diumenge, 8 d’abril del 2012

Al costat de casa

Vicicle al Paradís

Jo tenia el Paradís al costat de casa. Potser no era un Paradís de marca, o ben bé era de marca blanca o, si més no, una franquícia -que els pobres mai no passem dels succedanis- però a mi em bastava. De fet, qui pot parlar del Paradís original sinó els pecadors que han estat expulsats? I qui pot fer-li cas a un pecador ple de rancúnia i penedit, tot i el somriure gèlid del seu posat, d'haver-hi mossegat la poma amarga de creure's per damunt de l'arbre del bé i del mal? Mireu, si no, el Camps, que n'ha acabat de perxador albuferenc amb somriure Profident. Jo tenia el Paradís al costat de casa, insistisc. I li fèiem una visita de compromís tots els diumenges de Pasqua. Érem pobres, però menjàvem més -i en molts casos millor- que alguns rics. O això volíem pensar. Ma mare va heretar el talent culinari de la seua mare, la meua avia Dolors. I en arribar la Pasqua feia panquemados, coques de panses i nous -amb i sense cabell d'àngel- i mones amb l'ou dur envoltat de la mateixa pasta dels panquemados i les coques. Com a preludi de l'orgia pastissera del berenar ens empassàvem una bona cassola de titaina amb embotit, a més de la llonganisseta seca de Pasqua i els ous durs a dojo per als que no podien tastar les mones, que aquestes eren per als xiquets. I heus ací el suau menú del berenar de Pasqua. Amb trencament traïdor de la closca de l'ou dur en la front del pare o la mare, la germana o els cosins, el… que si no, quina gràcia en feia menjar-se un ou dur? Que mai no teníem de berenars pantagruèlics, però en Pasqua sí. I què? En aquell temps no hi havia ni colesterol ni bulímia ni anorèxia ni hipertensió ni res d'aquestes coses modernes, tot i que alguns passaven a l'altre barri desprès d'un bon berenar de Pasqua. I què? D'alguna cosa hem de morir. I amb la panxa plena no és el mateix. I així, amb el flaire del conyac recordat pel farias que marcava el camí, anaven en comandita al Paradís, la porta del qual estava al final del carrer. La corda per saltar, la pilota pel què diran, la bici, és clar, i l'estrena de les bambes que any rere any havíem de canviar donada la nostra insistència en fer-nos un poquet més grans. Mare, jo no vull les de la nena, que són de xica… Què delicat eres… I no penseu que al Paradís tot era xauxa, no. Que n'hi havia que anar amb peus de plom. Que allí eren les sèquies on de tant en tant apareixien els saquets amb la ventrada de gatets ofegats o el nen o la nena que algú s'havia distret a la fira. I forats als marges dels camins on la pluja descobria, també de tant en tant, les despulles d'aquell gos que els xics nouvinguts al barri, els que fumaven recolzats a les portes del bar del cantó, havien castrat per a donar-li una lliçó al seu malparit amo. O els paranys on els ocells penjaven morts d'esgotament sense haver-hi tingut la més mínima oportunitat de cantar la primavera. D'això que jo provés de ben prompte a caminar per aquell Paradís pujat a la bici, sense trepitjar-lo, mirant d'estalviar-me ensurts innecessaris i sentiments de pomes agres.

11 comentaris:

  1. M'ha agradat molt i m'ha portat molt bons records el que has escrit, tot i que he trobat a faltar la llonganissa.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Jp. Ei, la llonganisseta sí que hi és. Jo me la menjava amb el panquemao que feia ma mare. Boníssim, no cal dir.

    ResponElimina
  3. Tens raó, en una primera lectura se m'ha passat, o me l'he menjada sense adonar-me'n.

    ResponElimina
  4. records meravellosos,sense paraules:-)))precios beset

    ResponElimina
  5. Jp, no m'estranya que te la menjares, jo hagués fet el mateix. :)

    Concha, quins temps. D'alguna forma els recuperem amb els records que ens duu l'escriptura. Un bes.

    ResponElimina
  6. Cames en X, no sé si gens bones per un ciclista, però amb els anys s'arreglen (i s'espatllen els colzes). El bon cap no deu haver canviat, vist el que llegim aquí.

    ResponElimina
  7. Mmmm... i ara qui és que parla de llonganisses? ;)

    ResponElimina
  8. José Luis, les cames varen anar al seu lloc, tot i que pedalejant s'aconsella acostar el màxim els genolls al quadre de la bici. La cosa del cap és molt més discutible, sens dubte :)

    Alegria, és que aquesta llonganissa és santa!! I, a més, seca, gairebé una relíquia; com el braç incorrupte de Sant Vicent, però llonganissa, m'entens el que vull dir? No sé, crec que estic ficant la pota, me calle per si de cas. :)

    ResponElimina
  9. quines paraules tan boniques! entre la foto tan tendra, la tendresa de la coca i la de les mares, es viu el paradís. Ens hauràs d'explicar que és això de la titaina..sona molt familiar!
    que tinguis una bona primavera, Vicicle.

    ResponElimina
  10. Alegria, i què farem amb la llonganissa del dilluns 16, la de Sant... punto en boca :)

    Kalamar, benvinguda. Moltes gràcies. Titaina és un localisme de la ciutat de València -i potser de la comarca de l'Horta, no n'estic segur- per samfaina. Ma mare la hi feia en cassola de fang, a foc lent, fent xup-xup. Li posava tomata i pebre verd amb un sofregit inicial d'all i pinyons. Desprès afegia les llonganisses i les botifarres de ceba, fins que quedava ben sulsidet. Senzill però màgic. Pa' xuplar-te els dits. Bona primavera!

    ResponElimina