APM

Podeti

Muchas gracias, doctor, muchas gracias por sus interesantes hipótesis. (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador)  Bueno, pues conclusiones, no hipótesis, me indican. Ahora, si le parece, le damos la palabra al público. (El doctor assenteix amb un somriure prepotent, mig tancant els ulls amb commiseració). Llegamos al turno de preguntas. ¿Alguien de los aquí presentes desea intervenir?... Sí, al fondo… Hola, bona vesprada. Sr. doctor, vostè afirma que el darrer encàrrec institucional que va rebre el mestre, el retrat del general, va ser una mena de revenja, una forma d'humiliació, si és que no ho he entès malament. Tot i que, com diu la dita, la venganza es un plato que se sirve frío, ¿no li sembla que de 1939, en que va acabar la guerra, a 1952, en que li van fer el susdit encàrrec, en tretze anys no és que el plat s'hagués gelat, sinó que ja estaria per a llançar al fem?... (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador) El doctor me comenta que "no comment"… (La supèrbia és el patrimoni dels mediocres) El preguntador, però, continua: bé, intentaré aprofundir-ne afegint, si li sembla, dos fets que crec són importants: el primer, l'encàrrec d'un magnífic pergamí que el mestre va rebre al 1949 des de l'Ajuntament de la Ciutat amb motiu de l'homenatge que li van fer al nostre més famós pianista internacional, músic que el mestre, com a melòman que era, admirava profundament, i treball del que va gaudir amb fruïció ¿hem de considerar aquest encàrrec, llavors, com un primer símptoma de la revenja que li preparaven a tres anys vista?... I segon, ¿l'exposició homenatge que li va fer el Cercle de Belles Arts quan el mestre va faltar, deu ser, segons vostè, un altre episodi de soterrada revenja post mortem auctoris?... (El doctor li fa un comentari breu a l'orella del moderador) El doctor me indica que nos dé sus datos de instagram… És que no tinc d'instagram… (El doctor li fa un altre comentari breu a l'orella del moderador) Pues de Twitter… No, tampoc en tinc… (El doctor insisteix a l'orella del moderador) Me dice que lo quitará de su grupo de wasap… No tinc mòbil… (Tempore tribulationis) ¿Alguna pregunta más?... Sí, en la segunda fila… Hola, bona nit. Voldria plantejar-li, al doctor, dues qüestions. Vostè n'ha parlat de "l'ostracisme franquista", ¿podria aclarir què vol dir?, perquè que se sàpiga l'ostracisme no en té de cognoms. El franquisme va relegar a l'ostracisme a molta gent, però l'ostracisme no n'és franquista o stalinista, l'ostracisme és el que és i prou, i l'apliquen els règims polítics o fins i tot els individus de forma individual, per exemple el que vostè vol fer bloquejant, silenciant o deixant sense respostes al senyor que acaba d'intervenir, que, de fet és nét de l'artista, i que vostè ja va oblidar o obviar -¿ostracisme inconscient?- a l'apartat d'agraïments, tot i la seua col·laboració amb varies obres i una de les fotos més significatives de l'exposició, reproduïda a grandària gegantina per vostè, i que encapçalava la mostra; oblidar, dèiem, ignorar, obviar, vetar o com vulguem valorar, a l'apartat d'agraïments del catàleg de l'exposició que vostè va comissariar, potser perquè tampoc vostè va saber refutar-li l'oposició que ell li comunicà a titllar el seu avi de pintor republicà, tant sí com no, així, sense cap matisos. No sé si aquesta frase potser és massa pel vostre d'això. I la segona, ¿quina mena d'ostracisme és aquest que no només li fa encàrrecs institucionals al mestre al 1949 i al 1952, i una exposició commemorativa a la seua mort, sinó que, anys desprès, l'últim batlle franquista -franquista, ¿m'ha sentit?- comprà a la família el retrat de la seua dona, Llauradora valenciana, per al Museu de la Ciutat, la pinacoteca municipal -per cert, quadre fins ara segrestat, primer per l'anterior batllessa al seu despatx, i també per l'actual batlle a requeriment, diuen, de l'acòlit en pràctiques del que desprès parlarem, ignorant així la memòria del mestre que de segur voldria que la seua esposa estigués a la vista de tothom i no als despatxos oficials que ell tant detestava- i, a més a més, l'últim batlle franquista, també li dedicà una plaça a la ciutat? Potser aquesta segona també és massa per la seua d'això. ¿Quina revenja, ens preguntem, més estranya, no? Si a tots els republicans els hagueren tractat així, no parlaríem encara de represàlies, no?... (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador) El doctor me indica que nos dé sus datos de instagram… És que no tinc d'instagram… (El doctor li fa un altre breu comentari a l'orella del moderador) Pues de Twitter… No, tampoc en tinc… (El doctor insisteix a l'orella del moderador) Me dice que lo quitará de wassap… No tinc mòbil… (La intransigència és el patrimoni dels interessos espuris) Bueno, vamos acabando, ¿alguna pregunta más?... Sí, al fondo otra vez… Sr. doctor, vostè coneix l'esbós del retrat del general, és clar, ¿també li sembla que va de burleta el mestre a l'esbós?. Sí, és clar que el general queda ridícul al seu retrat, però és que ell era un personatge no tan sols sinistre sinó també ridícul, algunes persones no cal insultar-les, fer-les burla, ridiculitzar-les, prou és el descriure-les, ¿com pot fer-ne, llavors, una interpretació tan esbiaixada i interessada?, ¿què és el que persegueix vostè?, ¿ignora vostè les imposicions cardenalícies que el glorioso movimiento obligava introduir als retrats del general? I acabe, que se'm passa l'Ora de la bici. Si vostè és el major especialista en el mestre, com no seran els menors, hem de pensar. Bé, un altre dia parlarem del susdit acòlit aquest que en té fent pràctiques a Bélmez de la Moraleda. Ah, i jo tampoc no tinc d'instagram ni twitter ni mòbil… (El doctor li fa un breu comentari breu -el que es diu un BCB- a cau d'orella al moderador) El doctor me dice que pondrá los hechos en manos de sus abogados… (I l'amenaça és el patrimoni dels… doncs això, el que tots penseu). Ah, com està el pati. Quanta, quanta indigència intel·lectual i/o acadèmica. ¿Quan dèieu que cau el meteorit?.

All you need is...

Del carrer estant arriben perfums. Estic assegut. Fa calor, i la butaca on séc m'abraça sense cap tipus de protecció ni precaució. Evidentment, ella no duu mascareta, ni jo tampoc. Vinc de pedalar una més de les curtes etapes dels darrers mesos. Perquè fa mesos que tot està minimitzat, vida mínima, vida reduïda, també les pedalades dominicals, és clar, només missa brevis i desprès; la qual cosa, lentament però segura, jivaritza la meua visió del món, del meu petit món, ja en sí mateix una més que reducció a l'absurd de la realitat, d'aquesta realitat que només els estupendos diuen conèixer. Amb l'agilitat dels lladres i la lleugeresa del vol de la papallona, els perfums barats, sobretot els barats -què hi farem, jo era pobre i els meus records els adoba a parts iguals una goteta de benzina, altra de greix de rodaments i una de Maderas de Oriente, posem per cas. Els perfums barats, deia -de fet, crec que mai no he olorat d'altres, ni falta que em fa, perquè no hi ha perfum més delicat i exclusiu que el dels cossos que estimes: el pit de la mare, els llavis de l'amant, les galtes del nadó... si és que heu estimat qualsevulla qualsevol dia de la vostra vida, que no tot amor és besar pells prohibides o dolces- els perfums barats, anava dient, els de la meua infantesa, boten del carrer al balcó com lladres i aprofiten els quatre dits -anava a dir els quatre gats, no sé el perquè- de joc d'aire de la finestra per entrar aletejant a casa meua i desfer-me la quimèrica protecció de la mascareta que li he posat fa uns mesos a la memòria. Perquè els records fan mal, fins i tot els bons, o sobretot els bons. Però heus ací que aquell perfum que jo vaig batejar de crisantem, ara m'explicaré, ha tornat per…

 

Del carrer estant arriben records. El dia anava de retirada. En eixir de classe m'havia perdut amb els amics al nostre petit món de joc i retrets. La llum incerta que enfosqueix les voreres ens abraçava mentre un rerefons verdós aglutinava la tristesa d'un dia més que moria. Als adéus, algú va dir amb les paraules de la seua avia, que era l'hora dels crisantems, aquella on la foscor obrirà definitivament els pètals solars de la flor. Aplegue tard a casa i no hi ha ningú. La mare deu haver eixit a buscar-me. Estic assegut a la vorada, davant de casa. La tanca del jardí de casa es closa, i tot és fosc a casa meua. Estic assegut i m'ofegue, m'ofega pensar en la mare perduda de no trobar-me i perquè sembla que tot el carrer ha decidit morir a l'hora esponerosa del crisantem. La tristesa dels nens és profunda, intensa i volàtil com el desig d'un cos. Plorava amb els ulls oberts i vaig sentir tot d'una les passes asexuades d'aquell o aquella que duia el desconegut perfum que jo vaig batejar com crisantem, i que era pobre i comú com el bes d'una salutació antiga, un reconeixement d'última hora, un compromís amorós que tots voldríem evitar. Vaig girar el cap, però la vorera era buida. Al bar del cantó, els llums tallaven com una dalla la foscor groguenca del carrer. Sota els crits ebris i els colps de xamelo una cançó estranya aglutinava la tristesa del món.

Nom propi

Doncs resulta que n'hi ha qui no en té de nom propi. Que tota la seua vida serà -per imposició històrica o elecció pròpia, heus ací el dilema- el "fill de…" (p.e. el "fill del Caníbal") el "nét de…" (p.e. el "nét de Franco") el "nebot de…" (p.e. el "nebot d'en Rameau") o fins i tot el "nebot segon de…" o el "renebot de…", encara que aquestes dues últimes n'hi ha que treballar-se-les amb dedicació quasi exclusiva, per a la qual cosa has d'abjurar dels teus propis pares o avis originals i esperar que aquells parents llunyans de la tieta, posem per cas, t'accepten com a família d'acollida. I em direu que no, que això és impossible, que tots en tenim de nom propi, i que aquí està el DNI de cadascú per a demostrar-ho. No estaria jo tan segur. Si n'heu llegit la Historia universal de la infamia, de J.L. Borges, recordareu aquell fet extraordinari d'en Tom Castro (Arthur Orton, de naixement) "un palurdo desbordante, de vasto abdomen, rasgos de una infinita vaguedad, cutis que tiraba a pecoso, pelo ensortijado castaño, ojos dormilones y conversación ausente o borrosa" un "obeso tarambana", que, assessorat pel negre Bogle, vertader artífex de la genialitat, va suplantar a "Roger Charles Tichborne, militar inglés criado en Francia, mayorazgo de una de las principales familias católicas de Inglaterra", la mare del qual va acceptar al tal Castro-Orton com a fill propi davant la seua pròpia i insubornable negativa a reconèixer la mort al camp de batalla d'en Roger, tot i que en Roger Charles "era un esbelto caballero de aire envainado, con los rasgos agudos, la tez morena, el pelo negro y lacio, los ojos vivos y la palabra de una precisión molesta". A la mort de Lady Tichborne, els seus parents van litigar contra Castro-Orton-Tichborne guiats pels seus drets consanguinis, esgrimint l'acusació d'usurpació d'estat civil. Al capdavall, Castro-Orton -ja desposseït del Tichborne- va ser condemnat a 14 anys de treballs forçats. Com que era un paio que es feia de voler, li van rebaixar la condemna i als deu anys va quedar en llibertat, i va dedicar-se a donar petites conferències a les quals declarava la seua innocència o acceptava la seua culpa, segons les reaccions del públic, fins i tot "muchas noches comenzó por defensa y acabó por confesión", fin de la cita. Vet aquí la raó essencial per la qual els aristòcrates en tenen de tants noms propis. Ells, molt més que els anònims propis plebeus, viuen el perill constant de ser recordats com a "fills de…", etc. D'això, el mèrit extraordinari de, posem per cas, na Isabel I d'Anglaterra que a la Història local de la infàmia sempre serà recordada pels valors propis de la seua raça, que tan esplèndidament atresorava, i no només per ser "filla d'... Enric VIII". D'altres sang blava, però, tot i la llonganissa de noms que posseeixen, mai no passaran de ser "fills de…", com tots aquells que es creuen el que no són: un príncep fent de rei, un rei fent d'emperador o tots plegats fent de Déu, i que sempre seran coneguts com a "fills de…": "el fill del fugitiu", "del faldiller", "del trempat", "del disparu" i coses d'aquestes; o aquells cortesans i/o espongiformes que encisats pels culs reials no caguen per no embrutar-se el seu propi cul, convençuts que així pujaran més ràpid els graons de l'escala nobiliària, i moren víctimes d'una obstrucció intestinal i farcits de merda. Hem d'afegir, que els "sense nom propi", sobretot els locals i voluntaris, és a dir, per elecció ben pròpia, guiats per la seua cobdícia i/o ànsies de protagonisme, se'ls sol reconèixer pel síndrome servil del besamans. Diu l'enciclopèdia catalana -qualsevol d'altra us ho confirmarà- que el besamans és un senyal de reverència o acatament. Bé, deuríem precisar que, a més a més, el besamans streaming no viu un dels seus millors moments, ja que la possibilitat d'infectar-se del virus corona, corina, crèdit corona o com li vulgueu dir, en tocar els llavis el dors de la mà del venerat a besar, és més que factible. Per la qual cosa, darrerament, es fa online. Yo me lo guiso, yo me lo como. Ah, no ho oblideu, els noms propis, sobretot si no és el teu propi nom, sempre en majúscules, malparits. I fins ací, la lliçó d'avui sobre puntuació i sintaxis. A veure si els espongiformes amb borrosa identitat en trauen alguna cosa de profit.

Ja em perdonareu

De vegades te n'oblides que el que tens,

però que mai no tindràs

-meravellosa paradoxa-

allò que semblava donar-li sentit a la teua vida

-si és que cal això, i ara no parle de bicicletes, o sí-

allò que, pel que tinc viscut,

l'importa un puta merda a la major part de la gent,

fins i tot a molts dels que van elegir, diuen, pensar el mateix que tu.

I que fan veure que no, que sí,

que els preocupa d'allò més,

que, caram, com ho pots dubtar.

Pobra gent, tots plegats, que només vol lliurar-se

a la seua ridícula vanitat, filla esbiaixada

de la rancúnia, filla oficial de l'enveja,

filla borda de la mediocritat…

Te n'oblides, de vegades, dèiem, que el que creies tindre no ho tens;

fixeu-vos-en, però, qui us ho voldrà furtar.

Perquè arribarà aquell moment en què ho trobaràs a faltar…

no, millor: aquell moment al qual t'agradaria ser

la lletra d'una cançó... o els sons d'una melodia.

I oblides que és la única cosa que realment importa.

Apocalipsi ara

Lo que realmente detesto es el bombardeo con napalm. Desde mil metros de altura, sin peligro -e hizo un ademán de desesperanza. Continuó: -Uno ve incendiarse todo el bosque. Dios sabe lo que se verá desde abajo. Los pobres diablos se queman vivos, las llamas caen sobre ellos como agua. Se empapan de fuego -agregó con ira contra todo un mundo que no podía comprender-: No lucho en una guerra colonial. (El americano impasible, Graham Greene)

Asombra comprobar de qué pocas cosas está hecho por dentro un español: somos muñecos de resorte, y así resulta de aburrido nuestro trato y de extremosa y de simple nuestra literatura. Nuestra intimidad es esteparia, inmemorial (…) donde nadie jamás ha dicho a nadie algo discreto, educado y cordial (…) Ese limbo es un despidehuéspedes. (Retrato del artista en 1956, Jaime Gil de Biedma)

Faig un quimèric primer intent de ficar-me els guants cruixents i transparents de Consum desprès de posar-me el gel hidroalcohòlic de reglament. Impossible, s'enganxen a la pell com les sangoneres als turmells dels que viuen als aiguamolls de les terres pantanoses. I lo pitjor encara està per vindre. L'angoixa augmenta cada vegada que pense en la fruiteria. Tinc que comprar plàtans i els he de posar dins la bossa transparent, però no cruixent, abans de pesar-los, i no resulta gens fàcil obrir l'esmentada bosseta, ja ho us dic. I, aconseguida la cosa, he d'enganxar-li l'etiqueta amb el preu, mirant que no s'apegue l'etiqueta al guant cruixent i acabe per trencant-lo. Abans, però, passaré pels prestatges dels pots de vidre de verdura i entrenaré la meua habilitat digital, evidentment. Però no ens avancem. Estic encara amb els guants de l'entrada. El de l'esquerra ja està, tot i que no puc fer-lo arribar al canell, però el de la dreta se'm resisteix. Davant meu, dues xiques de Consum acaben d'arrodonir el moment d'aquesta entrada triomfal. Que te crees tú eso! Esto no acaba aquí. Aún queda lo peor. Cuando venga la segunda ola, con los chiquillos en el cole y todo, ya verás… Pero para entonces, ya tendrán la vacuna… Que te crees tú eso! Primero, no habrá para todos, y cuando haya, entonces habrá mutado el virus, como la gripe… Pero mucha gente lo ha pasado y serán inmunes… Que te crees tú eso! (I van tres) Cuatro días, cuatro días dicen que duran los anticuerpos… Eso no lo saben aún… Que te crees tú eso! (Quatre) Que no lo quieren decir, que no es lo mismo… Ay, chica, qué mal me lo pones… Oye, yo, hechos, yo voy a los hechos. Y las secuelas?, que eso tampoco lo dicen. El que no se queda tocado del pulmón, se queda del corazón o los riñones. Y, si no, al tanto… Ay, hija, qué depre me está entrando… Oye, las cosas como son, ya verás, ya… El guant dret se'm trenca. N'agafe un altre. Mentre em baralle amb el guant, entra un individu caucasià, amb el cap per davant el cos, un tipus modèlic del que JGB diria "sense matisos". Caballero, tiene que ponerse mascarilla -li diu la xica de la caixa. Llevar mascarilla o no es problema mío, vale?… I a mi em recorda el "A mí nadie me tiene que decir si bebo o no bebo…" etc. Se'm trenca el guant dret per segona vegada. N'agafe un tercer. El que m'estranya és que cap persona sembla adonar-se de que jo sóc allí, al bell mig de tot plegat. Fins i tot hagués fet el pi al damunt d'una bici i s'hagueren quedat igual. Ah, la gent m'ignora, suplanten la meua identitat, diuen que he dit el que jo no he dit, i que he fet el que no he fet, què hi farem? I desprès m'acusen de posar-les pals a les seues rodes, no de bici, és clar. Guerra bruta, li diuen, com si hagués de netes. Caballero, sin mascarilla no puede pasar… Ya le he dicho que eso es cosa mía… I com que ningú no em fa cas, li dic a la cara que no, que no només és cosa seua sinó de tots, com les vacunes, que la mascareta no n'és per evitar que ell es contagií del virus, molt al contrari és per evitar que contagií als demés. Cap de suro! Més que sense atributs, ets l'home sense matisos, malparit. Però m'ignora. Sembla que sóc tan transparent com el guant cruixent que encara no m'acabe de ficar a la mà dreta. Deu ser cosa del camuflatge. A la fi, fique el guant. A poc a poc faig la compra. Al passadís del peix un home que ve en sentit contrari al meu saluda a la dona que és dos metres reglamentaris davant meu. Eli, cómo estás? Cuánto tiempo. Ella no diu res. Que no me conoces, soy Fernando; claro, con la mascarilla y todo, cómo estás?… Es que no soy Eli, soy Concha… Ah, perdone, es que es igual que una amiga nuestra… Com els orientals, que tots semblen el mateix. Me'n vaig a la carn. Avui xulles i ronyons de corder, pel que puga passar. Desprès el Glenfiddich de reglament, i faig camí de la caixa, que ja he acabat la compra. Al fil musical comença a sonar aquella cosa d'un barret fort, bolet, bombí o orinal, de dubtós gust, que diu que posem que parle d'un lloc, i les xiques del començament tornen a escena. Mira, lo que nos faltaba, de aquí a cuatro días -sempre són quatre dies per a aquesta xica- Madrid estará desierta (o desert, that is the question) y Alemania también. Se les acabó el problema. Empapados de virus, no de millones, en el Levante. Los hospitales de Valencia a tope y ellos diciendo que qué bien lo han hecho… Como todo nos da igual, menos las fallas… Que te crees tú eso! (ja són cinc, com els dits d'una mà, amb o sense guant) I a mi em cruix l'ànima, la veritat.

Miasmes

Els pares l'havien… (anava a dir acostumat, però potser que la cosa era molt més profunda, llavors diré ensinistrat) Recomencem. Els pares l'havien ensinistrat a deixar de respirar de sobte, sense preparació, automàticament, i aguantar sense inspirar ni expirar fins que el perill fóra ben lluny. O bé el pare o la mare o tots dos alhora li deien: tanca el nas, i el xiquet obeïa sense preguntar. Aguanta, afegien, i ell amb les galtes inflades a punt d'esclatar i tot roig, aguantava. No cal dir que els pares també ho feien, com a recolzament del que exigien al seu fill. Aquesta activitat tenia lloc, principalment, al carrer, mentre passejaven, i només en circumstàncies molt especials podia donar-se dins de casa seua. La qual cosa convertia casa seua en un aixopluc imprescindible on poder respirar sense condicions. Aquest entrenament en l'apnea li va ser molt útil en la passió que desenvoluparia passats els anys per l'esport ciclista i la pràctica de la flauta travessera, pels esforços pulmonars a que els grans cims i certes partitures obliguen. Ara per ara, però, com a bon xiquet que era només feia que obeir. Tanca el nas, i ell el tancava. Aguanta, i ell aguantava. Però va ser començar l'escola i un munt de preguntes li van caure al damunt. No cal dir que a les competicions típiques dels xiquets de qui era capaç d'aguantar més temps la respiració ell era sempre el campió sense esforçar-se el més mínim. Però com que els amics li preguntaven pel seu do, natural o no, doncs va tindre que confessar-se: és que ho faig des que tinc memòria. I per què?... Doncs no ho sé. Els pares em deien tanca el nas, aguanta, i jo ho feia… I per què?... No sabia què dir-los-en. I en arribar a casa els hi va fer la mateixa pregunta als pares. La resposta va ser precisa i, encara que ho ignorava, carregada de futur, com la poesia: per els miasmes, benvolgut, per els miasmes. A l'endemà els hi va fer cinc cèntims als amics. I tots van fer la mateixa cara d'esmaperduts mentre deixaven de respirar sense adonar-se. Afegirem, que tot i no ser molt espavilat, el xiquet se n'havia adonat que aquestes interrupcions sobtades, i més o menys intenses i dilatades en el temps, de la respiració, coincidien amb la proximitat física del que els seus pares anomenaven miasmes malignes, l'epicentre dels quals eren sempre o ben bé els gitanos i els sense sostre de tota la vida, en un començament, o els negres que van venir de Guinea anys desprès, o tots els "miasmes malignes", segons ells, que pugeu imaginar amb els canvis demogràfics: marroquins, xinesos, pakistanesos, llatinoamericans, romanesos, gitanos romanesos, etc… La conseqüència era d'esperar, tal i com va anar eixint-li pèl al voltant de la boca i dins el nas, més incòmode l'era deixar casa seua, perquè l'exterior era cada dia més una barreja confosa de miasmes, tant o més perillosos segons les aliances que l'aleatòria realitat produïa. I qualsevol passejada era un baix obstinat d'ofecs i esbufecs, un moto perpetuo de maldecaps respiratoris. Només la bici, que sempre practicava tot sol, li resultava benefactora. L'aïllament, l'aire lliure, l'absència humana tranquil·litzava el seu sistema respiratori, que en aquestes alçades de la seua vida tenia plena autonomia i actuava segons les possibilitats de miasmes que ell mateix creia detectar. Tenia, per dir-ho així, criteri propi. I en acabant va arribar la pandèmia del dinou. I la vida se'l va fer insuportable. Ara, els pares n'eren, al seu torn, de miasmes malignes, com els gitanos o pidolaires de la seua infantesa, tot i les mascaretes que feien servir com si fos paper del vàter, i les recriminacions. Fill meu, fill meu pots respirar, no passa res, li deien. Som els teus pares, no som de miasmes de cap cosa maligna. Però ell, tot i no voler, tancava el nas i aguantava. Només a la seua habitació podia respirar amb certa comoditat. S'adonà que potser mai coneixeria l'amor, que mai faria el bes més apassionat de la història o de la seua història, que al capdavall és el mateix, tot i la seua potència pulmonar i resistència d'apnea. S'adonà que odiava el món. Que li havia passat el temps de preguntar què era això dels miasmes, d'aquesta malignitat que només afectava a una part de la població quan ell amb prou feines alçava un pam de terra, i que ara s'apropiava fins i tot del que més s'estimava: els carrers buits de la ciutat trencada.

Mira que eres...

No, no… -diu ell, mentre li fa un gest d'stop amb la mà dreta- que no nos podemos tocar… Ah, sí… -diu ella, mentre atura la inconscient tendència a l'apropament deixant un peu a la vorera i un altre a la calçada. Els dos van en mascareta quirúrgica de reglament, són obesos, mòrbids, d'uns quaranta llargs o cinquanta curts -amb els grossos mai no tens la seguretat, però com que som a tres quarts de deu, no especularé més- i porten ulleres. Ell, amb una delicadesa i cortesia immarcescibles -d'un altre món, diríem- li sentència: te has puesto como un cerdo (sic)… Potser que se n'adona d'aquesta immarcescibilitat amb cert astorament, perquè percep l'interès que acaba de despertar en la gent del voltant, i tanca la frase amb un inclusiu: como yo. Total: te has puesto como un cerdo, como yo. Perquè, si, motu proprio, t'inclous a la misèria que encomanes als altres, ningú no et dirà miserable. Bé, o això creu ell. Però, de fet, havia pensat dir-li, d'antuvi: estás hecha una cerda, que és el que de veritat pensa d'ella, d'ací la delicadesa que apuntàvem abans, però com que aquesta constatació té efectes col·laterals no desitjats sobre la possible precària higiene de l'al·ludida, doncs ràpidament va canviar el sexe, i a punt va estar de dir-li: estás hecha un cerdo, asseveració que grinyola precisament on més mal fa, al sexe, senzillament una dona no pot estar feta un porc, ser un porc, altra cosa és posar-se com, com un porc, com al cas que ens ocupa; en tot cas, i com que porca no es podria acceptar com a opció vàlida, pel que ja hem dit, la combinatòria que al capdavall va posseir la seua parella fonemàtica glotis llengua va ser: te has puesto como un cerdo, i no cerda, perquè llavors tornaríem a la qüestió de la possible manca d'higiene -vet aquí la cortesia- d'aquesta dona obesa que té un peu damunt la vorera i un altre a la via de circulació rodada amb el conseqüent perill que aquesta postura li suposa, sobretot allà on s'han trobat, a la parada del bus. I ja posats, ell podria haver-hi afegit cuatrojos, que, a la vista del que veiem, també seria molt inclusiu, i li hagués quedat una joieta de frase, tota una floreta: te has puesto como un cerdo, cuatrojos, como yo. Amb la qual cosa camuflaria la seua pròpia obesitat mòrbida al darrere d'un parell d'ulleres. Bé, coses de la nova normalitat, potser, on segons els experts serem molt millors del que fins ara érem. No, no, Vicicle… -em diuen, mentre em fan el gest universal del no amb un índex dret camuflat al darrere de dos guants, el de làtex de casa i el de Mercadona- que no ho has sentit bé… Ah, no?... No, com que vas amb la bici, les paraules se les enduu el vent. Ell ha dit: "¿qué me vas a decir: te has puesto como un cerdo, como yo?... No, no, ara al que no li quadra gens ni mica és a mi. En cap moment he sentit una entonació interrogativa i, a més, quin sentit té que ell diga "como yo", si vol ser elegant? No, mira, ja està bé d'excuses inexcusables. Perquè si ho analitzes, potser que és pitjor el remei que la malaltia, no?, perquè, vulgues o no, li diu porca… Bé, ara no toca discutir, ja parlarem quan tot açò passe… Ja la tenim. Compte, que si feu soldadures a l'acer galvanitzat deixa anar cianur. Porca misèria. 

Feuillet d'album

Era temps de geranis com a glops de sol,

cotxes que ignoraven l'aerodinàmica

i voreres buides a la nit.

Temps de besos marcits

damunt la taula del menjador,

i jocs fins a les voreres blanc i negre

que anunciaven la nit.

Pedalades pel carrer mut,

en acabar de sopar,

i converses de veïnat clos

en attendant la mort de la nit eterna.

Mai no oblidaré la precària felicitat

dels matins abans l'escola,

i la desolada angoixa de partir cap al món real.

Era temps de magnòlies i pecats mortals:

culpables de ser culpables de ser.

Símbols ubics i maldestres

que ens feien dolents poetes als set anys.

La geografia era una condemna,

la gramàtica, una cel·la de càstig,

les matemàtiques, un lloc desconegut,

la història, un llibre obert sota el pupitre,

i el catecisme, la gimnàstica de la nit.

I anàvem fent.

Ignorants d'un confinament sense termini,

presoners a l'espera de delicte,

joguines trencades el dia de Reixos.

Era temps de geranis com a talls de lluna,

cotxes amb les set vides dels gats

i voreres de dubtosa innocència.

Temps de besos perduts

damunt l'esplendor sotmès de l'herba.

I anaven fent.

Mariano José de Larra

Por ahora

Revista Española, nº 475, 10 de febrero de 1835. Firmado: Fígaro

En nuestro último artículo, en que defendíamos la policía, dejamos ligeramente apuntado que hay «cosas buenas» en el mundo; y probamos hasta la evidencia, como solemos, que una de ellas es la policía. Como no nos pasa por la imaginación que uno solo de nuestros lectores se haya resistido a nuestras razones, tratamos de probar hoy otra verdad más indisputable todavía, a saber: que sentado el principio de que hay cosas buenas, hay palabras que parecen cosas, es decir, que hay palabras buenas.

A primera vista parece que buenas deben ser todas las palabras, puesto que sirven todas para hablar, o sea para gastar conversación, que es el fin que parecemos proponernos; esto es un error sin embargo, y error grave. Palabras hay malas, profundamente malas por sí mismas, y sin necesidad de accesorios, que forman por sí solas oración y sentido, por más que suelan ellas no tener sentido común. Palabras que valen más que un discurso, y que dan que discurrir; cuando uno oye, por ejemplo, la palabra «conspiración» cree estar viendo un drama entero, y aunque no sea nada en realidad. Cuando uno oye la palabra «libertad», sola ella, solita, cree uno estar oyendo una larga comedia. Cuando uno oye la palabra «imprenta», ¿no cree ver detrás la censura, el imposible vencido, la cuadratura del círculo, la gran quisicosa? ¿No hay quien ve en ella el abismo, la anarquía, aquel qué sé yo, que nadie sabe explicar ni comprender? Cada una de estas palabras son verdaderas linternas mágicas: el mundo todo pasa al través de ellas. Una vez encendidas, todo se ve dentro.

Estas palabras que encierran por sí solas una significación entera y determinada son malas generalmente; las buenas son aquellas que no dicen nada por sí, como por ejemplo: «prosperidad», «ilustración», «justicia», «regeneración», «siglo», «luces», «responsabilidad», «marchar», «progreso», «reforma», etc., etc. Éstas no tienen un sentido fijo y decisivo: hay quien las entiende de un modo, hay quien las entiende de otro, hay, por fin, quien no las entiende de ninguno. Éstas son buenas porque, blandas como cera, adáptanse a todas las figuras; éstas son, en fin, el alimento de toda conversación. Con ellas no hay discurso que no se pueda sostener, no hay cosa que no se pueda probar, no hay pueblo a quien no se pueda convencer. Éstas son las palabras que parecen cosas.

Ahora bien: cuando dos de estas palabras insignificantes y maleables se llegan a encontrar en el camino una de otra, únense al momento y se combinan por una rara afinidad filológica, y entonces no toman por eso mayor sentido; todo lo contrario, juntas suelen querer decir menos todavía que separadas; entonces estas palabras buenas suelen convertirse en lo que vulgarmente llamamos «buenas palabras».

He aquí las reflexiones que teníamos presentes al sentar en el papel el titulillo de este artículo. Nadie nos negará que la palabra «por» quiere decir poco cuando va sola; pues de la palabra «ahora», no decimos nada. He aquí, pues, dos palabras excelentes, y combínense como se combinen. Júntese el «por» con el «que», y resultará el «porque». Siempre se ha dicho que el porqué de las cosas es inaveriguable; por consiguiente, no quiere decir nada. Póngase el «ahora» en oración y digamos, por ejemplo: «¿Qué hay ahora? ¿Qué se hace ahora?». Nada. Ambas son, pues, palabras nulas, y buenas por consiguiente. Combínense ahora juntas y digamos: «por ahora» y se verá el efecto peregrino de la suma de todas las nulidades.

Pocas palabras hay tan buenas, tan útiles en el día, tan en boga; pocas palabras buenas que puedan tan fácilmente convertirse en «buenas palabras». ¿A qué no contesta usted con el «por ahora»? Es la espada de Alejandro, que corta todo nudo gordiano; es la panacea universal que templa todos los dolores. Buena jornada habríamos echado si no pudiéramos contestar a todo: «Por ahora».

¿Cuánto no suaviza esta frase toda mala contestación? Por mejor decir, no hay con ella mala contestación posible, y todo aquel que sepa lo que es una repulsa seca, sabrá apreciar cuánto valen las buenas palabras. Son el vino que se mezcla con el agua para quitarle su crudeza. Ejemplo. «No» quiere decir que no. Pero si en vez de decir «no», dice usted «por ahora no», aunque usted quiera decir lo mismo, si habla usted sobre todo con un tonto, como suele suceder, ha dicho usted una gran cosa. ¿Y qué cuesta decir dos palabras más?

Convencidos hombres muy ilustrados de esta verdad, ¿cómo pudieran no usarlas continuamente?

Lluevan sobre ellos en buen hora demandas y peticiones, renuévese la tabla de los derechos, clamen por todas partes tribuna y periódicos por la libertad de imprenta; no le responderán a usted con un «no» seco, sino que «por ahora no conviene». Pida usted más garantías; abogue usted por una verdadera seguridad individual; porque tal o cual estado es absurdo. «Lo vemos –responderán–, y, lo que es más, con dolor; empero por ahora no es oportuno. Para que un pueblo esté bien gobernado, para que sea feliz, es preciso que se difunda la ilustración; para que un pueblo sea libre, es preciso que sepa mucho... y esté bastantemente ilustrado.... véase, si no, Grecia y Roma; aquéllos eran pueblos libres... pero, ¡lo que se sabía allí! ¡Qué pueblos tan ilustrados! ¿Qué tiene que ver la España del siglo XIX con la Grecia de Licurgo y la Roma de Numa?»

Venga usted a decirme que el sistema judicial no es gran cosa. Que cada uno multa como le da la gana, y juzga como le parece. Pero eso es «por ahora» no más. Deje usted que llegue aquel día raro, aquel día particular, que ha de ser el decisivo; el día, en fin, de la oportunidad, el día que nos convenga pasarlo bien, que ese día será otra cosa.

Que hay confusión de poderes, de palabras y de cosas; que no nos entendemos; que es una verdadera Babel; que no andamos un paso, un solo paso; pero eso es «por ahora». Todavía no conviene que nos entendamos. Es preciso buscar el momento oportuno. Pues qué, ¿no hay más que entenderse cualquier día del año, cualquier año del siglo?

¿Y quién es el encargado, preguntarán ustedes, de conocer el momento? ¿Quién es ese sabio sagaz y penetrante, que ha de conocer cuándo nos conviene ser iguales, ser libres, poder hablar, ser, en una palabra, felices? ¿Dónde está la línea divisoria entre la inoportunidad y la oportunidad? ¿Quién es el ilustrado encargado de medir nuestra ilustración?

«Por ahora», amigo lector, no se columbra todavía a ese sabio, responderemos; ni nosotros hemos hecho ánimo de responder «por ahora» a todas las preguntas, ni nos dejarán responder tampoco «por ahora», aunque quisiéramos. Limitámonos «por ahora» a probar que como hay cosas buenas entre nosotros, hay palabras que parecen cosas, y «palabras buenas» que nos dan por «buenas palabras». Que las voces «por ahora» son las primeras de este género, y, si bien se mira, bastante hemos dicho «por ahora».

Doncs això, ara per ara, tancats a casa, sense pedalar, amb el principal focus d'infecció per controlar des de fa segles, virus per a tots, no siga que qualsevol comunitat autònoma li puga donar lliçons de com fer les coses a aquesta mena  de disbauxa anomenada Madriz; i sense mesures sanitàries i socials a l'alçada de les circumstàncies.

Mariano José

Tenía mi amigo que arreglar sus papeles, y fue preciso acompañarle a una oficina de Policía.

¡Aquí verá usted -le dije- otra amabilidad y otra finura!

La puerta estaba abierta y naturalmente nos entrábamos; pero no habíamos andado cuatro pasos, cuando una especie de portero vino a nosotros gritándonos:

-¡Eh! ¡Hombre! ¿Adónde va usted? Fuera.

«Éste es pariente del calesero», dije yo para mí; salímonos fuera, y, sin embargo, esperamos el turno.

-Vamos, adentro; ¿qué hacen ustedes ahí parados? -dijo de allí a un rato, para darnos a entender que ya podíamos entrar; entramos, saludamos, nos miraron dos oficinistas de arriba abajo, no creyeron que debían contestar al saludo, se pidieron mutuamente papel y tabaco, echaron un cigarro de papel, nos volvieron la espalda, y a una indicación mía para que nos despachasen en atención a que el Estado no les pagaba para fumar, sino para despachar los negocios:

-Tenga usted paciencia -respondió uno-, que aquí no estamos para servir a usted.

-A ver -añadió dentro de un rato-, venga eso -y cogió el pasaporte y lo miró-: ¿Y usted quién es?

-El amigo del señor.

-¿Y el señor? Algún francés de estos que vienen a sacarnos los cuartos

-Tenga usted la bondad de prescindir de insultos, y ver si está ese papel en regla.

-Ya le he dicho a usted que no sea usted insolente si no quiere usted ir a la cárcel.

Brincaba mi extranjero, y yo le veía dispuesto a hacer un disparate.

-Amigo -le dije-, aquí no hay más remedio que tener paciencia.

-¿Y qué nos han de hacer?

-Mucho y malo.

-Será injusto.

-¡Buena cuenta!

Logré por fin contenerle.

-Pues ahora no se le despacha a usted; vuelva usted mañana.

-¿Volver?

-Vuelva usted, y calle usted.

-Vaya usted con Dios.

Yo no me atrevía a mirar a la cara a mi amigo.

-¿Quién es ese señor tan altanero -me dijo al bajar la escalera- y tan fino y tan...? ¿Es algún príncipe?

-Es un escribiente que se cree la justicia y el primer personaje de la nación: como está empleado, se cree dispensado de tener crianza...

-¿Y aquí tiene todo el mundo esos mismos modales según voy viendo?

-¡Oh!, no; es casualidad.

-C’est drôle -iba diciendo mi amigo, y yo diciendo:

-¿Entre qué gentes estamos?

(Larra, "Entre qué gentes estamos", 1835)

Hola, bon dia… El funcionari segueix fullejant els papers que té al davant com si més enllà de la tauleta on seu no hagués ningú parlant-li: Sí, bon dia, veníem… Oye!, -el funcionari li parla a la porta oberta que és al seu darrere, un poc a la dreta- quién organiza lo del sábado?... ¿Por qué? -li contesta la porta-… Por qué va a ser?. Yo, tonterías las menos. Ya me conoces… Per favor, ¿pot atendre'ns?, és molt senzill, mire… Qué dices? Pues si esas tenemos, vamos listos. Hay que estar cubierto, no me jodas -li etziba a la porta, davant el seu silenci… Mire, el meu amic és estranger…  ¿A qué vienen tantas dudas? Nadie te obliga… -li retreu la porta. Pero vosotros ya sabéis que la cosa no es legal… Y quién va a buscarnos las vueltas. Si vamos con caretas y too... Ya, pero no sé, la verdad. Perdone, el meu amic voldria saber si el seu passaport… I per primera volta des que ha començat l'escena, el funcionari li dirigeix una mirada meitat revista militar meitat fastig: Caballero, mi no entender -li desafia… Com que no m'entén? Doncs la seua obligació… Caballero, insolencias ni una, a ver si acabamos mal… L'amic sí que no entén res. Vuelva usted mañana, caballero, que igual está el intérprete… Huy, sí, el intérprete -fa eco la porta. Que c'est drôle -riu l'amic... Ui, sí, divertidíssim. Anem-se'm. Entre quines gents que hi som, amic meu. (Una de tantes True Story, 2020)