Fa una estona

Fa una estona. El cel, de sobte, s'ha ennuvolat. Com que tinc roba estesa al balcó, l'arreplegue. D'alguna forma, l'oratge busca retrobar-se a sí mateix. La primavera no vol perdre's, però com que ningú no sap ben bé com va arribar. La poesia també té efectes col·laterals, ja veus. Perquè ara ja sé que tu em lliges. Com no haver-ho pensat abans? I, tanmateix, veig la teua prevenció abastir una descomunal desconfiança. Potser per això: perquè ara puc dir-te tot el que mai no et diré. I tens por. I tinc por. Com el ciclista a roda que mai no pot saber quan serà la frenada mortal. Perquè, a la fi, tot es redueix a un pacte. A un pacte tàcit. Jo pedalo a tomba oberta en aquest descens als inferns, i tu em segueixes a les meues traçades tot i que fas veure que la cursa no va en tu, tot i que simules una ignorància que potser a tots dos ens fa mal. Però aquest és el joc. A mi no m'agrada, però la decisió última és a les teues mans, als teus llavis. Sé, perquè ho veig, de les teues circumstàncies equívoques. Dels teus maldecaps, de tot un munt de petites decepcions, d'aquelles que són pitjor que un daltabaix amb nom i cognoms. Però tots dos som mestres en l'acceptació del que no és acceptable: els dos som mestres en deixar anar els dies, els magres espais on la felicitat aflora com un succés imprevist que s'ha de conrear. Per què, si sabem que la desesperança involucra tots els actes que ens defineixen, no som capaços de trencar l'abúlia dels fets programats, dels forrellats que tanquen alguna cosa més que una porta, darrere la qual els nostres cossos mai no podran trobar-se? Però tots tenim un passat, i al teu li diuen hivern.