diumenge, 6 de novembre del 2011

Mea culpa


y a la puerta

esperando

la bicicleta

inmóvil

porque

sólo

de movimiento fue su alma


(Pablo Neruda, Oda a la bicicleta)


Havia estat un fum d'anys dient-me que la cosa no n'era per a tant. Que qualsevol podria entendre el que havia passat. Que el cos té les seues raons que la raó no entén i viceversa, és a dir, que la raó pot arribar a decisions que gairebé tothom, millor, tot cor, llevat dels psicòpates, diria no tindre cor per a suportar-ho. Però alguna cosa no acabava d'aclarir-se al meu cap perquè, tot i les meues coartades, un oscil·lant sentiment de retret m'envaïa amb la imprevisió dels creditors. Tot i això, anava fent, anava tirant. Fins que en una de les seues escomeses es va afegir un nou pensament que em deixà força ferit. ¿I el temps? ¿I el temps que ella havia malbaratat en mi? Hauria hagut de tindre la saliva gruixuda d'un regal amb l'embolcall del desamor, de l'absència de matisos, de sortir del pas, però va ser a l'inrevés. Perquè ella, i no altra, hi va traure d'on no n'hi havia, hi va fer possible l'ofrena que jo mai no vaig tindre prou en compte. Aquell detall amb nom i cognoms. Pensat per a tu i no per a qualsevol que no es digués jo. Un temps dedicat a tu, ocupat en tu. I la vaig decebre, la vaig ferir només per amortitzar els meus desitjos primaris, els meus instints. I vist així, vaig comprendre que aquella petita profanació adquiria la dimensió d'un ultratge, d'una violació en tota regla de la seua intimitat més delicada. Una joia que, tot i l'estimació compartida, acaba a la casa d'empenyoraments barrejada amb totes les seues pertinences emocionals. Adonar-se'n, traspassat el bell mig del camí, suposa que el retorn és llarg i el retrobament un incert substantiu, una penyora implícita al protocol de les disculpes, dels perdons. Un recargolat sender ple de pedalades que em va retrobar amb les paraules perdudes d'un amor furtiu estès a l'habitació del costat. On entrava d'amagat aprofitant-me de la seua tristesa, del seu abandó endèmic. I a l'endemà em recordava per la urgència dels meus dits, la brutícia dels llavis. Però jo ja no hi era. Només el record continuava donant-li explicacions innecessàries d'un temps que mai no sabrem com el vàrem viure en un lloc de tan confoses lletres i sons, de paraules superposades. D'una realitat ofesa sota nominatius, genitius i acusatius -sobretot acusatius- d'attrezzo tragicòmic. D'un món on només el suau rodar d'una bicicleta podia desballestar sigil·losament el buit colossal d'un edifici de negacions. I a poc a poc, com si el sedós lliscar del cautxú fos un sortilegi, el temps anava retrobant les paraules primeres, aquelles que l'havien vist nàixer i que portaven imprès el moviment de la seua ànima. I vaig mirar d'escriure'l.

10 comentaris:

  1. Muy bonito,de verdad,precioso.beset.

    ResponElimina
  2. un escrit que toca la fibra...i els radis i els pedals sublim de veritat....chapeau!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Elfree. Un petó. Duus el chapeau que me'l pose: /:) Somriure amb chapeau, què tal em queda?

    ResponElimina
  4. Ja està prou bé que, de sobte, com una revelació, pensis en "ella" més enllà del teu pensament. :)

    ResponElimina
  5. Clidice, qui serà aquesta "ella" que m'ha donat les paraules del temps perdut, com tu dius, més enllà del meu pensament?

    ResponElimina
  6. Algun dia ens hauràs de dir com ho fas per a que et queden tan bé.

    ResponElimina
  7. Gràcies, jpmerch. Jo diria que la bici té alguna cosa a veure :)

    ResponElimina
  8. Aquest escrit me l’he llegit, rellegit i el tenia pendent de comentar. De ressentiments tots n’anem plens, de ferides, de mal entesos, però diria, només diria que, a vegades, desitgem que tal o pasqual actuí com nosaltres ho faríem o com nosaltres voldríem, sinó ens sentim com rebutjats. La pega és que no tots som iguals. No sé com ella haurà respòs. No en tinc ni idea. Però si et dol no haver estat a prop seu quan ella et necessitava, pel que interpreto del text, perquè per a o per b en aquells moments no l’has sabut entendre, no hi ha res més fàcil que parlar-ne o anar per un altre via: el silenci, el color blanc, la pausa, la mateixa que després et durà al so. Si hi ha amistat, segur que respon.
    El sentiment de culpa s’esvaeix; aquella boira espessa l’aixeca l’escalfor del sol i, de cop i volta, bluffffffff!, et sents lliure. Sentir-se culpable no és bo. Jo moltes vegades m’hi sento. Em passaria la vida demanant perdó, què passa? Res. Però no sempre s’actua de mala fe i, ella, crec que ho sabrà entendre. Tant si és un text imaginari com si no, el trobo espectacular.

    ResponElimina
  9. Anna, gràcies per les teues lectures i consells. El text és gairebé tot imaginari, o més bé aquesta ella no és un persona de carn i ossos sinó una mena de assignatura pendent que molts valencians tenim amb les nostres arrels, tot i que el que intentava era escenificar aquesta culpa com si de una persona real es tractés.

    ResponElimina