dimecres, 19 de gener del 2011

El gos d'en Tarkovsky (190è joc literari)

Imatge de Pep Clemente

A iniciativa de JMTibau

Basta con contemplar atentamente las obras maestras, hacer que su fuerza vitalizante y misteriosa penetre hasta el fondo para que se le revele a uno su sentido complejo y a la vez santo. (Tarkovsky, A. Esculpir en el tiempo)

A Mona

És un dels personatges més inquietants de Stalker -la mítica pel·lícula d'Andrei Tarkovsky. Una mena d'enllumenament invisible per als homes que s'endinsen a l'incert paradís de la Zona. Passeja amunt i avall per la terra on aquella recerca suïcida d'un camí viu i fugisser és farcida dels ullals del món tarkovskià. I ell, el trepitja amb la precisió d'un bisturí savi, d'una intuïció feta d'enlluernaments. Què superba paràbola. Pel·lícules com aquesta o com A la ciutat blanca de Tanner hagueren canviat la meua vida si no fos perquè no havia gens que canviar. La meua vida semblava normal, tot i que jo sabia que no era així, i aquelles imatges em deixaren esbalaït. El rostre de perfil del Stalker escodrinyant l'horitzó en aquella recerca original, em va deixar tan aclaparat com els poemes de Residencia en la tierra o Poeta en Nueva York. I de músiques no en parle pas. Em va encisar aquest gos. D'on ve? Qui és? A qui, si més no, representa? Tot i la seua presència de llop, és gos estant. Té la magnificència natural dels ídols perduts. I si bé no sabria anomenar-lo, és un bàlsam mirar-lo i que em mire. I si bé no sabria apropar-m'hi, gaudeixo de que hi siga, de que m'envolte amb el seu ball iniciàtic. Potser sap que els homes acabaran trencant-li el cor o l'esquena i ho accepta. Sap el que som. Humans. Farcits de somnis que no gosem dir. Dir-nos-en. I tanmateix, ens escolta. I ens segueix des dels principis dels temps amb l'esperança de que trobem la pau que ens hem furtat a ganivetades, fetes o imaginades. De gossos abandonats, de testimonis rebutjats de l'aventura humana, ni ha un fum pels camins que sovintejo, però potser no tots miren amb l'esguard del gos d'en Tarkovsky. N'hi han que amenacen des del desemparament dels seus ullals traïts. Fins i tot hi trobes de decidits a ser amb tu per la resta del món, per la fi dels temps. Perquè l'alegria dels nens i dels gossos és una alegria sense pal·liatius, d'una peça, tan insubornable com la lleialtat. D'altres, passen ignorant-te, pendents com van del grup i d'aquell camí que només ells saben. I et preguntes, què varen veure al nostre esguard per a seguir-nos-en, per a admetre les nostres inconfessables febleses i per a comprendre el nostre desemparament. I heus ací que més d'una ocasió m'ha semblat com si el trobés. L'he vist majestuós, mirant-me de reüll pels estreps de la Calderona. Jo, al damunt d'una bici, ja en sabeu. Ell, al damunt de les flors del món. I sembla, m'ha dit, que tots els gossos tenen a l'esguard un bocí de l'amor dels homes. Digueu-me, doncs, qui pot rebutjar aquest bocí?


Stalker i el gos d'en Tarkovsky

8 comentaris:

  1. Impressionat escrit vicicle cada cop que et llegeixo llegeixo més enginy i més qualitat literària felicitats!

    ResponElimina
  2. Quina descripció més encertada de la imatge d’aquesta mena de gos que es mou entre les cames de la gent que va i ve, maldant per fer-se partícip de la llopada.
    Molt ben escrit i lligat, com sempre.
    Salut.

    ResponElimina
  3. La verdad es que es un relato precioso,los sentimientos justos,las comparaciones justas el sueño justo y la realidad justa,me parece muy bueno.Sólo una cosa, me ha conmovido más, que en su justa medida.Perfecto.Un beso.

    ResponElimina
  4. Elfreelang, moltes gràcies. Ets molt generosa, ja t'ho vaig dir un cop i t'ho repeteixo. Escolta, aquesta coincidència de gossos, homes i plenilunis no deixa de ser curiosa, no? O, fins i tot, inquietant, oi? Un petó.

    Ramon, gràcies, de debò. El món dels gossos fa poc que el conec. Varen tindre un gat vora 17 anys i des de fa només any i mig una gosseta ens dona maldecaps i alegries, és per ella que he pogut escriure açò amb una mínima ració de credibilitat. Salut. Ah! i, com quasi sempre, estem d'acord, amb la Virna el desenllaç haguera segut molt diferent.

    Concha, me alegra que te conmueva, en parte esa es siempre la intención. Mona te envía un beso.

    ResponElimina
  5. dec haver vist Stalker deu cops, i cada vegada em torno a quedar hipnotitzat. L'escena del gos potser no és la meva preferida (m'agraden més les escenes finals), però té una potència enorme i s'acompanya d'una música inquietant del compositor habitual, el genial Artemiev. Si busques pel youtube las pots trobar retallada.

    ResponElimina
  6. No em veig capaç de rebutjar res, Cletu.
    Preciós text!

    ResponElimina
  7. Lluís, benvingut. Jo també sóc un addicte al cinema d'en Tarkovsky. I el que dius és ben cert. Mira que les he vist un munt de vegades, doncs té igual m'encanten. Les imatges que anomenes són extraordinàries. I les del sol farcit d'objectes familiars, íntims, baix l'aigua, redéu com em varen deixar la primera volta. Gràcies per passar.

    Anna, doncs no ho rebutges. L'esguard d'un gos és com un bes ple de preguntes. Gràcies i un petó gran.

    ResponElimina