dimarts, 30 d’abril del 2013

Fastigós




Avise, i el que avisa no n'és de traïdor: 
el que segueix, només per a estomacs de ferro.

Quasi totes les activitats humanes que impliquen una mínima activitat física tenen aquella cosa fastigoseta que millor no comentar en públic. I potser tampoc cal fer-ho en privat. No sé. Però aquest blog té aspiracions compiladores. Per exemple, mireu si no serà d'allò més que elegant i fi el tocar el piano. Doncs un amic meu, pianista, em va dir que més d'una vegada s'ha trobat el teclat del piano, on havia de tocar a la vesprada -els concerts de piano sempre són a les set i mitja de la tarda, almenys no són a les cinc en punt, perquè la cosa gran, negra i desafiant sí que hi és- el que deia, el teclat ple d'esquitxades de sang. La raó, bé, la culpa era del Debussy, no del cha-cha-chá. Perquè l'anterior pianista hi havia tocat el Pour le piano, que sembla és a vessar de glissandos -això que feia un dels germans Marx desprès d'eixir del camarot que semblava un armari. Agafes els dits -em va explicar- els ajuntes i els fas lliscar amb força pel damunt de les tecles. Si ho fas un parell de voltes, no passa res. Si ho fas més vegades que el somriure o les afirmacions d'un polític, ja és perillós. I si el glissando és de tecles negres… mira, ja em fa mal i tot només de pensar-ho. D'això que viatja, el meu amic, amb una ampolleta d'alcohol de neteja, perquè diu que la Tanqueray és pa' d'ell, no pas pel piano. I deia tot açò perquè els ciclistes -no sé si tant com els pianistes- fan activitat física, amb o sense glissando. La qual cosa té detallets fastigosos. I no parlaré del que és ben obvi. És a dir, la sudoració. No, allò més fastigós d'un ciclista al bell mig d'una bona esbufegada és una sobirana escopinada. I heus ací que mai no n'he sabut escopir amb un mínim de solvència. I xiular amb força, tampoc. I em dóna molta ràbia. Perquè un ciclista com déu mana ha de saber escopir. Tenia un amiguet del carrer -tindríem uns set anys- que sempre tenia la saliva preparada. Sí, ja sé que és fastigosa la cosa. Però els nens ja se sap. Doncs al que anàvem, i perdoneu els detalls. El que avisa no n'és de traïdor. Li deies: Felip, a que no li pegues a aquell gat. I Felip tancava la boca. Posava els llavis com una trompeta. Menejava les galtes, i disparava una bola d'espessa saliva que tenia la consistència d'un cigró sec i que acabava al bell mig dels ulls del gat. Un virtuós. No va estudiar piano, però hagués fet carrera. Quina enveja. Perquè deu ser molt gratificant poder desfer-se de la bava acumulada -la mala bava- amb tanta habilitat. Si ho sabré jo, que sempre em cau al damunt del manillar quan puge l'Oronet. Que si intente l'escopinada és pitjor, que sempre acaba al mallot o a les ulleres. Fastigós, ja ho sé. Però el que avisa… A més a més, hi ha de dies que vas carregat de nas. Tot són mocs. I jo, com sóc un inútil, doncs me'ls tinc que tragar. Ai!, quin fàstic. Però si no, m'ofegue. ¿Us imagineu? Aspires pel nas amb força. El moc entra fins a la gola. L'emboliques amb la bava de l'esbufec i arries aquell meravellós projectil amb professionalitat, direcció i força, molta força i un tant així de menyspreu. Quina glòria déu meu. Per què no m'has donat aquestes petites destreses? Primer, la xiulada. Que sempre crida l'atenció. I desprès, la salivada, al bell mig de tanta misèria. 

4 comentaris:

  1. Mes envejable per mi l'art de xiular ( amb els dits, es clar) que el de escopir, del que reconec el mèrit, però no he trobat a faltar mai. Arribat el cas, m’estimaria mes un bon cop de puny.

    ResponElimina
  2. Jo és que sóc més de violència diferida. Com l'acomiadament del Bárcenas. A més, els colps de puny al damunt d'una bici sempre són motiu de desequilibri. :)

    ResponElimina
  3. misèria massa misèria Vicicle...fastigós.Beset

    ResponElimina