dimarts, 6 d’agost del 2019

El buit


M'endinse al buit negre de la ciutat. Allà on les voreres mai no les renta ni agrana algú, i a l'estiu semblen uns trossets de mallot de la muntanya del Tour de France fets amb paneroles aixafades aleatòriament sobre les rajoles grises en lloc de punts rojos equidistants sobre blanc immaculat. Ha d'haver molt de grimpeur al barri, pense. Els que hi viuen ho saben, i en parlen obertament: que yo me ducho cuatro veces al día, mira si tengo bien limpio el chocho… -li diu la cambrera del bar a la clienta. Però la nena rossa que camina per la vorera, ignorant de la seua avia, que mira al matí amb la netedat immarcescible del mar que duu als ulls, tot i que la platja és a dos carrers de distància, la nena, no patiu, ve protegida pels seus cabells curosament pentinats. Cap cosa pot ser al seu damunt sinó les flors. Menja una galeta que agafa amb les dues mans com si fos un esquirol blanquet. I mastega amb uns dents que encara no saben fer ben bé la seua feina, a mig camí entre xuclar i triturar. Vorera amunt -o avall, qui sap- la clienta riu obertament la xerrada de la cambrera. Potser en sap, i molt, d'higiene íntima compulsiva o si més no, aleatòria. Al seu costat s'asseuen, només a una banda de tres tauletes improvisades en filera a la terrassa del carrer, cinc homes amb caretes de porc. Un sisè els saluda amb respecte davant el costat buit de les taules. Semblaria una paròdia del Bloomsday si no fos perquè al bell mig del tauler pensat i fet, no en trobem la previsible safata amb salsitxes, cansalada, black and white pudding, etc., sinó un llibre: un recull dels articles del sempre oblidat escriptor Mariano José de Larra. Llavors, qui és dempeus, el sisè, agafa el llibre i obrint-lo a l'atzar comença a llegir. No ha dit les primeres paraules, que el grup comença a riure. Amb la boca petita al començament, com d'amagat, reprimint-se, però de sobte esclaten les rialles més descomunals, homèriques, diríem, si no fos perquè tacaríem la memòria de tan descomunal poeta. El descontrol s'imposa. Ja van per terra un parell i la resta -dels comensals, anava a dir- s'agafa a les taules per no caure damunt la vorera de punts aixafats. A poc a poc torna la calma. I el sisè calla. Del darrere dels porcs ix la cambrera de vulva neta i imposa al sisè una corona que substitueix el llorer per una rastellera d'excuses de mal pagador de plom. Fins i tot les rates giren cua i toquen el dos pels albellons. L'home de la gorreta s'endinsa al buit negre de la licorera. Demana l'ampolla de litre de Jameson, irish whiskey. La xica que l'atén vol conversa: quina calor….sí, sí que en fa… este és molt bo… i tant… és que tot s'apega… la calor és el que té… jo és que em dutxe tres o quatre vegades al dia, mira si tindre ben net el… ja em faig l'idea. Quant és?... No més ix, la nena, com una ofrena blanca, neteja el matí de la brutícia esquitxada a les voreres que tots trepitgem.

4 comentaris:

  1. Respostes
    1. M'has fet pensar que fa massa temps que no llegeixo el llistat de l'armada d'Agammèmnon. Ara que fa una mica de fresqueta aprofitaré per revisitar El Poeta. Abraçada de retorn.

      Elimina
    2. En vaixell i a la fresca, què pot fallar? Magnífica opció.

      Elimina