divendres, 24 de setembre del 2010

Els geranis de la tardor


El amor pasajero tiene el encanto breve,
Y ofrece un igual término para el gozo y la pena,
Hace una hora que un nombre grabé sobre la nieve;
Hace un minuto dije mi amor sobre la arena.

Rubén Darío, Versos de Otoño

Avui és un dia esplèndid. Déu no hi és, de segur, fa vacances -temporals, donada la seua eternitat i infinitud. Els colors són tan vius i l'aire matiner tan fresc i lluminós que els geranis del balcó en fan de petons carmesins als ulls. Encara el sol ni calfa ni enlluerna, i flota una netedat més pròpia del gelat de cel que de l'embranzida amb que la tardor fa caure els paisatges. La pluja d'aquests darrers dies i el vent amable han polit i precisat els contorns de tot allò que té cos. Fa goig el dia, sí. Almenys, en aquestes hores inicials que semblen no haver-hi pres mesures definitives. Siguem francs, ací la tardor és més un estat d'ànim que una realitat física. Hui és primavera plena i Març pot arribar a ser una ganivetada autumnal a les costelles. I tanmateix, allò que per a un ciclista accidental pot rebre a soles el compliment anònim de bonic, per al viciclista és la fruïció de la finor del aire -Pla, dixit- encomanant-se a l'ànima. De fet, la claror sembla tan contundent que hom dubta d'ésser arran de mar i a primera línia d'una platja d'habitud polsosa i amb clara vocació d'esfumí. Aquest encís, aquest encant, però, és tan fugisser i intens com el de la música dolenta, algunes marines de Sorolla o els atacs d'un grimpeur local. I, per tant, cal deixar-se anar. Ens endinsem a una mena de sensualitat revertida. Bronzejar la pell amb els llamps, hidratar-la amb la pluja o la crema de neu, llegir els estels als núvols o decidir el camí per la ventada. No sé, massa cops de teatre, d'allò més propi del més foll i irritant romanticisme. Arquitectura de sentiments, les raons de la qual hom intenta, amb prou feines, raonar. Podríem tancar els ulls, posar-nos taps a les orelles i cotons al nas, cosir-nos la boca i creure en l'autenticitat de la catifa de fulles que d'ací no res petjarem. Tallar-nos la llengua i que ningú no ens senta parlar mai per mai. Però tant de bo deixem la llàgrima fàcil vessar i el seu nus escanyolit engargussar-nos la gola o perdrem moltes oportunitats d'ésser feliços. I acabe, que ja comença aquest diví i maleït port… a la tardor.

4 comentaris:

  1. Has fet una magnífica evocació de la tardor i les seves nostàlgies i colors i ho has il•lustrat amb una magnífica fotografia d’un balcó amb geranis. Que mediterrani és tot plegat!.
    Enhorabona!.
    Ah, i molt bé el blogeroll...
    Salut.

    ResponElimina
  2. Como yo nací en Otoño,pués me gusta el Otoño.Cambios de luz,todavia calor,alguna lluvia redentora y Octubre ,me gusta el mes de Octubre.

    ResponElimina
  3. Si vas a ultima hora de la vesprada al horta i tens un poc de paciencia voras una image tan topica i poetica com real, enormes bandades d'oronetes que silencioces volen cap al sud, elles eu tenen clar, la tardor ha arribat

    ResponElimina
  4. Ramon, moltes gràcies. La tardor potser em produeix bastants més sentiments encontrats que d'altres estacions. El blogeroll no està acabat encara, li he de posar els blogs on no estic com a seguidor però que hi pase prou. Salut.

    Concha, es una estación que va mucho con tu forma de ser.


    Jorge, el detall de les oronetes me'l he descuidat i té prou interès literari. Però parle des del matí, a primera hora, quan isc a pedalejar i encara no són pas part del escenari. Les aprofitaré per a un altre post que parle de l'horta i del plaer viciclista vespertí.

    ResponElimina