratava l'esquena?... D'això, que per anar de Madrid al cel, perdó, a Burgos, en lloc de travessar la línia del front per les serralades de Guadalajara, com va fer-hi tothom, i fins i tot alguns dels seus acòlits, doncs el susdit EP va engiponar un veritable camino iniciàtic -model Wilhelm Meister, però sense Mignon, que jo sàpiga- amb cotxe i salconduits -per a ell mateix i els compis d'aquest viatge final de curs improvisat- primer fins a València, desprès en tren cap a Barcelona, on varen malviure 40 dies -quarantena més que necessària desprès de l'estada valentina republicana, de cursum- per carrerons i cases de dispesa infames -¿vos imagineu a l'EP gratant-se l'esquena a l'excusat comunitari d'aquestes dispeses de mala mort confrontades al Passeig de Gràcia. Sublim, no?- i assolir, tot seguit, el creuament a peu dels Pirineus -aquí ho vares errar, EP; no cal dir com hauríeu d'haver creuat els Pirineus- Así es, así tiene que ser el horizonte de tu apostolado: es preciso atravesar el mundo. Pero no hay caminos hechos para vosotros… Los haréis, a través de las montañas, al golpe de vuestras pisadas (Camino, máxima 928) Fins arribar a Andorra i girar cua cap a Navarra, desprès de trepitjar França de puntetes, i recalar, com a meta final, que no volant, d'aquesta brevet-èxode lluminosa, en Burgos, ciutat sense llei. -La guerra es el obstáculo máximo del camino fácil -Pero tendremos, al final, que amarla, como el religioso debe amar sus disciplinas (Camino, máxima 311) Caram, caram amb els homes de pau. Reconec que igualar a l'EP potser no és fàcil. Però també és cert que el meu viatge no és gairebé espacial ni curricular, sinó ben bé temporal i sentimental, és a dir, de coneixement propi i no de propaganda impròpia. Veureu. Pot semblar una bajanada, però quan pedalege és com si mullés suaument amb te de bergamota un bocí de magdalena freda i encuriosida. Ja em direu: i no seria molt més fàcil anar passant les fulles de qualsevol àlbum de fotos, mentre prens te i magdalenes o xocolata amb bunyols? Potser sí, però i la santedat? En qualsevol cas, al racó més efímer i recargolat de les pujades ciclistes que sovintejava al sud, me'n vaig trobar amb les rialles de dues nens gaudint, al seu llit de diumenge, les cosquerelles més desitjades i temudes del pare. O la solitud plena del temps posseint-me. I els carrerons pedalats, on el passat flueix com si fos de primer antuvi, em parlaven d'històries que només es poden contar en aquesta llengua. Vet aquí la raó del circumloqui, de la metàfora, del llarg camí que, tot i deixar-me sempre al mateix lloc- Rue de l'Absinthe, cantonada amb Rue de la Cabane-, em permet anar collint valuosos balons d'oxigen i paraules fetes records. D'ací, que si EP portava penjat al coll un descomunal tros del lignum crucis, jo vaig per la vida amb una no menys descomunal càmera neumàtica inflada a la pressió que li pertoca, i cadascú que ho interprete com vulga. El que no acabe de precisar és el santo lugar on el nostre Vicent -sant de gama alta, no cal dir-ho- va espolsar-se les espardenyes. Que no és un detall baladí poder demostrar-li al tribunal vaticà de sants la coincidència de l'espolsada d'aquell beneït calçat i la sotragada a les meues sotraguejades Sidi. Per si de cas, també li llevaré la pols a la bici, de cursum.

Addenda: crec que l'EP està mosquejat en mi per prendre-li el seu camino a la santedat, fil per randa, com a model propi. Des de diumenge passat tinc problemes amb Blogger. No vol reconèixer la meua heteronomia -és el que té llegir a Pessoa- i no em deixa accedir al meu blog de Viciclisme. La qual cosa m'obliga a utilitzar altre ordinador, on mai haja posat la meua altra identitat, Pepe, per a poder retrobar a Vicicle i deixar-li parlar. Ma' que tenen poder els sants. Així que si algú sap com puc solucionar-lo, que m'ho faça saber, per favor. A l'espera de poder triar la identitat que em semble pertinent, no us estranye que comente els vostres apunts amb la personalitat de Pepe, signada per Vicicle i amb una bonica foto que un cosí meu em va fer fa anys i panys.

Chez Vicicle

París, foto de Jonathan Segade

Pot ser el somni aïllat dels somnis. Una migdiada d'horari prohibit i a un racó de cantonada inquieta. Allò que hom gaudeix com un sospir d'amor que va i ve. Allò que saps ben bé podria haver-hi no succeït. Allò que el perfum trencat dels cargols de mar, travessant la plana, portava des de Cambrai fins al meu indret de París. Allò que no només sap el vals-musette i que el sol del nord llisca, pàl·lid, costera avall, mentre Mars ajusta la seua bohèmia al matalàs. Deixa que el vent remene les palmeres del sud que hi vaig perdre. Te n'adones? Un feble raig trencat al pavès del capvespre és prou camí per a pedalejar. I un cel pla, de blau esvaït, guarda l'univers d'estels d'un tulipa desarrelat amb reflex de gira-sol. De París sempre recordaré el que no hi vaig viure. L'aiguat esmaperdut entre les pedres blanques i negres que el poeta mirava fent memòria del dia que anava a morir. O les llavors diminutes que, en absència del mar, li donen un caire d'illa oceànica. ¿No us haveu hagut de preguntar mai per què la pluja de París té el frec ferotge dels amors trencats? ¿O per què la neu cau amb un convenciment només igualat als contes moscovites de Txékhov? Potser no hem estat al mateix indret de París. Ni ho estarem mai. Jo parle del carreró del darrere. Allà on és aquest atelier de vélo. Sí, no n'hi ha pèrdua. No tots els tallers de vélo tenen una llibreria i unes tauletes pels parroquians. Begudes, cafè i tabac. I potser alguna cosa de picar. I al rerefons, damunt un petit escenari, un piano, imprescindible estri d'un taller de bicicletes, no cal dir-ho. I al seu costat, però amb la separació reglamentària, una petita representació de l'univers: la taula de billar francès: la lluna blanca, la terra roja i el groc del sol. Cap reglatge se li pot resistir al mecànic que té un Cosmos a la rebotiga. I no oblidem fer espai per a improvisar-hi petites exposicions. I, per suposat, al bell mig del taller el banc de fer feines i les seues eines, materials diversos i recanvis de tota mena. I és imprescindible l'aparador, on els misteriosos rodets i les últimes edicions dels poetes i els ciclistes oblidats, les etèries rodes de cursa i els dibuixos sonors de les nuages, conviuen molt millor que els homes del sud. Passeu, passeu i parlarem dels vells temps, les temps jadis. Potser, fent memòria, entendrem un poc, si més no, cap a on anem. I, si no, no. Beguem. Al capdavall, qui entén el billar francès? Fem l'aperitiu de segona oportunitat. Ha hagut ruixat i el dia torna a començar a dos quart de nou de la tarda. Doncs aprofitem-ho. Me'n vaig, torne a París. Sempre he tingut ànima de gitano i de bohemi, tot i que de gitano sedentari -que no m'agrada viatjar- i de bohemi d'horari disciplinat. Però un dia trobaré la manera d'endreçar aquestes paradoxes. Au revoir. ¿Sents la música? Garçon, une absinthe.

Jornada de reflexió

Ramón a El País, avui

No és possible. Com és que s'ha assabentat tot lo món? Val que tinc seguidors, però bé, que tampoc no sóc la Belén Esteban i molt menys la Merkel, no cal dir-ho. Carinyo, per què ho has anat escampant?... Què dius, d'escampar?... Doncs, que m'ho estic pensant. Jornada de reflexión, si ho posa als diaris?... Que estàs pensant-te què?... Clar, no m'escoltes… Mira, o parles més clar o deixa'm desdejunar en pau… Que no sé qual triar… Doncs com ho penses massa, acabaràs espifiant-la… Dona, és que a mi m'agradaria que fos útil, però que al mateix temps em faça l'ullet, ja saps… Què vols dir per útil?... Ei, que faça el paper que li pertoca. Quan tries alguna cosa, què ens cal esperar, si no?... Fia't del que diu la propaganda… Ja, per això no vull ni sentir parlar dels grans… Que tots sabem el que amaguen, bona presentació i una baixa qualitat… Una qualitat de merda, diguem-ho clar. Però si n'hi ha qui es ven amb peces defectuoses i tot, com si diguérem… On hem arribat, déu meu. I desprès parlen de que si tot ho critiques, de que si vas indignat per la vida… Sí, damunt ens volen ben mansos… I què faràs?... Doncs com que el país sencer sembla esperar la meua decisió, d'avui no passa. N'estic fins a on no diré de Valenbisi i de les seues bicicrisis de merda. Des que me'n furtaren la meua AmerikaBH roja, que la ciutat és molt més grisa del que ja era. Anem-hi, vull recobrar una certa alegria perduda a les clavegueres de les ciutats del riu… Quin color t'agrada?... El roig, of course… A mi el verd… Doncs mirem de trobar-los tots dos plegats… Quin compromís, no?...

Las cosas del querer

Tot aquell bípede que es puja al damunt d'una bici -amb un cert convenciment, és clar- corre el greu perill d'acabar dient el que pensa. És un dels seus efectes secundaris més virulents. I totalment demostrat. Vegeu, si no, aquests joves que prenen plaça -ja era hora, cony- com han fet de la bici part inalienable de les seues senyes d'identitat. I quants ciclistes professionals acaben entonant el mea culpa. Ja veureu quan la secundària li done a l'Armstrong. Però deixem al texà diluint-se al seu propi desert homònim. I deixeu-me que vos pose un exemple que m'ajudarà a explicar-vos la secundària ciclista amb tota la seua amplitud. Vos haureu preguntat, de segur, què li passa a la pobre Àngela amb els spanish brothers. Que si no treballem prou, que si massa festes, que si no volem jubilar-nos el mateix dia que ens llancen al clot, que si els alemanys sempre ho tenen que pagar tot… Bé, només pedalant, amb ella, xino-xano i face to face, per les contrades de Clotlandia: Alboraia, Massalfassar i Albuixec, de vesprada, ara que allarga el dia i fa bo, amb llum de caiguda i l'aroma cremós dels aiguamolls perfumats de l'anís del fonoll i la verdura escampant-se per l'horta que Rita mossega insaciable, m'ho va confessar tot, fil per randa. Em va dir, per lo baix, i deixant anar alguna llagrimeta, que un tal José Luis li va trencar el cor, als '70, a la sorra de Torremolinos, dient-li que a ell la que veritablement el posava a to era la seua aborigen oficial, una tal Araceli. I que això de pelar-se el cul a l'Opel, que no li venia gens de gust. I que quan ella el va acusar de ser més gandul que un gos, ell, amb bones paraules, li va fer veure que els 55 milions de morts de la 2ª guerra eren responsabilitat última de l'assassí dels assassins, el germà cum laude dels botxins, Hitler; i que si els americans i la mà d'obra quasi esclavista dels turkish and spanish brothers no els hagueren ajudat, en el 2011 -el noi tenia la mà trencada per a les prediccions- potser encara estarien llevant pedres a Berlin, i que és molt fàcil fer milacres amb els dinés i l'esforç dels altres i que on estava, el famós Or del Rhin. Potser el José Luis es va passar tres pueblos (Alboraia, Massalfassar i Albuixec) però és que el tenia ben fart amb la dèria de donar-li lliçons i les seues petulàncies i mesquineses de poble elegit pels banquers. D'això, que quan l'altre dia vaig llegir el que Rajoy li va dir al Paconofrancisco, a la plaça de bous, vaig pensar que el seu reconegut i públic amor a la bicicleta també li havia traït, i la veritat gairebé li sortia a doll, per la seua boca llaminera, com una escopinada enverinada. Paco, eres un gran presidente, los valencianos te votan porque quieren. A que la contundència del porque quieren duu implícita una càrrega de profunditat? A que la gramàtica s'ha doblegat davant la bici? De primer antuvi vaig pensar que s'havia deixat el segon "te" pel camí. Sí: los valencianos te votan porque te quieren. El que hagués demanat el consegüent: Y te lo perdonan todo. Com la mare del Hitler, pobreta, que segurament també li haurà perdonat la mare de totes les matances, allà on siga. De fet, un tal -en el sentit wittgenstenià- deia ahir que entenia el Hitler. No vaig voler saber què és el que entenia, sabent jo de qui es tractava i on era. No em va estranyar. Però tornant al Rajoy. No crec que es deixés res pel camí, a banda de la seua dignitat, no cal dir-ho. Apostaria el que no tinc, a que la frase completa que va pensar d'un sol tractum, i que només un bloqueig sobtat d'última hora li va estalviar de posar-s'hi plenament en evidència, era: Paco, eres un gran presidente, los valencianos te votan porque quieren. Allá ellos. Oi, que sí? A que no vaig errat? És el que té quan el desamor s'alimenta de xantatge. El Roto, mestre, no més el Vaticà em reconega la meua santedat viciclista, comence a donar-les la vara -no, la vara no, pel cul, com fan ells- fins que et canonitzen el més aviat possible. Milacres -i plenament documentats- et sobren (San Roto de la viñeta mártir) I al Forges també, de cursum.

El bigotes està al darrere de Rajoy i Paconofrancisco ho sap

El darrer somriure

La mare dorm

El darrer somriure va ser un retrobament en tota regla. Hi eren aquelles llumenetes. I va riure. I fins i tot va somniar o imaginar -que tant s'hi val- la nit dormida sota el bressol dolç d'un bes d'anar de bona nit, de la mare i el pare, tan joves, ara, ambdós. La flassada ben ajustada al coll d'un rostre d'ulls rodons que tancava les parpelles dient faré bondat, no us atabaleu. Aquells espurnalls eren, com us ho podria dir?... Sí, eren com una alegria suau amb un xic de la melangia que el gaudir sincer de les coses té. Suspeses, enlairades, feien ball de papallona i fada davant els seus ulls de mel rossa que mai no va poder domesticar. I va veure al seu fill pedalant com si fos ella mateixa, i a la seua filla dibuixant-li el camí que hauria de seguir. I se sentia tan acompanyada, en aquell llit al passadís de graons inexistents. Què bé, gairebé no notava l'esforç de pujar al pis de d'alt on sempre acabava oblidant-se el que es perd. Li va estranyar, tot s'ha de dir, sentir com a propi aquell pedalar sense errades, d'exquisida fluïdesa com els exquisits pistards. Ella, que mai no va pujar a una bici. Però no li va preocupar. I molt menys la ruta que anava descobrint entre records desviats per la incertesa i el dol. I el cos, amb la prevenció típica de la matèria, anava arrodonint-se, cercava el fetus o la integració aerodinàmica en allò que li estaven assenyalant les llumenetes. I en assolir aquest punt infrangible, aquesta màgia on dues rodes la flanquejaven i es movien sense fer anar les cames… De fet, aquest somriure feia sensació d'un somni obsessiu, d'un bell malson sense episodis secundaris on, de tant en tant, dues nenes com les que el seu pare dibuixava als contes, la distreien demanant-li un bes i una rialla no sempre de fàcil compliment. I va notar no ser ella qui, fet el cim, s'abaixava de la bici i es gitava damunt la terra al temps que dolçament deixava anar les cames i els braços banyats pel sol caigut tendrament a l'horitzó de cartró, on el vent del món s'acomiadava d'aquell cos alliberat, a la fi, de la insuportable angoixa de la vida, de l'amor i de la por. Avui fa set anys, just al bell mig dels que ha fet el pare, que es lliurà al plaer insubornable del darrer somriure. Vull creure que la cosa va anar així, i que, a diferència del que ens va dir la metgessa, ni aquelles llums que ens senyalava amb un somriure d'entremaliadura ni aquell cos encartonat no varen ser sinó el producte del seu últim retrobament.