diumenge, 9 de gener del 2011

El raïm de nacre


Va quedar sorprès. Esperava que la mainada s'ho prengués amb més entusiasme. Però no va ser així. La bicicleta era vella, és cert. I potser tindria que espavilar per posar-la ben a punt. Caram -els hi digué- si mai hem tingut una, ja podríeu estar botant com a bojos. Que jo mai vaig conèixer els meus reis. Mai no em varen arribar. Doncs, no. Ací, l'única que semblava ser als núvols del màgic desdoblament de l'amor era la Rosa Maria. I això, que aïllats com eren en aquesta regió de l'Emilia-Romanya, envoltats de camps de sègol, blat de moro i vinyes, mai varen haver l'oportunitat de veure caminar artilugi semblant. Carlo, el pare, els hi va fer una demostració del seu funcionament. Rialla general. Els hi va anar pujant al tub horitzontal. Primer els nois, és clar, desprès les noies. I Rosa, completament encisada, va haver de callar davant la magnitud emocional i vital que aquest esdeveniment li suposà. I en acabar el seu corresponent passeig, el seu pare mai no va voler oblidar la seua filla d'aquell dia. El nou sègle amb prou feines s'encetava, som al 1901, i Rosa Maria Alfonsina Morini acabà sent presa, vista la seua inveterada afició al pedaleig, per una posseïda. De fet, una dona al damunt d'una bici, en aquestes contrades properes a Bolonya, era la personificació actualitzada que el maligne adoptava per anar amb els temps -deia Don Giusseppe- el rector de Castenazo. I la cua. On s'hi fica la cua, pare?, li deien, grollerament, a l'homilia, els nois més agosarats. Doncs, no tinc el menor dubte que a la fica pilosa della vostra mamma, malparits; els hi esquitxava, emprenyat i des del púlpit, el mossèn -que a la seua joventut va ser campió regional dels wèlters- i tots s'hi callaven com a putes. D'això, que tot i que va fer-se modista, en arribar el 1907, Rosa Maria, sabedora del destí que volia, arreplegà les quatre lires que n'havia estalviat amb els sargits i els doblecs, i va fotre el camp cap a Torí, capital més cosmopolita. Torí li va permetre endinsar-se al món de la competició i l'exhibició als velòdroms. S'acarava amb els homes, ja que les categories femenines encara no hi eren desenvolupades per manca de participants. I no només no quedava mai en la darrera posició a les curses, sinó que superava a un fum de ciclistes masculins. Va seguir creixent com a esportista, i quatre anys desprès, al 1911, fixà el rècord mundial femení de velocitat en la inabastable xifra de 37'192 km/h. Superant la marca que vuit anys enrere havia establert el francès Louis Roger per als homes. Però el seu destí, no podia ser d'una altra manera, passava per Milà. En arribar-hi, coneix al que seria el seu marit, Luigi Strada, escultor i gravador. Home aferrissat als nous corrents futuristes i de mentalitat prou oberta. Premonitori Strada? Rosa Maria li pren aquest cognom al seu home, Strada -ella que seria tota una campiona del ciclisme de carretera- i dóna a l'oblit la flor que fins ara l'anomenava, a més de descobrir el seu nom poètic, Alfonsina, com a nova identitat ciclista. Alfonsina Strada. Havia nascut la primera dona ciclista que competiria dues voltes (1917, 1918) al Tour de Lombardia, i fins i tot al Giro d'Italia de 1924 junt els homes. En aquest darrer cas, amb tots els entrebancs del món, desqualificació inclosa. Va ser coneguda pel malnom de la Regina della pedivelle, la reina de les bieles. I diu la tradició, que el Luigi li va regalar a la nit de noces la bicicleta de curses amb la que desprès competiria. Tampoc ell va voler oblidar la seua dona d'aquella nit. I és que la Rosa i l'Alfonsina tenien al somriure un raïm de nacre.

7 comentaris:

  1. No coneixia l'existència d'aquesta pionera. La veritat és que no deixa de ser impressionant imaginar-la contra tothom :)

    ResponElimina
  2. Ara les han separat i fan les curses dels homes i la de les dones. Unes bones vivències la d'aquesta precursora.
    Salut.

    ResponElimina
  3. Jo tampoc coneixia aquesta dona,em pareix molt ,molt valenta,i en aquell temps...mare meua.
    Enhorabona sempre ens ensenyes alguna cosa important,Vicicle.beset.

    ResponElimina
  4. La historia d'una dona valenta! M'agrada! Clar que si! Llàstima de topar amb tanta oposició. No els hi deuria fer massa gràcia en aquells temps saber del seu bon tarannà damunt la bici, es deurien sentir poca cosa al seu costat? Molts homes això no ho suporten, d'aquí els entrebancs i les desqualificacions.
    Tinc un dubte, Cletu, què significa nacre? Ho he buscat però no ho sé trobrar. És el "de nacar, collar de nacar" en castellà? Uns somriure blanc com el raïm? Igual he dit una bestiesa! :(
    Bona nit
    Petonet!

    ResponElimina
  5. Sí, Clidice. No sé ben bé què és el que més m'impressiona, si la seua força física o mental. Va ser, sembla, molt criticada tot i ser una campiona indiscutible.

    Doncs, sí, Ramon. Ara no fan competició conjunta, que si no a més d'un li traurien els colors les noies, de segur. Salut.

    Concha, gràcies. Farem recerca de ciclistes dels que sí val la pena fer memòria. Un bes.


    Annadèlum, no els hi feia gens de gràcia. I, de fet, la seua participació al Giro fou de tipus promocional, d'aquí la desqualificació i posterior readmissió, però sense que valgueren els seus temps. Has encertat de ple: "tenía en su sonrisa un racimo de nácar" Un petó.

    ResponElimina
  6. M'agraden les històries de dones valentes, de les que viuen la vida obrint-nos portes a les que venim darrere. Impossible no intentar agafar el testimoni. També m'agraden les històries d'homes prou valents per a estimar dones valentes.
    No totes podem, no tots saben.

    ResponElimina
  7. Alba, sens dubte aquesta Alfonsina va ser irrepetible. Com a ciclista molt modest sé el que costa la disciplina del pedaleig sense tindre d'altres entrebancs. Imagina't si al damunt tot el món t'anés dient que estàs boja, que què és açò de tant donar-li als pedals en lloc de criar fills? Gràcies per passar.

    ResponElimina