Le toilette

Qui anava a dir-li que mai no oblidaria aquella ingrata sensació de fred i humitat als peus. I que tindrien que passar un bon grapat d'anys perquè pogués arribar a entendre el profund sentit d'aquell desgrat. La mare l'havia despullat altra vegada. I altra vegada el posava dempeus dins la pica freda i humida de la cuina. Era massa petit, no només per a comprendre les raons d'aquelles violències, sinó per arribar a preguntar-s'hi cap cosa. Perquè, al capdavall, què era aquella cosa? Què era una pregunta? Però el fons de la pica estava ben banyat i lliscava. I aquella dona que ell tant desitjava abraçar i besar a qualsevol moment del dia, la mare, el ficava de tant en tant al dintre de la pica de pedra, i tot tremolós no podia agrair l'aigua tíbia que li queia pel cap i el cos, perquè en acabar de passar-hi augmentava la sensació de fred i humitat. I el nen plorava. Plorava com a única resposta. Plorava amb la desesperança dels orfes, dels que adormits al coll del cavallet de fusta que havia fet el pare són despertats amb galtades de realitat, dels que tot i no poder enunciar-ho encara van intuint la de fets inoportuns però evitables que configuren la vida i que tindran que sofrir sota l'aparença impertinent dels desequilibris casuals. La mare hi havia bullit un bon perol d'aigua, el més gran, i ara barrejava l'aigua fumejant amb la de l'aixeta per a rentar el nen. L'ensabonava i li fregava el cos ben fort amb l'espart. I entre plor i ensabonada, el nen tenia la sensació d'ofegar-se, de quedar-se sense alè, d'un aire calent entrant-li pel nas que al poc donava pas a la freda atmosfera de l'estança. I els plors s'allunyaven a poc a poc pels passadissos del temps perdut. Passaren els anys, i el nen començà a entendre, encara entre plors, que aquella cosa que es repetia totes les setmanes obstinadament -ara a la tina del bany, igual de freda i lliscosa que la pica- obeïa a una mena de càstig sistemàtic i ben merescut per tot el que hi feia parlar a la mare i les estirades d'orella que rebia a l'escola. I, clar, d'alguna forma tenien que rentar-li aquella acumulació de pecats a la seua ànima bruta. I li ho feien els dissabtes. Sempre el dissabte al matí. Per a que els diumenges tingués un ànima ben neta i polida amb corbateta de goma al coll. Una ànima tant o més neta que el cos. I va començar a entendre el ritual. Ara sabia la raó dels ofecs intermitents. D'aquella atmosfera càlida i freda que anava i tornava. Aquell vent sobtat que l'impedia respirar o el feia tremolar a calfreds, perquè la mare continuava amb el sortilegi que anys enrere va encetar a la cuina. Agafava una palangana de ferro revestida de porcellana esportellada, l'omplia d'alcohol de cremar i li pegava foc. Va ser la primera imatge que el nen va associar a l'infern. La visió del foc l'espantava i atreia a parts desiguals. L'arrel blau del foc era d'una bellesa incomprensible, i el groc enrogit de les flames li evocava les fulles dels arbres envermellides i sacsejades pels vents del mal, les dansarines màgiques dibuixades als contes i els finals tristos dels diumenges. I continuava plorant o somicant, tot i que la mare li deixava jugar amb les bossetes de xampú, d'ou o de brea, que semblaven petits coixins del llit d'una casa de nines que havien vist a la botiga de joguets del centre de la ciutat, el mostrador de la qual li semblava la millor imatge del cel al seu abast. I per glopejar els cabells, la mare acabava el ritual vessant-li pel damunt del cap més de mig cassó d'aigua barrejada amb una bona part de vinagre, i aquell nèctar acabava de canviar els seus plors per l'absurda esperança de que aquella celebració no es produiria dissabte vinent. I passaren els anys. I ja no hi havia ni infern ni vinagre ni cel ni mare. Va saber, a la fi, que la causa de tots aquells enrenous de freqüència setmanal era una deessa anomenada Higiene. I que només dir aquell seu nom ja estava tot ben dit i beneit. Ja havia aclarit el sentit del desgrat, la inútil purificació de l'aigua, el malbaratament de tanta aigua de plor en aquella catarsi de calfreds i porcellana. I va canviar de deessa. Ara només es dutxaria amb raons de bells noms. I va començar a pedalar. I quan tornava a casa ben acalorat ja no li molestava la fredor i humitat del plat de dutxa als peus. Va copsar a la fi la necessitat de l'aigua que queia sobre el seu cap i el seu cos emportant-se tots els seus pecats plens a vessar dels silencis meravellosos del bosc, les dansarines fulles i flors dels tarongers, els somniats vestits de pètals de roses i pàmpols o els diumenges tristos dels sentiments. D'alguna manera s'adonà que aquella seua ànima continuava ben neta i polida els diumenges, ben ensinistrada a dormir abraçada a les quatre parets del seu cos. Però el que no acabava de precisar era el paper que en tot aquell ritus jugava l'espart que encara feia servir.