dissabte, 30 de març de 2019

Els hereus


Fa un parell de dies es commemorava la mort del poeta Miguel Hernández. Machado, Lorca i ell mateix s'han convertit amb el temps en símbol dels perdedors d'una guerra a la què no s'ha sabut o no s'ha volgut passar pàgina. No trobarem la tomba de Lorca fins que no netegem l'oblit dels cementeris anònims. No tancarem la incertesa dels dies mentre els Pirineus ens separen d'Europa, on és l'actual tomba de Machado. I més d'un es preguntarà -encara al segle XXI- quins són els veritables hereus d'aquells poetes, d'aquella poesia. Perquè no només van ser grans creadors, sinó que el seu compromís amb la nouvinguda república, i tot el que ella suposava, va ser un exemple d'honestedat. De fet, no tots els artistes i poetes republicans van saber estar a l'alçada dels esdeveniments. Ian Gibson, a la seua biografia de Machado, en dóna un bon exemple. Madrid. Sí, parlem de Madrid. Miguel Hernández arriba del front. S'acosta a una reunió on són Alberti, la seua dona, Mª Teresa León, i d'altres. I el que hi veu no li agrada gens. Beguda, bon menjar. Els hi va fer fora, els va insultar, indignat d'una gent que amb l'excusa dels milicians feia festa. No, no és fàcil ser conseqüent, i la distància entre el que dius, o sembles dir, i el que fas potser serà sempre inabastable per segons quins. Però està demostrat que aquestes contradiccions poden ser molt rentables. Posem que parle del Congrés de l'Espanyol d'enguany, no de Madrid. Bé, o sí. El Sabina hi és, of course. I també un poeta, apadrinat al seu moment per l'Alberti, el millor vers del qual -o almenys, un dels més celebrats- és: Tú me llamas, amor, yo cojo un taxi. Un hendecasíl·lab superb, segons el Sabina. Jo, la veritat, li hagués llevat una coma: Tú me llamas amor, yo cojo un taxi. Crec, que des del punt de vista poètic és molt més substanciós. Però si del que es tracta és d'un homenatge a l'amor entès com una passió que ens posseeix de l'ànima als peus, doncs deixaria el taxi -clara al·lusió petitburgesa- i agafaria una bici: Tú me llamas, amor, yo cojo la bici. Tot i que si ja han parlat per telèfon -¿com si no el crida ella o ell?- doncs potser que travessar la desmesurada realitat de febrer per veure-la o veure'l siga una redundància. Ei, que per telèfon es poden fer moltes coses, la qual cosa és, a més a més, ben actual, no? Bé, no vull ficar-me en camisa de once varas, que la crítica literària no es lo mío. I, tot i que les comparacions són odioses, no em puc estar de tornar al meu benvolgut Miguel, i citar el començament de Nanas de la cebolla, aquell que diu: La cebolla es escarcha/cerrada y pobre. Qui pot intentar canviar una coma? Que cadascú traga les seues conclusions d'on són els hereus d'aquella poesia, d'aquells poetes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada