Reciclant-me

Una de les conseqüències de les investigacions de Darwin va ser descobrir la importància de l'adaptació a les variacions mediambientals. L'adaptar-se o morir, que jo actualitzaria, donades les circumstàncies, com a reciclar-se o morir. I sense perdre un segon ho vaig posar en acció ahir diumenge a la tarda. Gairebé des de les sis de la vesprada em vaig empassar, sense parpellejar ni respirar, aprofitant la meua resistència ciclista, la meua capacitat toràcica a prova d'Oronets, 4 pel·lícules 4, transcendentals per al que ens ve al damunt. A saber: Qué tía la CIA, La Lola nos lleva al huerto, Los Caraduros y El Currante. Totes amb la participació de l'inefable duo Pajares-Esteso, el pack Juanito Navarro, Antonio Ozores amb ties en boles, i l'aparició estel·lar d'Arévalo en la última de les citades. Cosa fina, fina. Què us vaig a dir que no sapigueu. Els magnífics acudits sobre dones a l'alçada de l'usar i tirar. La reflexió interracial que duu a posar-li Kunta-kinte, com a apel·latiu afectuós, a una noieta negra que fa de meuca. I l'entronització de l'espavilat sense escrúpols -Gürtel, Brugal, Calatraves & Co- però que al capdavall sempre respecten la sacrosanta família, com els naturals de Sicília. A la dipu, les dones s'arruixen amb xampany. Ja tenim en marxa el remake del gran clàssic, que ara li direm Alfonsito piscinas. I d'ací no res, la gran estrena tan esperada per Na Rita, la gran, Apocalypse Cabanyal. Són les 00:22 i acaba de començar la cinquena -una mena de quinquenni cinematogràfic- El Recomendado. Amb l'Esteso i Arévalo. I m'ofegue, és superior a mi. Sóc una espècie amenaçada i en perill d'extinció. No puc adaptar-me. Aquesta seqüència fílmica és totalment vertadera, no és fruit de la imaginació malaltissa de Vicicle. Canal de Cine Espanyol. Però és força significativa i profètica. De fet, per sota els tènues sorolls dels llamps que venen del mar puc distingir l'inquietant rumor dels invasors d'un poble.

Els misteris d'Elx

Consueta de 1709

Dijous, a la tarda. La situació es repeteix. Açò és un déjà-vu (per cert, ¿feia falta tants d'accents en déjà?) Estic al bar on prenc l'última dosi de cafè que m'ajudarà a fer creïble la meua activitat laboral. Aquest bar fa cantonada a un carreró pretensiós que mai no arribarà a indret antic amb solera -perquè a València no en queden- i s'obri a una petita plaça on no trobareu record ni vestigi d'un temps mínimament encantador. És una zona zero presa per l'església (catedral, basílica, arquebisbat, església de Sant Esteve, CEU San Pablo, Facultat de Teologia, Palau de la Generalitat, Diputació… ei, que la dipu, aposta pel xampany i les xicones… Doncs, lleva-la) que ha fet dels carrerons i les petites places una mena de contornada lapidària on sempre tens la sensació que vas trepitjant les fosses amagades al subsòl dels màrtirs locals i els seus fills bords i amagats. Vinc amerat de tanta Valenbisi. Tinc set, com que el Fabra diu que és molt valenciana la set i que tota Espanya ens donarà de beure... A punt de plor em té aquest home. Demane un cafè del temps. Deixe que els glaçons refreden la infusió i em dic que avui no giraré el cap. Que avui no miraré Canal9. No, no. Que només pense assaborir aquest cafetó, girar cua, i endinsar-me al procel·lós mar dels contes de fades on treballe. Però el cos té raons que el cap no entén, i el cap idees que el cervell ignora. I ja en teniu el meu esguard atònit per l'allau de misteris que la misteriosa RTVV aboca damunt de mi. Parlen d'Elx, o s'ha representat La flauta màgica de Mozart. I aquest és primum mysterium, potser més insondable que l'autòcton Misteri d'Elx, que al món dels móns és l'únic que el Vaticà va permetre la continuació de la seua representació al dintre d'un temple, la Basílica de Santa Maria, església arxiprestal de Nostra Senyora de l'Assumpció. ¿Com és que semblem de tant en tant un país normal, amb òperes locals i tot, en lloc tan arrelat a fer teatre? Tercer misteri. No, deu ser un miratge. Ah!. I vegeu que com a peu de les imatges, ens etziben el misteri dels misteris: És una de les òperes primes de Mozart (sic). Prim/a, adj. Com a primera, seria una troballa musicològica d'abast internacional, ja que el pobre Wolfang va morir l'any en que es va fer la seua estrena, 1791. Van quatre misteris. Ara, que el plural si que n'és de desconcertant. Quantes primeres òperes hi poden haver? Cinquè misteri. Serà que la cosa apunta a les seus mides corporals. ¿Que n'hi han d'òperes magres de Mozart? Ei, ningú no ho havia enfocat així el seu estudi interdisciplinari. Potser la musicologia valenciana és a l'avantguarda de les avantguardes, i jo no m'havia assabentat, és clar. Sisè misteri. O serà més bé, que ens parlen d'alguna cosa subtil, escassa, aguda, fina. Collons, quanta poesia brolla pel Canal 9. Bé, l'altre dia sortia l'Estelles, i l'altre de l'altre el Manel Alonso. Setè misteri. Ara, que a mi em sembla que va en segones la cosa. Digueu-me malpensat. Perquè com a substantiu masculí plural, prims, és el que el castellà diu salvado o moyuelo, i que no és sinó el conjunt de pells de blat mòltes, que se separa de la farina i es dóna com aliment als porcs, gallines i altres animals. I algú despistat li ha canviat el gènere. És a dir, com sempre, Canal 9 aprofita qualsevol circumstància per a parlar de sí mateix. Em sap greu per l'Amadeu, que tot i comuna, i ja que parlaven de fosses, hi deu d'estar revoltant-se sense parar. ¿No serà lo de la cosina de risc?... Qui, la xica aquesta que no aguanta l'equilibri a la bici i ens fa anar per terra a tots, cada dos per tres? Vuitè misteri. Doncs, no sabia que en Mozart fos tan perillós, la veritat. Caram amb les òperes de risc del Mozart. Nové misteri. Va, l'últim cafè, i fes el favor de mirar cap a un altre costat o acabaràs trobant les cinq estaciones que falten.

Passant comptes

Pel bloc de Clidice, Un tel als ulls, m'assabente d'aquest projecte. I el primer que em ve al cap és aquella cosa de la música celeste. Ja tocava. Ja era hora de que poguérem fer amb ells, el que ells varen fer abans tantes voltes per nosaltres. I només teniu que anar ací, i amb una modesta -o no, segons els efectes col·laterals de la crisi- aportació dels desprestigiats euros, picar de dits a la seua imaginació visual -que la tenen, sens dubte- i que afegeixen a les meravelloses imatges sonores que tants d'ells varen crear, el complement fins ara amagat de l'espai sideral. Perquè des de Landini a Art Tatum passant per Cabezón, Tete -sí, el nostre Tete Montoliu- Ray Charles, Stevie Wonder, Rodrigo, i tants d'altres, no només ens han fet tocar el cel -cosa molt tòpica, em direu- sinó que ens han donat una imatge de l'Univers. Perquè l'ordre musical és -deien els més antics dels antics- reflex directe de l'ordre universal, del Cosmos. Així, si Landini dibuixa en sons el ritme pausat de les estrelles amoroses -la nit és breu, si el bes es perllonga d'amor. Tatum ens duu -amb l'ajuda del Gershwin- el ritme esmaperdut d'un planeta a 250 km per segon, segons el Punset. I aquesta paradoxa només ens l'empassem gràcies a la música... i la bici, és clar.

De ilusión también se vive

El arte nos libra ilusoriamente de la sordidez del ser

(Pessoa, El libro del desasosiego)

La dita és tan vella i coneguda que m'abstindré de dir la meua. Ara, la dita, però, és tan bella i inconscient que m'agradaria desvetllar l'engany que amaga. De fet, una paraula, l'adverbi -i mira que em cauen d'allò més bé els adverbis, des de xicotet, que eren dels pocs elements del sintagma (com la plaça grega, quin luxe de país, no m'estranya que el vulguen comprar per dos xavos d'euro) que entenia què cony feien a l'oració. Companys de mena, els adverbis, companys de ruta del verb, que és el principi de tot, ciclistes sintàctics, routiers gramaticals, ¿qui supera açò, els complements? On va a parar, ni parlar-ne, els complements només són pura fashion, directes, indirectes o circumstancials, em té igual. L'adverbi, però, sobra, està de més en la dita dita. Em sap greu, però és el que sento. És una mena de "també de també", una redundància. Perquè si no, és que acceptem una vida comatosa com a possible de l'esser humà. Per tant, De ilusión se vive, sense també. I si voleu precisar encara més, no deixeu que el verb entre pel darrere a l'esprint. Se vive de ilusión, perquè si no, ja hem podeu anar dient de què collons vivim. I perdoneu la contundència sintàctica amb el reflexiu pel davant. Doncs una cosa és viure, i una altra molt distinta sobreviure. I deixeu-me posar un exemple que, a més a més, em permetrà concloure una asseveració revolucionària. ¿Sabeu el que és un corró, un roleu? -jo, tampoc, que li deia rodillo. N'hi han de diversos tipus.


Darrerament -ver foto ací dalt- els més usuals son un cavallet que enganxat a la roda del darrere de la bici l'eleva de terra i la fa fregar contra un dispositiu de frenada compensada que imita la resistència que damunt de la bici trobem per a desplaçar-nos. Fins i tot podem aplegar a gaudir de la duresa que pot significar pujar qualsevol dels cims habituals de la contornada. S'utilitza per a preparacions específiques, i com a substitutiu de l'etapa els dies que la climatologia no acompanya, és a dir, que no vol fer d'adverbi. Doncs bé, tot i que el geni Tati en fa una cosa ben amusant del pedalar al damunt d'ells -no n'he pogut trobar el vídeo de L'école des facteurs, on ho demostra- ja us en dic jo que no, que és asfixiant, esgotador i avorrit com una campanya electoral d'oradors muts, tot i que parlen -ací baix.

D'ací

És a dir, li falta la il·lusió del desplaçament, del paisatge com un adverbi. Perquè el verb pedalar conjuga un infinit d'adverbis meravellosos, de petites il·lusions que ens eviten la sordidesa del viure. Pedalar -queda, per activa i per passiva, és a dir, per Aristòtil i Pessoa, demostrat- és un art. Heus ací, la revelació. El que us prometia. La il·lusió en estat pur. No pas el miratge. El miratge ha estat aquesta tarda al bar on faig el cafè -encara del temps, per l'amor dels adverbis- abans de començar a treballar. Li faig el primer glopet, em gire cap a la tele -sempre C9, of course- i què em direu que veig, perquè sentir el que diuen és impossible? A l'Estellés, al Vicent Andrés Estellés. No, no estava tocat el cafè de rom Brugal -no va de conya, el veig a les prestatgeries cada tarda. Ni tampoc era cafè licor alcoià, que no ho he tastat mai de la vida. Era l'Estellés. I parlava. L'han deixat parlar a C9. I a punt he estat de dir-li a la parròquia que callés, cony, que quan parlen els poetes la resta no som sinó una mena d'adverbis.

Clamar al desert

La veritat… No, com ara diuen els joves: en verdad… Doncs sí, en verdad, en verdad os digo… I què dir? Heus ací el vertader problema. O com dir? Quantes vegades aquests apunts van eixint al recer de les pedalades que done sense gaire convenciment, però que en fan del dubte camí. De les paraules que cerquen el prestigi que els nostres actes no en tenen ni mai no tindran, perquè només és la impostura dels fariseus el que fa el dictat o el que proposa el moviment d'una esfera celeste, musica coeli. Qui, si no, podria arribar a creure's la fatuïtat que qualsevol banalitat implica? Qui, si no, recolzar el tret amarg dels subterfugis? Tu, fill meu, faràs el que jo et diga. Doncs la meua ambició i feblesa han podrit el que fa temps algú anomenà ànima. Al fons abissal del negre pou només hi trobaràs mediocritat, el pitjor, el que jo mateix sóc. Pren nota d'aquesta cara d'escopinada d'odi que l'espill dibuixa. A poc a poc et semblaràs a ell. Però veig que m'estic posant massa estupendo -que diria Max Estrella. I és que estem més perduts que Carracuca -que deia el meu pare. Si més no, dels deuets que fins ara ens permetien dormir la son injusta dels justs. Dormir al somni del que mai no acabarà passant. La literatura barata d'un best seller a càrrec dels pressupostos d'Estat, apartat fons reservats per tradició com a suma de dolents costums. Així, ¿puc creure en alguna cosa més enllà d'un parell de rodes ben equilibrades? Roda fina, of course. Aquestes sí que són dues princeses com cal. Perquè són un somni que ens obri els ulls a la bellesa d'una copa de fi cristall, el son de la qual és l'afinació justa de cadascú dels seus radis. I li afegim el vi, lleument roig de la sang. Hem pujat un to i mig, i la roda serà més dura, més ràpida, més trencadissa, però. I segueixes el seu moviment d'infinits punts doblegats a passar per les forques caudines del punt de fuga que el teu esguard ha fixat a l'horitzó inexistent. I sents una alegria profunda en comprovar que resisteix la melodia assignada, la veu pròpia del duo compartit amb l'altra donzella. Veus blanques d'un somni verge. Giravolta la roda en un encís de foc. Sempre igual i sempre nova. Inestable i perfecta. Imperfecta i estable. I ara m'acoste quasi a l'altura del frec i rep el bes de cotó fresc que els infants tenen de donzella o les donzelles de somni.

Jo diria que el conec

Vaig començar el batxillerat amb només deu anys acabats de complir. Com que els feia el setembre i la llei permetia anar un any avançat, doncs allí em teniu. Un pocasolta que no recordava haver-hi estudiat mai de la vida oficiant de capdavanter dels pupitres. Els meus records de l'escola només són els interminables càstigs "no hablaré más en clase", que al capdavall els acabava d'escriure la mare, el pentinat gloriós de la senyoreta Lucy i el terror amb nom femení músic poètic i cognom d'un barri de raval granota: doña Carmen O.... He de reconèixer que llevat el que feia a casa i amb els amics, no havia gens que m'interessés. A casa, bambar -extraordinari verb que es conjuga amb una barreja de passeig indoor encuriosit -furonejar- mandra existencial i pensaments dispersos al besllum d'un sol esmicolat pel magnolier del jardí. I de tant en tant el piano, la bici indoor, fullejar els llibres de l'avi amb ulls engrandits pels hierofants i les dones nues de pretesa composició artística, i fer-li la punyeta a la meua germana i les seues amigues, és clar. Amb els amics, al carrer, el rotgle i els xavos negres, la trompa -res de peonza-, las canicas -també dites el güà- i les telles -res de tejos. Ah!, i la bici outdoor. El camí fins a l'institut on vaig fer el batxillerat i el COU -l'IEM Sorolla- era un sinuós sender que començava al final del carrer on jo vivia i que s'endinsava per camps de diversa coloració i aroma -cebes tendres, lletugues, tomates, creïlles, pastanagues…- on de tant en tant havia que botar alguna sèquia i pagar peatge de por a la casa que els gitanos havien okupat al bell mig d'un solar de confós extraradi i horta, i que devies travessar gairebé pel seu dintre. Aquest camí igual el feia tot sol que acompanyat. I quan el feia acompanyat, ara me n'adone que ho feia amb Rajoy. Sí, el que heu sentit, el Mariano Rajoy, que en aquell temps li deien Àngel C.A. A.C.A. -sense segones, per favor- era un xiquet estrany que vivia al girar la cantonada, al carrer del darrere. Tímid. Curt de paraules pròpies, només feia subordinades recitant la lliçó que els profes li alabaven amb el somriure satisfet d'un treball pedagògic ben fet. Amb alumnes com ell la cosa era molt més fàcil, no cal dir-ho. Donada la proximitat dels domicilis habituals acabàrem fent-nos una mena de companys de ruta, sense bicicleta. Recorde una vegada al carrer on ell vivia, que la meua mare i jo ens varen topar amb l'Àngel i el seu pare, una mena de Príap sorià o val·lisoletà -que ara no me'n recorde- faldiller i amb tendència a caminar amb el pit dues passes per davant dels seus peus. Li la pegava a la seua dona, i les males llengües deien que també ho feia sense el "la". Preguntada la meua mare pels meus èxits acadèmics, el buit va ser tan descomunal i profund com un forat negre interestel·lar -tot i que ara diuen que no són tan negres; bé, com el xavos, que els hi deien negres quan la seua realitat cromàtica era roja ennegrida pel coure que portaven. Pues aprende de Ángel, que este trimestre ha sacado todo sobresalientes. La punyalada a la mare va ser trapera, perquè girà cua gairebé sense dir-li adéu. Jo em vaig quedar igual, la veritat, encara que hagués volgut aclarir-li que estudiant com ho feia l'Àngel no li veia el mèrit, lo notable hagués estat l'inrevés. Perquè el que resulta inquietant és justament aquest inrevés, no passar pàgina alguna de llibre conegut i aprovar, pels pèls o pels pals a evitar. L'Àngel era bona persona, potser massa bona. Un tros de pa. Amb onze o dotze anys encara no sabia que a la tèbia se li deia espinilla -canella- com el colp a l'espinilla, perquè mai li havien donat un bon puntelló en aquest indret de l'ànima, de com fa de mal. I és que l'Àngel xutava amb la cama recta impulsada des del maluc i amb el cos com un pal. Un xut més buit que el forat negre de la meua erudició. I per tant als partits de futbol que fèiem de tornada a casa -on més d'una volta venia la meua mare a buscar-me, i la que m'esperava- es quedava a la banda, no l'agafava ningú. Ja sabeu, els capitans feien la tria i l'Àngel sempre anava desparellat, que no sé com s'ho feien. La part positiva, mai no arribava tard a casa. I la seua mare, que era coixa i portava una sabata amb una sola compensatòria, doncs no tenia que trepitjar els inestables marges dels camins de l'horta. Conclusió, ara que tot sembla indicar que l'Àngel acabarà a la Moncloa, potser continue igual de maldestre amb la pilota, i encara no s'haja adonat que per colpejar amb la dreta, la cama esquerra deu estar a l'altura de l'esfèric i amb una lleu inclinació del cos cap el costat contrari del lloc per on llances el xut. La mà dreta cap enrere i l'esquerra al davant, al vent de cara. I sense paper, Mariano, sense paper. T'ho diu un amic de la infància…. Ei, Vicicle, Vicicle… Qui em demana?... Escolta, però el Mariano no feia bicicleta?… Ja la tenim. Duran, toca la bateria i deixa de tocar-me els...

Mea culpa

y a la puerta

esperando

la bicicleta

inmóvil

porque

sólo

de movimiento fue su alma

(Pablo Neruda, Oda a la bicicleta)

Havia estat un fum d'anys dient-me que la cosa no n'era per a tant. Que qualsevol podria entendre el que havia passat. Que el cos té les seues raons que la raó no entén i viceversa, és a dir, que la raó pot arribar a decisions que gairebé tothom, millor, tot cor, llevat dels psicòpates, diria no tindre cor per a suportar-ho. Però alguna cosa no acabava d'aclarir-se al meu cap perquè, tot i les meues coartades, un oscil·lant sentiment de retret m'envaïa amb la imprevisió dels creditors. Tot i això, anava fent, anava tirant. Fins que en una de les seues escomeses es va afegir un nou pensament que em deixà força ferit. ¿I el temps? ¿I el temps que ella havia malbaratat en mi? Hauria hagut de tindre la saliva gruixuda d'un regal amb l'embolcall del desamor, de l'absència de matisos, de sortir del pas, però va ser a l'inrevés. Perquè ella, i no altra, hi va traure d'on no n'hi havia, hi va fer possible l'ofrena que jo mai no vaig tindre prou en compte. Aquell detall amb nom i cognoms. Pensat per a tu i no per a qualsevol que no es digués jo. Un temps dedicat a tu, ocupat en tu. I la vaig decebre, la vaig ferir només per amortitzar els meus desitjos primaris, els meus instints. I vist així, vaig comprendre que aquella petita profanació adquiria la dimensió d'un ultratge, d'una violació en tota regla de la seua intimitat més delicada. Una joia que, tot i l'estimació compartida, acaba a la casa d'empenyoraments barrejada amb totes les seues pertinences emocionals. Adonar-se'n, traspassat el bell mig del camí, suposa que el retorn és llarg i el retrobament un incert substantiu, una penyora implícita al protocol de les disculpes, dels perdons. Un recargolat sender ple de pedalades que em va retrobar amb les paraules perdudes d'un amor furtiu estès a l'habitació del costat. On entrava d'amagat aprofitant-me de la seua tristesa, del seu abandó endèmic. I a l'endemà em recordava per la urgència dels meus dits, la brutícia dels llavis. Però jo ja no hi era. Només el record continuava donant-li explicacions innecessàries d'un temps que mai no sabrem com el vàrem viure en un lloc de tan confoses lletres i sons, de paraules superposades. D'una realitat ofesa sota nominatius, genitius i acusatius -sobretot acusatius- d'attrezzo tragicòmic. D'un món on només el suau rodar d'una bicicleta podia desballestar sigil·losament el buit colossal d'un edifici de negacions. I a poc a poc, com si el sedós lliscar del cautxú fos un sortilegi, el temps anava retrobant les paraules primeres, aquelles que l'havien vist nàixer i que portaven imprès el moviment de la seua ànima. I vaig mirar d'escriure'l.

Nimietats

El que semblava una frivolitat, una futilitat, una d'aquelles coses que li dies al pare de xiquet i que era despatxada amb el comodí de no digues més tonteries, doncs resulta que és el principi d'una de les majors obres de la literatura universal. Li pegues un mos al temps i et surten set volums que et trenquen els esquemes que mai no havies fet. I avui, quan tornava d'aquest regal que suposa una etapa ciclista en dimarts -i demà dimecres potser una altra- m'he adonat per enèsima vegada de la profunda importància de la nimietat. En un punt indeterminat del camí, als voltants d'un no-res ple a vessar d'horta, m'ha aclaparat el flaire de la flor del taronger al bell mig de la tardor. No entenc de cultius, i menys de varietats de taronges. Però la veritat és que tenim aroma de la seua flor gairebé tot l'any. I tot i que el més adient és cap el març, a mi sempre que besa el meu nas em sembla que sóc a la primavera, i em sembla que n'estic enamorat de una jove rossa -la meua Albertine o Odette particular- amb la que passege pels marges dels camins d'extraradi on un petit hort de tarongers abandonats fixarà fins a les cendres futures el bes furtiu i la flor més blanca i de perfum tan perfecte com el primer amor. I pensava en aquestes nimietats, quan arribant a la localitat de Foios un daltabaix aromàtic ha desfet el meu somni vaporós amb la despreocupació que la mà dreta aparta el fum d'una cigarreta davant el nas. La cua era llarga. Anaven a poc a poc. Empastifats de diumenge en la roba, els pentinats i la barreja agra d'olors i maquillatge de les grans ocasions. Anaven a rendir comptes amb els seus morts. Més enllà de la paranoia wagneriana i romàntica en general, avui he viscut en les meues carns aquest inversemblant idil·li d'amor i de mort, d'Eros i Tànatos. Passant pels records amb la velocitat que la meua bicicleta em permetia. I la següent tonteria en la que he perdut el temps perdut ha estat rumiar qual serà el darrer olor que percebré abans de pujar a la barca del barquer perdut entre les dues voreres del riu on Heràclit va perdre el seu prestigi personal. El que us deia, nimietats.

El Pont

A la ciutat de València no tenim pont, però sí tenim pont. És a dir, que el dilluns 31 de demà dilluns se'l guarda l'autoritat competent per a millors ocasions, falleres, no cal dir. Però malgrat tot, tenim pont. Un pont un tant especial que ho hem pagat com a mínim tres voltes. Un pont, però, que malgrat la seua poca experiència com a tal, ens permet paradoxalment travessar la barrera del temps real i anar albirant el que serà el seu futur més pròxim com a imatge d'aquesta reconversió salvatge que la ciutat està gaudint. El Palau de les Arts reina Sofía, en saló de bodes i comunions. L'Àgora, en dutxes comunitàries o saló de banys, pilota va pilota ve. El Museu de les Ciències Príncep Felip, en una barreja de Mecànica Popular i Los experimentos del profesor Franz de Copenhague. És el que té un matí de diumenge aigualit. Baixes al carrer a fer una passejada pel port amb la bici, no siga que el ruixat et pille a 40 quilòmetres de la city, i la realitat més cruel et cau al damunt com un xàfec de despropòsits. El susdit pont va nàixer amb la seua passarel·la trencada. Mal auguri? Potser, però és el que tenen els ponts llevadissos: ara passes, ara no passes, ara… El varen dissenyar per a la dàrsena interior i tenia que ser el pont ferrocarril més gran d'Europa i el primer a Espanya d'aquestes característiques. Crec que ens varen xafar les dues guitarres. I a més, els catalans. Com a mínim, una, els catalans. Mal començava la cosa. Primer pagament. I entre rancúnies i enveges com escopinades, ens va caure al damunt l'America's Cup. Ara, se van a enterar esos… Rita, Rita, es que el puente ya no se levanta. Y hemos construído un pontón a su lado para el tráfico rodado. Es un dique. Eso no lo tira ni dios… Hostia, pues es verdad. Con lo que costó el puente para sacar los containers con los camiones. Pues haremos un canal lateral para dar salida al mar a la dársena. Porque la America's Cup tiene que estar dentro de mi dársena. Segon pagament amb dic inclòs. Però voltava pel port un vell de monyo blanc amb una obsessió que ningú a la nostra terra compartia fins llavors. Paco, tenemos que hacerlo… ¿Aquí, Bernie, cómo eres?... Para qué están los puentes, si no?... I varen traslladar el pont. I el varen encastar al canal. I passà de ser pont llevadís a corredís. Ja no s'alçava orgullós cap al cel -bé, ja va de temps que no ho feia, la veritat- sinó que girava com un lladre avergonyit la cantonada. I només una volta a l'any servia per a curtcircuitar al pobre port que el va veure nàixer. Tercer pagament. Però heus ací, que aquest matí revelador ens ha mostrat als quatre gats que hi érem per les seues contrades, el seu oprobiós futur, la seua més que possible reconversió salvatge en passarel·la de correcamins. Perquè el vell cendrós va avisant que toca el dos. Els vaixells ja fa temps que pegaren a fugir. I aquest maleït pont que va nàixer amb la passarel·la trencada, sembla ser la replica fallera del mític pont ferrocarril sobre el riu Kwai.

Camí amunt

Anàvem a peu. Sabates de Segarra -Vall d'Uixó- amb sola de roda de camió, em deia el pare. Indestructibles. Sempre que hi hagués temps -i sempre hi havia, no cal dir- anàvem a peu. Pujaven per l'Avinguda del món, pel camí del port amunt fins l'encara fumosa estació d'Aragó. Només mercaderies, és clar. Que els passatgers havíem de fer una bona passejada, valga la redundància, fins l'Estació del Nord, si en volíem anar pel mateix camí de ferro cap el mateix punt geogràfic, el nord que acabava al Magistre, un lloc indeterminat entre l'horta d'Alboraia, Meliana i el Paradís. Acabada l'Avinguda, saludada l'estació baturra a mà dreta, començava l'Albereda. Territori de pètals malbaratats, de plàtans d'ombra reprimida, fires obertes en canal on el meu cor bategava de por i llums trencades sobre el cel fred de l'abandó, les panotxes i els petits aparts romàntics que encara no comprenia, que només algun dia podria mirar amb l'esguard adient, aquell tocat de música, de música amb gestos de cortesia que mai no vàrem entendre. Ignorades les casernes i les torres, arribàvem als jardins dels Vivers i rebíem el flaire untuós dels hàlits matiners d'una arboreda compungida, obligada de mixtures impossibles i desencisos previsibles. Ja quedava poc. En arribar al museu de belles arts, giràvem a la dreta pel carrer Alboraia, i el pare i jo érem al davant del camp de Vallejo, on vaig presenciar en directe, en viu, els meus primers partits de futbol. Com que no pagàvem entrada, que ens colava un dels seus nombrosíssims amics, el pare i jo vèiem el joc des de la tanca que rodejava el camp, en primera línia i dempeus, en primer xut, com si diguérem. Les jugades per la banda, molt més habituals en aquella època -imagine que n'hi havien molts interessats en emular el Gento- eren seguides per mi amb uns ulls atemorits i un nas profanat pel liniment Sloan dels jugadors, que, pel que es veu, no només el fèiem anar a dojo a casa, sinó també a l'estadi. Bé, als vestuaris. Lloc, on en acabar el partit, recalàvem tots dos per parlar amb alguns dels futbolistes, que també eren coneguts del barri. L'Odissea havia començat ben d'hora. Un tassó de xocolata i un croissant o ensaïmada, o, si més no, un entrepà de creïlles xafadetes amb blanc i negre o de truita de creïlles eren les meues barretes energètiques dominicals. Sempre he sigut de bon mos als matins, ho reconec. Però els diumenges de partit als matins no em passava ni un got d'aigua. La mare m'embolicava l'entrepà en periòdics i el portàvem al damunt fins que el nerviosisme del dissabte a la vesprada començava a confondre's amb l'aroma dels massatges improvisats d'última hora i els laments de les derrotes sempre injustes. Però més d'una volta l'entrepà tornava a casa sencer. Massa emocions. És que tinc un nus a la gola... Això, dels nervis... Què delicat eres… I als peus, els talons nafrats. Jo hagués preferit fer el camí en bici. Però no era el costum. Un pare i un fill en alegre camaraderia camí amunt pedalant com dos bons amics? No. No era el costum. Millor deixar-ho estar. Retrets ara? Ah, quina tonteria. Oi que no, pare?. Escolta, saps que el Levante va lider de la classificació? I portem casi déu jornades. T'havia dit que érem a primera, no? Ja saps que a vegades me n'oblide de segons quines coses.