dijous, 25 de novembre del 2010

Penélope


El cuc no s'ho pensa massa. No sé fins a quin punt només és l'eruga o el cuc ja fet. Ho ignore. I potser té igual. Però no cal dir que no s'ho rumia gens, gens ni mica. D'això, que un bon grapat, pobres, es queden empastifant el quitrà assolellat. M'intriguen. Fan camí a dues bandes. Els del marge de babord van cap a estribord i viceversa. Què és el que no tenen a casa seua? Ni ho ensumo. Cap pista, la veritat. Potser volen trobar-se enmig del no-res? Perillosa dèria, sens dubte. Surten de l'aixopluc ombrívol cercant el caliu de l'asfalt? Llavors, perquè s'amaguen en arribar a la banda contraria? Ah! Que ja s'han escalfat prou. Bé, serà això. Però no, no em quadra, ho sento. Són fins, grisos, acerats, petits. Una mena de cucs camaleònics, inversemblants devoradors dels filferros o de l'asfalt, i camuflats en roba de feina. Pitjor per a ells. No els veu ningú, i els xafem involuntàriament amb un cric que sobtadament veiem a la roda. Pobres, el que es perden per fer una passejada. Jo tampoc m'ho pense massa, ho reconec. M'enfile per la carretera. Primer en un sentit, desprès a l'inrevés. I ja està. Espere no ser mai el cric que marque roda alguna, és clar. Potser ens semblem molt més del que voldríem a aquests pobres cucs que a poc a poc intenten complir el seu particular viatge a Ítaca. I, déu me'n guard, -perdona'm Konstantino- però mai no comprendré què signifiquen les Ítaques. I la raó és ben simple. Sempre trobes alguna Penélope asseguda al bancal. Asseguda al marge incert del camí. Asseguda i quieta a l'espera dels seus falsos Ulisses. Asseguda i oferint-se en la mercaderia que mai no és podrà vendre. El negoci més antic i fraudulent de la història. Ahir tenia els ulls eslaus, llisos cabells rossos i llavis prims de gerani. Era a l'eixida de Bétera cap a València. Tornàvem a la nostra particular Ítaca. Passàrem, i li férem l'ullada infinita de l'instant. Ens va reconèixer en tants d'altres que mai no n'havia conegut. Fa un temps, era de cabellera bruna i d'ulls ametllats on la tarda l'entravessava per sempre. I un poc més enllà, la seua pell es confonia amb l'atzabeja de les seues pupil·les. No vull Penélopes assegudes als marges dels camins. No vull homes ni dones esperant als herois maleïts. Tota una vida gronxant les ànimes a les branques toves dels tarongers i les oliveres. Una existència tota d'ulls caiguts damunt la desolació dels buits. Penélope, si ets la mare del món, com no veus com som de perduts entre els fils desfets, entre els camins sempre recomençats del teu cruel teixit de somnis?

7 comentaris:

  1. Dóna molt de si una bona passejada en bicicleta, pel que es veu. Enhorabona pel teu colpidor i ben escrit relat!

    ResponElimina
  2. Clidice, sospite que t'ha agradat, sí?... No serà el llenguatge dels cucs, no?... Gràcies.

    Ramon, molt agraït i feliç de poder transmetre un poc del que sent i veig anant en bici. Salut.

    ResponElimina
  3. aiiii perdonaaaaa que quan ho vaig llegir vaig exclamar: "wow!", i vaig pensar, després n'hi dic alguna. i se m'ha passat :P

    saps? sóc una anti-Penelopiana militant. tothom se n'omple la boca d'Odisseu i Penèlope. l'un, símbol del patriarcat i l'altra de la submissió. sempre em quedo xocada davant de dones que la posen com a exemple. exemple de què?

    i és que jo sóc més minoïca que no micènica, per això m'agrada molt la teva identificació tan ben trenada.

    ara una mica millor no? :)

    ResponElimina
  4. Clidice, abans ja m'estava bé, de debò. Ho deia amb una mica d'ironia. Però ara és molt millor. Estic d'acord amb tu respecte a aquests dos. Me'n vaig al curro. Moltes gràcies.

    ResponElimina
  5. Subscric el comentari de la Clícide! em quedo amb Lisístrata el teu post m'ha encantat!

    ResponElimina
  6. Elfreelang, gràcies. Totalment d'acord. Millor ser Lisístrata que Penélpe, sens dubte. Tot i que… perdó, que esteu en jornada de reflexió.

    ResponElimina