El pi d'Olocau

Pedalant cap a Olocau per la via de servei que comença a Bétera, arribareu, desprès de deu quilòmetres de falsollano, a una costera enganyosa -sembla el que no és, com el valencià, qui ens ho anava a dir?- passada la qual -la costera, no la llengua- us abocareu pendent avall al poble d'Olocau, bon poble i mal cacau, si ho sabré jo. Bé, no divaguem, que semble un addicte a la digressió. És que la veritat, pedalar és digredir o digressionar, verb que no existeix i que m'acabe d'inventar perquè les llengües són, més que imperfectes, de fàcil manipulació; i només els que pedalem sabem de la necessitat que tenim d'aquest neologisme verbal. Sí, pedalar és digredir o digressionar. Però -sempre els peròs- si arribats al cim de la costera preolocauensis -permeteu-me el llatinisme, que la cosa va d'antiguitats- gireu a mà esquerra per un camí preciós que s'endinsa a la muntanya plena de pinetell -amb i sense branques- i permet fer l'entrepà d'etapa -amb o sense cacaus- a Marines Nou, passareu necessariament, i ben a prop, per un dels poblats ibèrics fundacionals -pel que es veu- de  Lo Cant del Valencià, perdó, Lo llengua del valencià: El Puntal dels Llops. El cas és que sempre que hi passava sentia alguna cosa rara. Com l'homònima òpera del Martín y Soler, citada per Mozart, -per cert, ¿algú parlaria, hores d'ara o dia d'avui, del Vicent Martín si no l'hagués citat Mozart?- uns dels primers músics de reconegudes arrels iberes -ara ja ho podem certificar- en fer òpera a San Petersburg.  El que jo sentia, us deia, ¿com ho podria explicar? Una barreja de continguda emoció i retrobament d'inconscients -deixem el subconscient per un altre dia- col·lectius o col·lectiu d'inconscients, ara no sabria dir-vos, però que em posava -la barreja- a punt de plor i de caramel. Ah, sí, ara me n'adone, encara se'm posa la pell de gallina només de pensar-ho. Feu l'escena, la primera vegada que un valencià de soca-rel va deixar constància del seu amor per una valenciana com deu mana gravant a la corfa -avui petrificada- del seu pi preferit -la de coses que haurà vist el pinotxo- allò de S (Sento -mira com el Martín y Soler) un cor travessat per una fletxa i V (Vicenteta) I ja posats, imagineu el recato (i no pudicícia, que ja acceptaven castellanismes quan el terme iber era de difícil pronunciació, tot i que encara ningú no l'havia inventat l'espanyol) del Sento dient-li a la xica que amb certes coses millor no jugar sota el pi que desprès ja se sap el que passa, és a dir, la gloriosa i sempiterna sentència ibera: Vicenteta estate queta. ¿Com no emocionar-se fins a extrems d'impossible descripció? ¿Com no sentir-se part indefugible d'arrel tan profunda i poderosa a la nit dels temps? Però n'hi ha més. Aquesta inscripció petrificada és del S. VI aC, és a dir, passa automàticament a convertir-se en el document més antic de la llengua dels ibers, que fins ara dataven del S. V aC. Per cert, mai no he sabut el que vol dir aC, ¿potser una interjecció que expressa un ensurt punyent?... bé, només és una hipòtesi, deixem-ho córrer. I acabe que me'n vaig a plorar ben a gust sota el pi d'Olocau. Només un parell de puntualitzacions. Primera: per què volem la TV3 a València si no anem a entendre ni una sola paraula? Si almenys demanàrem Euskal Telebista, aquesta sembla que té alguna connexió lingüística. Segona: portat pel meu esperit erudit he fet una petita recerca a la xarxa i el que m'he trobat m'ha deixat descol·locat, sembla que hi ha qui baralla la hipòtesi -avui anem d'hipo en hipo- que considera l'origen de l'iber a Catalunya, al nord de Catalunya, nyas cacau, altra cosa que ens volen furtar. I tres, perquè no n'hi ha dos sense tres:… ara no me'n recorde, clar, fa tant de temps. Perquè allò de l'avia volent-me fer creure que el xavo que em donava era com si em donés l'oro i el moro, no era, no?