La carta

Benvolguts Reis Mags / Reis d'Orient / Reis Mags d'Orient / de l'Orient -amb o sense Mags- /Reixos o com coll… es diga: Com que enguany m'he portat d'allò més bé i no li he trencat el cap a cap dels miserables que m'envolten consuetudinàriament a peu o en bicicleta -que de tot n'hi ha a les vinyes del Senyor-, i només he gosat fer-los una maledicció gitana, que diuen són molt efectives, doncs poc agosarat com sóc us demane el que segueix: 1.- La primera cosa, més que una petició és una reivindicació. Per favor, dones i homes que feu conclaves als poliesportius, el sainet, fins ara, era cosa de madrilenys i valencians, no digo más, tot i que si insistiu potser arribareu a la fumata esperpèntica. 2.- Parlant de sainets, vull un exemplar de Mi ducha de l'Adolf Junkers i Cointra. És la millor forma -afirma el crític de Papelia- de donar-li eixida a l'odi intemperat quan les aixetes decideixen comportant-se com a vasos comunicants. A més, diu, que amagat als seus budells de coure en espiral o serpentí està el secret de com evitar la davallada de l'escalfor. I sense Viagra. 3.- Parlant de viagres, en eixir de la dutxa, què millor que un bon perfum. Em demane el Leaders, inspirat en el Putin. El calendari millor deixem-ho córrer, amb Mi ducha ja vaig servit d'odi interracial. Abans, a aquests tipus que amb prou feines arribaven a l'alçada dels picaports de Palau els dedicaven un conyac: Napoléon, per dir-ne u. Osti, quin susto que m'he fet a mi mateix!... Haber elegido muerte... Almenys no li han dedicat un tònic capil·lar al Vladimir, potser li hagués fet el mateix efecte que una aspirina al Bonaparte. 4.- I ja que parlem d'espirituosos, i continuant la tradició dels Groom of the Stool, xic de les femtes o torcaculs reial, jo em demane el de llepaculs del Príncep Albert de Mònaco. Ben entès que el que li vull netejar és el cul del got que utilitze pel whisky de malta. Un bon tastador mai no n'ha d'apurar el got que serveix per a la prova. I tampoc no llançarem a perdre tanta espiritualitat, no? Doncs aquí entra Vicicle, que mai no ha tastat el whisky de malta escocès, però que en faria un bon paper com a llepaculs espiritual i gòtic del príncep. 5.- Bé, la realitat s'imposa. Si de culs reials en parlem, vull la sillita de la princesa, que mai no s'asseu, però un dia s'asseurà i… Uf, va dir ell... Uf, va dir ella… L'amor no sap de bufits ni de bufats, però les campanades a mitja nit de cap d'any sí. 6.- Parlant de bufats, aquest últim no és per a mi. Vull una capa espanyola amb transparències per al Ramontxu, que la Pedroche li està xafant la guitarra com el Pablo al Pedro, que ja semblen els Picapedra. 7.- Ara que ho pense: Pedro… Pedroche… Picapedra… Sobre esta piedra edificarás… Quin és l'animal que entropessa sempre a la mateixa pedra?... Ara no caic… Perquè si les prioritats passen per enchufar al maromo, i la cosa diuen com a molt que no n'és estètica, i ningú no se'n recorda de l'ètica, ni de despatxar la consellera, doncs… Benvolguts Reis, poseu un servei de bar a les Urgències dels Hospitals valencians, i com a mínim millorarà la nostra experiència estètica. Quanta, quanta espiritualitat. Granota news, bústia de Correus.

555

Conte d'Hivern

El professor Adelfuns, fent honor al seu cognom, havia preparat amb molta aplicació la seua conferència sobre el valor transcendental del nombre 555 -interpretació cabalística inclosa- a la producció de tecla d'aquell gran compositor napolità de festiu nom que va morir a Madrid 72 anys desprès de fer coincidir l'any del seu naixement amb el d'un voluntariós músic d'església alemany, un tal Johann, i amb el d'un immigrant alemany (sic) també músic, que acabà els seus dies fent Oratoris amb cert èxit de públic i crítica per als sempre imprevisibles públic i crítica londinencs, un tal George. Tres cincs, tres músics, i un sol any d'epifania. Sempre li havia intrigat aquella xifra tan rodona que repetia tres vegades el mateix guarisme en que acabava el compartit anno nativitatis dels tres músics. ¿Una mera coincidència? ¿Una casualitat més o menys afavorida pels manaments hormonals? ¿O hi havia alguna raó amagada al darrere de tan sorprenent número, repetició i any? I com que el factor endocrí sempre li havia semblat bon començament per a les seues perquisicions, va recordar Descartes i la seua afirmació sobre la glàndula pineal como la principal seu de l'ànima. Perquè, a més a més, aquell paràgraf d'un dels cartesians o no -segons el color del cristall, ja sabeu- més fidels, en Cyril Scott -el seu mentor londinenc a la jovenesa- on es preguntava sobre la coincidència esmentada, li havia posat la mosca metòdica darrere l'orella -mai millor dit si en parlem de músics: "Per a contestar tal pregunta deuríem recórrer a les doctrines ocultes… únic mitjà per a eixir-nos de la dificultat. Ara bé, les ciències ocultes afirmen que l'home no n'és simplement un cos físic, sinó que compenetrats amb aquest n'hi ha d'altres més subtils, especialment el sensitiu, el mental, l'intuitiu… és essencial afegir que els susdits cossos són perceptibles per al psíquic avesat, però no per a l'home corrent, perquè només el psíquic ha conreat les facultats latents de dues glàndules cerebrals, la pineal i la pituïtària." (Fin de la cita) I així va començar la seua dissertació, aquell dijous fred -tititatata- de desembre que feia coincidir la seua actuació vespertina amb la Nit de Nadal. I a la que el públic li va replicar amb una inquietud -tititatata- literal, llevat del Santa Claus de pega del racó. Que com a conseqüència de tals premisses d'inspiració cartesiana l'Adelfuns -i també en Cyril- acabés explicant a la seua audiència que la música afecta al cos sensitiu, alias vehicle astral, fet d'una forma molt rara de matèria, li semblava un detall secundari, fins i tot insignificant. Tot i que per al públic fos causa inquietudo. Tant secundari i insignificant com que la grandesa de la música -va afirmar escridassant-los, davant la general inquietud litteralis- depèn de la velocitat de vibració del so o que tota composició musical produeix a l'espai astral una forma de pensament i de color, i que segons siga aquesta, així serà el valor espiritual de la composició. Per exemple -va concretar l'inestable Adelfuns, tititatata, intentant assossegar els inquiets presents, tititatata- si els colors dominants són el lila, violeta, blau, rosa, groc i el verd poma, l'obra tindrà un valor espiritual intrínsec. I va concloure, però, que tot açò només pot emprar-ho qui sap despertar les facultats latents  de la glàndula pineal i el cos pituïtari. I aquesta ultima afirmació era la que més interessava a l'Adelfuns, que amb un mig somriure caigut i uns ulls de febril sapientia infusa -tititatata- volia indicar al seu públic la translúcida relació de les seues raons i la incògnita a tres bandes de la partida plantejada. Com a introducció va considerar que era més que suficient. Però els que hi passaven -tititatata, perquè quiets, el que es diu quiets i parats no hi havia cap, llevat del Santa Claus del cantó- el miraven de cua d'ull i l'escoltaven com un més dels sorolls que ornaven de certa tristor l'alegria contagiosa dels carrers nadalencs. Perquè si l'home té un cos terrenal, per què no pot tindre un d'altre astral?, va preguntar retòricament, iniciant el desenvolupament del seu raonament… Sí, home, i un de mantega, va etzibar-li un inquiet tititatata que passava. Qui negarà tal possibilitat?, va replicar-li excitat. I afegí: l'home del segle XXI, a l'adonar-se que tot és possible, s'ha ficat en un atzucac. Davant la glàndula pineal i el cos pituïtari es troba desarmat… I aquesta malaltia, senyor, li ve de lluny, va tancar l'únic no inquiet, el Santa Claus… Què vol dir?... Que ens salvaria sens dubte la perspicàcia, però la perspicàcia no n'és d'aquest segle, i potser que del passat tampoc… ¿Ho diu pel diumenge passat?... Ho dic perquè ens estem quedant congelats -tititatata- amic meu…  L'Adelfuns, gelat en fa i tremolant en menor -tititatata- va mirar-se la resta de la seua dissertatio -l'única refutació hores d'ara de la kantiana- va plegar el pòdium de dos pams sobre el que havia perorat al bell mig del fred gris -tititatata- i contagiós de la plaça i la vesprada, va posar-lo al basquet de la bici i va tirar cap a casa amb el seu discurs de 5 folis dins l'anorac, protegint-li el pit dels 5º sota zero del vent del nord. Eran las 5 en punto de la tarde, i el sentit més críptic del triple cinc se li escapava pels calfreds de la seua espina dorsal.

Candor

Marcelo

Conseqüent. Aquesta és la paraula: conseqüent. El que ha fet el pobre ministre I perpètua -d'interior, d'introspecció- és això, ser conseqüent. Conseqüent amb les seues creences més íntimes. Jo veig del tot natural que no només parle amb el seu àngel de la guarda -que, d'altra part, tots en tenim des de xicotets, segons ens explicaven a classe de religió, no siguem hipòcrites- sinó que, fins i tot, sàpiga com li diuen, Marcelo. Com no saber el nom del teu àngel de la guarda particular? Per favor, si tots ho sabem això. Al meu li diuen Eddy, no digo más. Por consiguiente, no sé a què ve tot aquest rebombori, la veritat. Perquè no és el primer al que se li presenta la Verge Maria sense previ avís: vet aquí la raó superba de les condecoracions marianes -mai millor posat l'adjectiu- o l'únic al que un núvol de sants, querubins, àngels o arcàngels li ronden el cap tal i com si d'un grapat de mosques al voltant d'una merda es tractés -bé, potser que el símil no n'és el més encertat, ho reconec, però la idea queda. En tot cas, l'única cosa que se li pot retreure al pobre ministre L perpètua -de pràctiques, és el que té anar sempre de cotxe oficial- és el seu candor, aquesta particularitat tan cristiana de dir veritats increïbles com a punys amb la naturalitat d'un bon dia pel matí. Candor, vet aquí una segona raó superba. Aquella per la qual els bons cristians al menjar li diuen fer un Refrigerio i a la festa grossa anar de Cuchipanda. Quanta, quanta innocència. I ja que en parlem de quantitats, quants àngels de la guarda aparcadors deuria tindre la exministra Mato, aquella pobre J perpètua -de…, bé deixem-ho córrer- a la que li brollaven Jaguars al jardí com si foren els set enanitos de la Blancaneus en clau bíblica, és a dir, de pedra? Candor, candor total. ¿O no n'és de candorosa la permuta d'aliances que el pobre bisbe R -de realista: la realidad es la que es, todo depende del cristal con que se mira- de Mallorca i la seua amiga n'han fet? Total, per un que deixa tranquils els escolans desoint les paraules d'aquell pobre càndid C perpètua -sobren les explicacions- que deia ser fill de déu. Sí, candor. El candor del ministre F perpètua -de fiat lux, no de Fernández- rebent d'amagat a la penombra del seu ministeri pasqual al pobre R perpètua -de Bankia- sense saber si es tractava del lladre bo o del roín. Quant de candor, Pare Bru, quant de candor. Ánimas benditas, me arrodillo yo.

Zombilandia

Així, a bote pronto, i com a conseqüència d'aquest món que no és món del tot, si és que ningú sap què cosa és ser món del tot. D'aquest vivo sin vivir en mí que ens posseeix intentant esbrinar quin segment horari és el més econòmic per a engegar la rentadora, i si, ya que estamos, paga la pena aprofitar i posar el bullit en marxa o millor esperar al voltant de les quatre de la matinada, quan la pròstata o l'insomni demanen la seua quota de pantalla, i combinar el bullit matiner i la dutxa ben d'hora ben d'hora; o millor fer el bullit en la dutxa i ficar la pròstata i l'insomni a la rentadora, o bullir la pròstata insomne i dutxar la rentadora, ves a saber. Perquè com que les desgràcies no venen totes soles, Mariano, filósofo -oxímoron que justificaria la retirada urgent, per via d'apremi, per tot el mal que n'ha fet a la salut mental de la població, d'aquesta matèria a l'ESO- engega la seua particular porta giratòria fent de comentarista esportiu, i va i diu, amb la pròstata o l'insomni, ves a saber: la mejor defensa es una buena defensa. Sí, com si fos un acudit d'Eugenio. Gloriós, ho reconec. Homèric, que hagués dit en Michaleen Flynn. Tot i que potser hauria d'haver precisat si la mejor defensa es un buen plasma, o un atril de ausencias -què poètic, per favor-, o, directament enviar a algún otro, y si se llama Niña Soraya, es muy mejor y mucho español. Perquè a París -ai, sempre ens quedarà París- ens ha deixat la perla de descarbonizar la economía, que deu estar relacionat, dic jo, amb els Reis Mags, es un suposar, o deixar de pagar en negre, com és més que habitual quan fem alguna reforma a casa o ben bé a la seu del partit. I arribats a tal conjuntura, qui pot negar que Paul McCartney no la va palmar, i el paio que cueja pel món que no és món amb el seu nom i aparença no és el vertader Paul sinó un ninot paulí? Perquè si el Bin Laden no és mort, ni tampoc l'Elvis, qui s'atreveix a discutir-li al paleta que m'ha apanyat el sostre del menjador -i al que hem pagat amb factura descarbonizada amb IVA- que Gil y Gil encara és viu, com ell diu estar més que segur? Perquè quina casualitat -argumenta amb la pastera a la mà esquerra i la plana de lluir a la dreta- que la espitgés quan començaven a investigar l'Ajuntament marbellí. Molt perspicaç, sí senyor. Raó no li falta. Així, aquest món que no és món, no és sinó un desfilar de morts ben vius i vius ben morts, Tancredos defensius mucho desesperats, curses velocípedes resurrexit dominus, bullits, rentadores i dutxes d'imaginaria o Waltdisneys congelats a l'espera del judici final on tothom recobrarà la pròstata perduda i rentarà l'insomni d'un matí d'hivern sense calefacció.

Pobre Juaniiiiiitoo

Onze

Ni u ni dos -l'u i el dos- ni tres ni quatre -3 i 4- ni cinc ni sis ni set ni vuit ni nou -56.789, la grossa de Nadal- ¡deu?... Ni pa' ti ni pa' mi: Onze!!! Onze tricornis dins el replà de l'escala de l'Espe, que més sembla l'acudit dels xinesos jugant al futbol dins una cabina telefònica i que en marcar gol, l'equip contrari demana el fora de joc... Árbitro, que estás ciego, abre los ojos, chino de… que un servei de protecció. Perquè al replà de la comtessa potser sí, però al de la meua escala no els hi fiques -xinesos o tricornis, i molt menys xinesos amb tricornis- ni alineats en fila de a tres, tipus sardines de llauna, ni de a quatre, com les anxoves; ni a tiros, com als poetes... Home, amb la pistola… ¿I si foren gambes amb gavardina, com els de la brigada político-social, Vicicle?... ¿Y la europea?... És el que tenen els palauets, que mai no saps si et trobaràs a l'escala amb sardines gallegues pujant o baixant -amb o sense llauna- gavardines polítiques, gambes o anxoves de l'Escala... Serà a l'escala, no, Vicicle?... No, no, de l'Escala. O poetes, la darrera imatge a la retina dels quals va ser una gavardina, un tricorni i una pistola. Com a equip ciclista he de dir que dels onze en sobrarien dos… Bueno, pos que uno haga de mecánico y otro de masajista… Me pido la inglesa… Què vols dir, ara?... Potser que als tricornis n'hi ha de dones... ¡Angleses?, ja m'estranyaria a mi… Bé, els anglesos tenen debilitat pels barrets. Ascot, of course… Es diu fàstic, no ascot… Ascot, la Royal Ascot. La competició, cavalls i tot això… Reial fàstic?... Curses, home, curses… De barrets fastigosos?... Ara que ho dius, potser sí… ¿I al guanyador/a li donen un tricorni o una gavardina?… Això mateix… Això mateix, què, Patrícia?… Una pistola… Ara entenc la clau anglesa. Ara s'ha fet la llum… I qui la paga?... Els poetes, of course...

Pètals i cendres

En attendant la pluie… El matí s'ha llevat amb plugims, i la predicció era de pluja i ventolera. Baixe a pedalar pel port. M'ho plantege com una contrarellotge. Si sobtadament la pluja fa la seua aparició triomfal, dos pedalades i estic en casa. Ara són les set i poc de la vesprada, i ja plou en ganes a València. La predicció s'ha fet d'esperar. Però jo al matí no ho sabia que la pluja anava enrederida. És ben curiós el que està succeint al port. M'ha recordat el que passa d'habitud als jardins i parcs públics. Perquè tot al contrari de la dita El hombre propone y dios dispone, em sembla que si els déus proposen els camins als parcs públics, els que acaben per disposar-los són els homes, trepitjant la gespa i obrint pas, camins i dreceres allí on els déus varen disposar parterres, massissos  o platabandes. I al port també. Allí on els déus varen proposar Copa Amèrica i Street Circuit, els homes disposen camins d'esplai, esbarjo, oci i temps lliure. M'agrada, no cal dir-ho. Així, en attendant la pluie… pedalege pel port i faig conversa amb el pare. I parlem com mai no varen parlar en vida, com dos amics. Ell, em fa veure els mugrons empipats d'aquella dona que passeja només amb una samarreta de cotó i a la qual el vent enrabiat per la reprimida pluja li fa adonar-se d'un equívoc que mai no voldrà reconèixer. D'això l'empipament. Jo, per la meua banda, li comente les cames de la patinadora rossa. I algú altre detall anatòmic que m'estalviaré de dir. I anem fent. Està bé aquesta complicitat que mai no varen tindre. Perquè mai no vaig ser amic del pare; ell, que tenia amics a l'infern. Està també aquell grup d'amigues que es fan una foto amb el mar crispat de fons. De les quatre, dues d'elles flexionen la cama esquerra perquè algú les hi ha dit que eixiran més guapes a la foto amb la cama esquerra creuada i lleument doblegada. Coses de la fashion. I tots trepitgen els pianos de la F1, però no sona cap música. Mira, li dic, aquesta parella són massa grans pel que senten al seu cor. I tenen por, molta por de sentir-ho per última vegada. Ella s'asseu al banc de pedra, ell prepara la càmera, però ella en una revolada adolescent s'alça i diu que no. I així, sortejant patinadores, nens imprevisibles, grups fotogràfics amb cames encongides, corredors cecs, amants de darrers besos i passejants omnívors vaig pegant-li voltes a la dàrsena. D'un costat a l'altre. Del costat més popular i passejat -per cert, on és la nòria més gran d'Europa?- al de les deixalles d'una borratxera de vint anys de vino y rosas. I a la tercera me n'adone. Perquè a poc a poc la gent s'acumula al final del passeig, al costa nord de la bocana. Què hi fan?, li pregunte al pare. Però ell ja no està. Pare?... M'hi aprope. Alguns es recolzen al muret i miren l'aigua enrabiada pel vent enrabiat. Alguna cosa important és sota l'aigua. Podríem dir que el seu pensament es capbussa amb les roses que deixen caure sobre la ràbia, els pètals de les quals cerquen àvidament les estimades cendres dels records. I així, en attendant les pleurs, passe el matí. Del costat de les roses al de les cendres.

Adiós, muchachos...

Adiós, muchachos, compañeros de mi vida,

barra querida de aquellos tiempos.

Panceta, beicon, cansalada y cervecita,

debo alejarme de esta buena muchachada.

Adiós, muchachos, ya me voy y me resigno…

Contra el porcino todos se hallan…

Se terminaron para mí las botifarras,

mi miedo al cerdo no resiste más…

Acuden a mi mente

aromas de otros tiempos

sabrosos los momentos

que antaño disfruté

cerquita de mi boca

la chuletita

y el jamón catalana

que tanto idolatré…

¿Se acuerdan que era hermoso,

el bocata jugoso,

tomate, aceite y cerdo,

perfecta comunión,

mas el Señor, celoso

lanzó su mano

y en un tonto descuido

me lo llevó?

Es OMS el juez supremo.

Chorizos y chistorras.

Morcillas y cortezas

su ley han de acatar,

pues mi vida peligra

con los mandatos

del entrecot, la güeña

y el costillar también.

Codillos, solomillos,

salchichas y cecina,

tocino y barbacoa

que nunca olvidaré

y al darles, mis amigos,

mi adiós postrero

les da mi bici al tiempo

su bendición…

Adiós, muchachos, compañeros de mi vida,

barra querida de aquellos tiempos.

Filete, pierna, osobuco y cervecita,

debo alejarme de esta buena muchachada.

Adiós, muchachos, ya me voy y me resigno…

Contra el vacuno todos se hallan…

Se terminaron para mí las parrilladas,

mi cuerpo gaucho no resiste más…

Ah!, no. Que em diuen que no. Que no tot està perdut, amics. Ací baix, l'antídot:

FP

Darrer diumenge d'octubre, 25 i 25 hores -demà 26?- ai, i jo gutxi akatarrat i amb por de banyar-me damunt la bici. Almenys, a la vesprada, l'esperada pluja és d'una claredat inesperada... A qui volen enganyar? Tot són circumloquis i retruécanos, perquè es repeteixen més que l'all o la ceba: que si la FP dels monosabios -el doctorat de la qual el faran a Tordesillas, of course- que si la FP de Cómo está el servicio... Bah!, segona divisió totes dues. Bé, deixem-nos de tonteries, rots sulfurosos, i diguem-ho amb totes les paraules: el que als amos els agradaria seria una FP dirigida a les seues NG de Amiguitos del alma de lo ajeno-público a ser posible. És a dir, de lladres. Ja ho va dir amb totes les lletres la Cospe, que ells el que volien era saquejar España, amb ñ de Cañizares… Imagineu-se: ¿tienes los apuntes de Tesorería? ¿No? ¿Y el Bárcenas? (Potser que a la intimitat li etzibés: tens el Microsobre d'en Luis de Soto del Real?... ¿I els Nota Bene al 3% de Can Pujol?, com si foren el Micrologus  d'en Guido d'Arezzo i els glossats que omplien tots els tractats de música medievals) Ai, sí, Los que tocan el piano han d'aprendre els colors dels diners: el negre, el blanquejat, el roig dels bancs, el blau de la FAES, el groc dels xinesos i el marró merda dels imperis que surten al rànquing del Forbes. Per cert, jo no sabia que l'Amancio O'Rtega i la Scarlett O'Hara eren la mateixa persona: mai no tornaré a passar fam. Estrany cas de longevitat i transexualisme, sens dubte. El algodón no engaña. Xics, enguany farem una excursió de final de curs a Suïssa, via Luxemburg i Liechtenstein, què us sembla, prepareu els esquemes i els mapes d'evasió. ¿Heu llegit la versió actualitzada del Paradís?¿No?... Doncs va per a l'examen, sobretot Caimans i Andorra... Osti, jo el que m'havia mirat era el que deus fer perquè et toque la loteria al Nadal… Això està tirat si tens el Fabra, però si et cau l'Amnistia és més fotut, que el Montoro no n'hi ha qui l'entenga… I que ho digues. Ara, on es pose el rebut de la llum per hores… Ben cert, al seu costat les comissions d'obra pública i el pressupost inicial elevat a la cinquena potència calatravensis són cosir i cantar… Va, cantem el nostre himne, xics, el nostre Gaudeamus… Venga. Va por ustedes, vohotroo. Ole, ole y ole. Ozú, mi arma. ¡Viva Mariano! ¡Que viva Zapata!... ¿Com que visca Zapata i Mariano? Però que estem bojos? Serà Zapatero, no?... Como somos un atajo de borregos, al toro lanceemos; porque cojones para cortarle la cabeza al rey no tenemos… Ole, ole y ole!.. Vivat et res publica, et qui illam regit!... ¡Que viva Tordesillas y la FP del monosabio!... Que viva!... Venga, dale, compadre… Déjese de perfumes y regale a su mujer un bonito bidón de gasolina… Mammy, Mammy, on fan la FP els amos i els jutges?... Vita nostra brevis est, breve finietur. Venit mors velociter, rapit nos atrociter, nemini parcetur. ¿Nemini parcetur?... Per cert, pa' cuando 8 apellidos castellanos?, i riurem tots: Pereat tristitia, pereant osores. Pereat diabolus, quivis antiburchius, atque irrisores. Granota news, The Hill.

Blat.net

Té raó el Cañi, què collons!, i perdoneu l'improperi. Sí, home, sí, ha fet la pregunta precisa en el moment precís, que jo, amb la meua capacitat de llegir el pensament, interprete sense la hipòcrita censura que imposen les circumstàncies: ¿segur que tots els maleïts immigrants de merda i els fotuts refugiats -amb nens ofegats inclosos pa' fer llàstima- són trigo limpio, eh, Blat.net? ¿Són Blat.net? Respon, Senyor! Déu Nostre Senyor, respon!. Per què no se'ls demana el Certificado de Buena Conducta, y aquí paz y después gloria? A la conferència del Fórum Europa, va assistir l'exmolthonorable Camps, Paco Camps, que sí que n'és de Blat.net de tota la vida, i tant. Amb els seus vestits Ben.nets, però sense factura. Com també ho eren tots els seus amiguitos del alma, i la seua dona, la tehaspasadotrespueblos, i les dones dels seus amiguitos del alma, i tota la companya de la Gürtel.net, que no el sastre delator. I el Gran Carlos, i el Gran Rafael, avui a la presó per nets, per cooperants netejadors de la cosa pública. I la Gran Consuelo, i el Gran Alfonso, i… bé, deixem-ho córrer, perquè crec que queda més que demostrat la netejor de lo blat valencià. Perquè, a més a més, el Cañi és d'una generositat a prova d'algodón, tot i els dubtes que el mortifiquen: per què, Senyor, per què permets que aquestes hordes de suplicants impostors arriben a la nostra benvolguda i neta Europa, com si fos una versió actualitzada del Cavall de Troia? Què hem fet, Senyor? ¿No ho faràs pels pobres directius de la Volkswagen, una trentena, com les monedes que va rebre el Judes, i que, com l'Iscariot, també s'han penedit, i volen retornar els diners, bé, la contaminació al seu lloc del qual mai no hauria d'haver eixit? I per què, ens preguntem, germans, per què es penedeixen... perquè són europeus, eurpeus.nets, i no invasors. Total, què són la major part dels delictes contra la salut pública sinó una mala interpretació de la lletra petita?  I no com aquesta gentola que segur que trafiquen amb drogues i perverteixen els nens. Ves a saber, Déu meu, dónde quedará Europa dentro de unos años si ens furten Suïssa, Luxemburg o Liechtenstein? Però ací està el Cañi per a defensar Europa.net dels que volen envair-nos amb l'excusa d'una guerra de no res, perquè "perseguidos… Muy pocos lo son". Com els que varen fugir el '39 cap a França, i que ningú no els va amenaçar. Doncs, que no eren Blat.net, ara queda aclarit. Viva la España Cañí… Eminència, eminència, que els Cañí són gitanos!!

Doctor Rajoy, doctor Rajoy, acuda a autopsias, el doctor Rato de Bankia.net y el doctor Bárcenas de Sobres.net, le reclaman . I això que pedalar és la millor forma d'evitar l'escepticisme.

Recordatori

Recordatori del que he de tindre en compte a la meua pròxima existència. Visto lo visto, crec que el que més em deu preocupar és la salut. Com deuria ser per a tothom. Perquè al capdavall és el més important. Que ningú no ho dubte. Llavors, vaig apuntant: 1.- Fer-me amiguito del alma del House, el Dr. House. Si la medecina és un art, millor que em diagnostique un artista. I el House ho és, tot i la coixesa. A més a més, és infalible, només té que consultar el guió. I parlant de salut, no cal descuidar la del cotxe. Ara com ara, no en tinc de cotxe, però he tingut i he patit els mecànics incompetents, els mecànics deconstructors i, el pitjor, els mecànics estafadors i lladres tipus ministre d'indústria. D'això, una segona nota: 2.- Altre amiguito del alma deuria ser l'EddChina, per si de cas el futur em retorna a la mobilitat sobre quatre rodes. De la mecànica ciclista de dues rodes ja me n'ocupe jo. I de les qüestions laborals, què faig?... Li he pegat moltes voltes a la cosa buscant solucions raonables. Algunes de molt radicals, ho reconec. Però a la fi, només faré una tercera anotació: 3.- Intimar amb el Tony Soprano. Tant com siga possible. I millor si em deu una de grossa. La vida, per exemple. Perquè el Tony s'ho cobra tot, que sembla el ministre d'indústria. Però, reconeguem-ho, si algú sap alguna cosa del Gran Sindicat, el Sindicat dels Sindicats, és el Tony, i negocia els convenis particulars com ningú, aconsellant-hi el millor per a tu i la teua família, i millor li fas cas o perillarà el teu col·lectiu, família inclosa. Tinc la impressió que amb el Tony els meus problemes al curro acabaran en un tres i no res, entenent els seus responsables, amb celeritat i aplicació, els seus consells d'optimització i excel·lència. I ja que parlem de malmenadors: 4.- Vull ser la mà que impulsa la cadira de rodes de l'Ironside, per denunciar tots els abusos i injustícies d'aquest món caigut a les mans de la indecència i la criminalitat impune, com que el Bob ho esbrina tot i acaba ficant-los sempre a la garjola. D'altra banda, que no m'oblide de nàixer a qualsevol lloc del món on no m'obliguen a avergonyir-me de la llengua dels pares i els avis. I que quan ets un nen i dius que me hace mal la pancha els nouvinguts no et rectifiquen: se dice: me duele el vientre. Prenc nota: 5.- Em dóna el mateix terra rica o pobra, freda o calenta, d'aiguats o sequera, a dos mil metres d'altura o tocant la mar, a ser possible sense el pas suspès de cap cigonya molt a prop… Però que si a un nen li fa mal la panxa, el primer és alleujar-li la molèstia i no rentar-li la llengua... Sí, potser que demane massa, però com que només faig recordatori post mortem auctoris, doncs, què importa. A més, com que tampoc no crec en la transmigració de les ànimes... Ah!, sí, que no se m'oblide el més important: 6.- Un got és un got i un plat és un plat. Mais, Ceci n'est pas une pipe.