dissabte, 9 de juliol del 2011

Frivolitat

Torrijas o témpores, és tot tan confús

Podríem pensar que la frivolitat d'un ciclista pren cos a la preocupació que alguns tenen per l'equipament. Per la vanity banalitat de portar mallot i culot en reconeguda harmonia de marca o, si més no, de colors i disseny. Però aquesta voluntat estètica entra més bé dins la categoria iconoclasta de la fashion fair tonta i de caire eventina, és a dir com a exigència de guió amb gran event inclòs. Reconeguem-ho, efectes col·laterals de tanta misèria institucional. N'hi ha qui pensa, o fins i tot s'ho creu, que la frivolitat és ben bé la dèria de la depilació. Heu vist les cames imberbes, barbameques dels ciclistes professionals? Doncs en directe el daltabaix pot ser molt més inquietant. N'hi han que te les menjaries amb creïlles o patates, que pa'l cas tant s'hi val. Sempre faré memòria d'una ascensió a l'Oronet amb un magnífic ciclista, jove, que competia en aficionats. El xic, per deferència, no em va deixar tirat a les primeres rampes. I quan estàvem a punt de fer el cim avançàrem a un esforçat de la ruta que era a les acaballes de sí mateix. L'únic que aplegà a dir el susdit, en passar-lo per la seua esquerra, va ser "qué piernas", i no es referia a les meues. Deu ser que com no les depile. Per tant, he arribat a l'equivocada conclusió, però conclusió al cap i a la fi, que la frivolitat del ciclista consisteix en fer-se gairebé un centenar de quilometres només pensant en fer-li una ullada a les témpores d'una noia que fa de cambrera al poble més perdut dels ciclistes perduts. I ja sabreu perdonar-nos la fixació. Perquè no es tracta d'una torrija normal. Estem parlant d'una torradeta de Santa Teresa superior. D'una torrada superior al seu inferior, i fins i tot la part mitjana. És una carabassa grandiloqüent. Una témpora com déu mana. Un manament de déu. I si a Santa Àgueda li varen tallar els pits, a quina santa li tallaren les témpores? No serà a Santa Teresa, la de la hipoteca impagada: vivo sin vivir en mi. Oh, mon dieu, i perdoneu el gal·licisme. Però què pot fer un simple ciclista en trobar-s'hi una torradeta o torrija ben sucosa de llet i ous arrebossada. Doncs menjar-se-la, la torradeta, a continuació de l'esmorzar també sucós de pa, tomata, oli i pernil, amb un parell de rosses -cerveses, què hi us penseu? Ei, Vicicle, hui on fem l'entrepà?... Podríem fer l'Oronet pel nord i… Tu ets boig, en la calor que fa, millor tirem cap el torrijero… Ja la tenim, ma' que sou. I si no hi és? Com l'última volta que vàrem estar?... I la il·lusió que ens fa tot plegat?... Doncs això…

9 comentaris:

  1. Doncs això...a vore qui és el listo que passa per alt una llesca d'ou com déu mana...ni ciclista ni no ciclista

    ResponElimina
  2. Gaudir de les millors vistes sempre ha estat pretensió reconeguda d'aquells que ens acostem a la muntanya, ja siga a bota com a pedal. I que pot resultar més suggeridor, per a un ciclista, que uns relleus escaiens i reptadors? Un "falso llano"? Ni pensar-ho... Salut i profit!

    ResponElimina
  3. Alba, ningú. Mai de la vida... Estem parlant de nutrients essencials. Faltaria més…

    La millor panoràmica és fonamental. Ei, per raons purament científiques, of course. L'orografia s'imposa com a criteri valoratiu. Ja ho diu el Perico Delgado: el falso llano es un terreno pestoso. I aquest sap del que parla. Salut.

    ResponElimina
  4. Sempre recordaré una esforçada ascensió a un cim -era a peu, que jo de bicis no en gasto- resseguint els malucs oscil·lants d'una beutat de pntaló ben ajustat que duia al davant. L'esforç va ser molt més suportable!.
    Un excel·lent escrit en la teva millor línia.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Ramon, moltes gràcies. Què d'importants són els horitzons a curt termini i les bones panoràmiques de conjunt, és clar. ;-) Salut.

    ResponElimina
  6. molt bó el post,les llesques m'encanten i després d'una pedalada han venir de gust,de les altres vistes jo no dic res.Enhorabona i besets.

    ResponElimina
  7. Doncs, ni parlar-ne. La llesca, bona, i la témpora, rebona. Aix, se m'ha escapat, no ho digues a ningú. Un bes.

    ResponElimina
  8. Ja es pot anar de persona súper-esportista, de metrosexual de la bicicleta, d'home sense pèl i empenta digna dels antics grecs olímpics, que davant d'aquestes temptacions no hi ha res que pugui evitar el baixar-se d'una bici i asseure's en una bona taula!

    ResponElimina
  9. Digues que sí, porquet. N'hi han coses i témpores... llesques, volia dir llesques, que no es poden rebutjar. A la taula i al llit...

    ResponElimina