El cos

La bicinistra

No t'entenc. No, no. No va de conya. Què collons vols de mi? A veure, digues-m'ho. ¿Ara resulta que fins per a anar a pixar tindre que fer-lo en bici? Però tu què t'has pensat? ¿Que t'has begut l'enteniment que mai no vares tindre? Mira'm als ulls. No, no gires les mans. Mira'm als ulls. Així, ¿com és possible que em coste més alçar-me de la butaca que pujar l'Oronet dues vegades: una per la façana sud i una altra per la que mira cap a Sagunt? No, no poses les espatlles a l'altura de les orelles i fes el favor de contestar-m'hi. ¿L'astènia? Va, a un altre amb aquesta troca. O siga, ¿tu creus que és de rebut que no puga passejar-me pel carrer del mal -¿pel carrer del mal o del mal que et fa al carrer? Bé, apliqueu-li el context que vulgueu- del mal que m'entra, dèiem, a la cama esquerra i tanmateix em faça 100 km en bici com qui no vol la cosa i sense posar els peus a terra? Tu m'ocultes alguna cosa i no sé ben bé el que és. Doncs, vés jugant en foc que el primer que es pixarà al llit seràs tu. Que si creus que la mort tindrà els meus ulls, vas ben errat, que tindrà el teu ADN o la petjada d'un neumàtic a la teua pell. I jo em quedaré en Standby esperant les ordres del comandament a distància. Però em tens ben fotut, que ni al sofà estic bé. Que no hi trobe la postura. Que si pacací, que si pacallà. Redéu, quin desfici. L'altre dia, a la mani. De tant en tant, ja em teniu doblant-me pels ronyons cap endavant com si fos un musulmà amb incontinència oratòria. De fet, se m'apropà u i em va dir: "germà vas errat, la Meca és just a l'inrevés". I és clar, a veure que li llevava la il·lusió al pobre. "Sí, ja ho sé, però com que avui dormirem una hora menys. Doncs, ja m'està bé" Va fer cara rara, ho reconec. I al curro, el mateix. Que si tinc que estar una bona estona dempeus, ja l'hem cagada, amb perdó de la sala. Mira, com el Camps, que a Castelló va tindre que seure mentre Fabra deia això del passeig. I jo que pensava que era per a no caure de cul. Així, que tot és fer postures amb la famosa essa renaixentista, el contraposto d'en Donatello & Co., que més d'u pensarà, home amb l'edat que té, ja li està bé de posturetes, que camina com l'Eastwood de Harry Callahan. Hosti, quin filòsof, i perdoneu la digressió, però és que em té encisat. Ei: "Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno". Com per a anar-li amb els Tatschen d'en Wittgenstein. Doncs deu ser açò, que el meu cos no comparteix les opinions del meu cap… Vicicle, Vicicle, t'oblides que el cos no pensa… No ho tinc tan clar. ¿I el testis llatí?... És el testimoni… ¿I el testa llatí?... És el cap… Doncs, tu mateix… Home, vist així. ¿Què vols dir, que pensem amb l'escrot?... Això ho dius tu, que conste. Així, que quan arriba la nit, i em gite, doncs el mateix. La cuixa esquerra em desvetlla. No sé com posar-la. I qui li diu a la meua dona que li faça un lloc a la bici? Va, aclareix-m'ho. Què vols de mi? ¿Que estire la pota? Doncs ja ho faig, i té igual. Ja ho estic sentint: carinyo avui a qui li toca a la rossa, a la pèl-roja o a l'esquelètica? I em tindré que callar, perquè és més que evident la mala avinença entre el billar francès, el tàlem i les ideologies.

La vera prima Vera

La primavera té un plus de jenesaisquoi… Plagi, plagi!. Això és plagi… Gregori, què dius?... Que això de la bellesa com un jenesaisquoi ja ho varen dir els romàntics francesos. Així, que no t'apuntes el tanto… Ah!, Gregori, com sou els de ciències, sempre pensant que el més important és descobrir Amèrica, quan Amèrica hi era des del començament del principi del començament… Sí, ara fes-te el filòsof existencial, l'esteta que ja ho ha viscut tot i que és de retorn del no-res… No sé el que sóc, però sí et diré que no varen ser els francesos els primers que parlaren del jenesaisquoi… Ah, no? I qui va ser el Vero Mono Ciclens, el primovero?... Vaja, avui t'has llevat sarcàstic. ¿Que aneu curts de carajillos de vodka?... Ja la tenim amb els carajillos… Bé, deixem-ho córrer. El primovero, com tu dius, va ser el primo poeta del Mont Ventoux -mític port ciclista. Per tant, si parlem de cims i ciclisme, parlem del Poeta líric amb majúscules, és a dir, el Poeta dels poetes, el Petrarca. De la bellesa va dir que era un non se ché… No m'ho crec. T'ho acabes d'inventar… Home de poca fe… Fe, la imprescindible, que el món està ple de conjectures… I que ho jures, que se t'acumula la feina… Agustí, eixe sí que ho va dir amb traça: "Només la bellesa agrada; i de la bellesa, les formes; i en les formes, les proporcions; i en les proporcions, els nombres"… Sí, és clar, i en els nombres, els primos. Però si era un ploramiques que s'emocionava escoltant el cant ambrosià i desprès se'n penedia com un babau… Deixa l'Agustí en pau, que gràcies a ell el Pitàgores no va ser donat a l'oblit… Altre que tal. ¿Saps que els pitagòrics tenien prohibit pixar cara al sol -amb o sense camisa nova? ¿I que tampoc podien menjar faves? Menuda colla de catets i d'hipotenuses… Vicicle, la prima Bea, l'enteniment t'altera. Rodolí i tot. No trobo una altra explicació als fets… Laura, és deia Laura… Qui és deia Laura?... La deessa d'en Francesc. Bea era la del Dante… Caram, com d'enamorats anaven els italians… Per suposat, allò va ser la primavera desprès del llarg hivern del descontent medieval [Apart: Ricard III, acte primer, escena primera. Parla Gloucester]… Què dius de Ricardo, besets, Paco primer, Rita quimera. Ara ho sabrem?... Què tenim que saber?... Jenesaisquoi… El que jo deia…

La vera prima Vera o Bea o Laura o…

Com a ciclista utilitza el pseudònim de Martina Jančíková

- Per cert, Gregori, d'això, ehem, les tornes del que et vaig donar per a la paella on són?
- Pense invertir-les en obligacions castellonenques aeroportuàries unides.
- Caram, quina alçada. Doncs, aplica-li el seu sentit literal i torna-me-les.
- Però si lo de Castelló sembla que serà un negoci ruïnós, té tota la traça dels eventos xuclasang de l'erari públic, i ja saps de la meu debilitat per la ruïna.
- Doncs té igual, Gregori, que les necessite per als amics de TV3 a València i d'altres causes nobles. Au! Amolla la pasta

Post 112, trucada d'emergència

Grappelli / Brel

Vaig encastar-me l'ipod. Clic. Sempre és una sorpresa el que sonarà. Aquestes coses tan petites, ja se sap. Al seu dintre he anat posant bona part de la meua història musical, bé, sentimental. I clar, mai pots preveure per on et sortirà la memòria. Clic, dèiem. Ah! Grappelli. Bé, anem bé. Fins i tot jo diria que molt bé. Au! Agafem Valenbisi i anem-hi, que es fa tard. Ei, el Gerswhin, I got rhytmn, Paaa-ra-ra-roo / um / Paaa-ra-re-roo / um / Paaa-ra-ro-ree /Tii-ta-ra-roo-ra-ri-ra-ro… Fa fresqueta. Sí, el vent del nord, sembla. Com que arribe prou d'hora, com sempre, tot i que he sortit justetet de temps, doncs em fique a París-Valencia, la llibreria. No, la Llibreria, amb majúscules. Tractatus Logico-Philosophicus. Aquest mateix. Total, per 2 €. Portar un llibre a la mà i de títol llatí queda força bé. Oi?

1 El mundo es todo lo que es el caso. 1.1 El mundo es la totalidad de los hechos, no de las cosas. (1 Die Welt ist alles, was der Fall ist. 1.1 Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge)

1.11 El mundo viene determinado por los hechos, y por éstos todos los hechos. 1.12 Porque la totalidad de los hechos determina lo que es el caso y también todo cuanto que no es el caso. (1.11 Die Welt ist durch die Tatsachen bestimmt und dadurch, daß es alle Tatsachen sind 1.12 Denn, die Gesamtheit der Tatsachen bestimmt, was der Fall ist und auch, was alles nicht der Fall ist)

Tot i que deixe la bici a l'estació de Navarro Reverter, front a l'antic edifici dels jutjats, ràpidament em pose a roda d'una de les bicis més boniques que hi trobe. Ei, realment una preciositat de ciclista… perdó, perdó, de bici, volia dir de bici. Eh!, que quedi clar. Òbric el llibre i faig com que el llig. Me cague en l'ou!, bilingüe, alemany-castellà. Nyas, coca.

1.13 Los hechos en el espacio lógico son el mundo. 1.2 El mundo se descompone en hechos. (1.13 Die Tatsachen im logischen Raum sind die Welt. 1.2 Die Welt zerfällt in Tatsachen.)

1.21 Algo puede ser el caso o no ser el caso, y todo lo demás permanecer igual. 2 Lo que es el caso, el hecho, es el darse efectivo de estados de cosas. (1.21 Eines kann der Fall sein oder nicht der Fall sein und alles übrige gleich bleiben. 2 Was der Fall ist, die Tatsache, ist das Bestehen von Sachverhalten.)

2.01 El estado de cosas es una conexión de objetos (cosas). 2.011 Poder ser parte integrante de un estado de cosas es esencial a la cosa. (2.01 Der Sachverhalt ist eine Verbindung von Gegenständen (Sachen, Dingen). 2.011 Es ist dem Ding wesentlich, der Bestandteil eines Sachverhaltes sein zu können.)

6.54 Mis proposiciones esclarecen porque quien me entiende las reconoce al final como absurdas, cuando a través de ellas -sobre ellas- ha salido fuera de ellas. (Tiene, por así decirlo, que arrojar la escalera después de haber subido por ella.) Tiene que superar estas proposiciones; entonces ve correctamente el mundo. 7. De lo que no se puede hablar hay que callar. (6.54 Meine Sätze erläutern dadurch, daß sie der, welcher mich versteht, am Ende als unsinning erkennt, wenn er durch sie -auf ihnen- über sie hinausgestiegen ist. (Er muß sozusagen die Leiter wegwerfen, nachdem er auf ihr hinaufgestiegen ist.) Er muß diese Sätze überwinden, dann sieht er die Welt richtig. 7. Wovon man nicht sprechen kann, darüber muß man schweigen.)

Torne a encastar-me l'ipod. Clic. Brel, m'ho esperava. Le plat pays. És clar. Dic jo, que tant de Tatsachen, deu d'estar errat, és clar. Tartsachen, això. Això deu de ser, que no està bona ni na'. Mira, aprendré l'alemany i parlaré amb l'Àngela, potser ja li haurà passat el disgust. Vés a saber. Que els alemanys són força rarets. Mira que dir-li Tractatus a un llibre de rebosteria. Ei, i amb retranca que això dels "Wovon man" no sé com prendre-m'ho. Ah!, el plany país qui est le mien.

Fabrensis

Carlos Fabra: "Hay quienes dicen que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones, no han entendido nada. Durante mes y medio cualquier ciudadano que lo desee podrá visitar esta terminal o caminar por las pistas de aterrizaje, algo que no podrían hacer si fueran a despegar o a aterrizar aviones"

"Eres un visionario", le dijo Francisco Camps.

Nada, que no hay forma. Que porte quasi una setmana intentant enllestir un apunt sobre La vera prima Vera i res, que no em deixen. Primer, els vents huracanats i les palmeres ballarines, desprès el Paco, Paquito, Paquete i la seua defensa aferrissada de TV3 a Castelló i ara Carlos, el gran Carlos, i el seu passeig per als castellonencs. Hosti, quin detall més maco. Per cert, aquest passeig, què és, al costat de Castelló o tenim que fer una passejada per arribar-hi? No, ho dic perquè així aprofitem i calfem motors. Ei, que no ho dic en ironia. A més, l'afirmació de Paco és impagable. Efectivament, té raó Carlos, i el Presi s'ha adonat de la seua inabastable lucidesa: els aeroports d'ací a no res sols podrem utilitzar-los per a pegar unes voltetes baix un sol d'injustícia -que la justícia va mal parada, últimament- amb els xiquets i la dona o ben bé amb bici i en traje de faena -indumentària ciclista amb casc i tot- i no de Forever Young a la magnífica estàtua de Ripollés. Cómo lo ves? El que no acabe d'entendre és per què heu denunciat la manifestació d'aquesta tarda? Jo crec que el Paco ha quedat prou bé a la foto, no veig el problema. I la manifestació és fa per vosaltres. Eh, Carlos, de veres: va por ustedes vosotros. ¿O no sou vosaltres els més transparents del món i, per tant, els majors adalils en contra de la corrupció? D'altra banda, i reprenent el tema, 151 milions d'euros no em sembla una despesa excessiva per a un passeig amb fanals estil Carrer de la Reina Rita: de fanal a fanal i tiro a l'orinal. I és que, com diu Campalache, xe, "que Castellón está en lo más alto del mundo". Home, el somriure li va quedar, si més no, un poquet forçat. I és que inaugurar un aeroport sense avions apel·lant a les altures, als cims -com els ciclistes que només fan el trajecte Valencia-Cullera- doncs queda una micoteta difícil de pair. Bé, Carlos, no et lleve més temps que time is money, què et vaig a dir a tu? Que sàpigues que els ciclistes estem en tu. Per les ulleres de sol, ja saps. Tot i que nosaltres les utilitzem per a ocultar els atacs assassins.

151 kilos, low cost

Avui dissabte, 26 de Març, a les 18 hores, plaça de Sant Agustí, manifestació contra la corrupció, seguint les consignes de dignitat social i urbanitat dels nostres responsables polítics més propers. Perquè la transparència i la qualitat moral de la nostra terra arribe al món sencer.

Campalache

Francisco Camps ha estat mal interpretat. Sí, amics, som injusts. Ell, també vol TV3 a València. I tant. Mireu, si no, la imatge. Doncs clar que sí. Digues que sí, Paco, collons, que no t'ho mereixes. Ell, pobret, només vol complir i fer complir la llei. És la nova consigna dels prohoms de Clotlandia. Això, i preocupar-se pel Ser. Sí, sí, així, amb majúscules. Que què volen dir? Doncs, no ho arribe a saber, ho sent. Però ells, sí. Sense anar més lluny, el meu amo, xe, una bellíssima persona que sols vol ampliar a 18 anys, el que no pot durar per llei més de 8, i, amb pròrroga excepcional 12 anys. Ei, peccata minuta. Quines ganes de posar-hi el dit a la nafra. Oi que sí? Doncs, vegeu que aquest xic ha tingut que buscar-se el recolzament de la Real Sociedad de Amigos del País, l'Asperges me de l'arquebisbe, el beneplàcit del Font de Mora -un senyor de poca alçada, però un senyor; al capdavall és mascle, crec- i els seus inversemblants acòlits. Escolteu, un xicot que fa bones les paraules del tango: "Ya comprendo que en la vida se cuidan los zapatos andando de rodillas" I és veritat, mai li he vist les sabates ni brutes ni desgastades. Bé, al que anaven. Paco, jo ja els hi he dit als nois que et deixen sol. "Yo me lo guiso, yo me lo como" Oi que sí, Paco? ¿A que no necessites gregaris que t'eviten l'aire de cara al capdavant de l'escamot? Tu pedaleges sol i "te meriendas" als pocapenes que et xiulen. Ja ho sabia. Tot i que t'has carregat la Volta a la Comunitat i la clàssica Luis Puig. Té igual. Mira que li ho vaig dir al de la Rua: "xato -és un dir, és clar- el Paco, Paquito, Paquete no vol que li pegues carpetaso a la badada aquesta dels trajes. I a la Rita: no li faces de mare arruïnada que el desacredites. ¿Que tots dos esteu sense un quinzet? Doncs ja ho sé, Paco, que tot és culpa del Zapatero, collons, que et tenen enveja, que ets el polític més ben valorat de tota la refotuda història de la democràcia espanyola i l'amo de la comunitat autonòmica més transparent de lo món sencer. Me cague, anava a dir en déu, però sé que ets un home de sòlids principis catòlics; així ens va a la sanitat pública i a l'ensenyament concertat, "una de cal y otra de arena", i em reprimeixo. Me cague en deu, -això, en els números que no et quadren pel malànima que et passa els comptes. Paco, fes el que el meu amo, aplica als valencians els mètodes d'ensinistrament dels gossos malparits. Als que posen el cul o abaixen l'orella, galeta de premi. Als que no ho vegen clar i et mostren els dents, llenya al bombo i represàlia. Paco, i és que el món està a l'inrevés. Tu, que ets un home de dretes, saps què vull dir.

Dissabte, 26 de març a les 18 hores manifestació a Sant Agustí -el dels números i els plors, ja us faré cinc cèntims que açò és més urgent- en contra de la corrupció. Va per tu, Paco, collons. I el Carlos, i el José Joaquín. Mira, ja m'estic emocionant.

Les palmeres

Les palmeres tenen uns cabells delicats. I el vendaval de garbinada els hi trau rostres tràgics. Són el grit amb espelma del Guernica picassià. El perfil furiós d'una dona amb roba blanca fins als peus, al sobre d'un tallat rocós expectant per l'última passa. El pèl trencat en aire embogit d'amor embogit i tendresa als llavis. La petita orella descoberta sota el raïm daurat de la malenconia dels besos perduts. Aneu en compte, vet aquí els tentacles de la medusa, el frec llastimós del seu bes. Aneu en compte. Trenes amoroses són farcides de diamants esmolats. Clatells de llum tardejada duen nits de solitud revelada. La tragèdia avança. Duu la màscara de la coròdia grega, del ditirambe borratxo dels assassins a tot arreu, de la vergonya no declarada dels homes dolents. Les palmeres tenen cabellera de pèl fi i la feblesa cargolada de la supèrbia. Plou amb violència. I el perfum de l'aigua sacseja les fulles ganivetades que oculten els ulls mai vistos de les palmeres. Estan aquí. Sempre estan aquí. Són mandroses, falagueres. Pugen cap al cel per bastir un espai que semble fugida, porta oberta a la migdiada canicular. Però és un arbre de gel trencat, de neu verda i tija sàvia sobrevivent a mil angunies de vents malèfics. I és ací on la hi trobo. Al bell mig dels vents que m'envolten en aquest dematí de pedaleig trencat com el gel estrellat de la seua clenxa. La rosa dels vents barallats m'emporta al paradís dubtós dels ànims atapeïts de sí mateixos. No puc fer una altra cosa que pedalar en la ventada gairebé irreal dels camins. Sabia el que em trobaria, però he eixit a pedalar. He passat pel parc homicida que algú fotografià mentre veia gronxolar-hi les baves del diable. No em demaneu el perquè. Avui he decidit fer un ball amb les palmeres. Ah! Les palmeres són d'exquises danseuses. I amb els seus braços, amb els seus dits adormen el món i el sortilegi es consuma.

Mono ciclens

Imatge treta de la xarxa

Vet aquí. Mireu-lo bé. No us deixeu detall. És el meu ideal. No, no va de conya. Ho dic en serio. No suporto que hom riga d'uns ulls tan tristos. Em dol aquesta mena de coses, però representa un retrobament anhelat. Estic convençut que la bici em retorna a un passat quadrúpede. Deixem de banda l'orgull sinistre de tibar l'esquena, de posar les mans creuades sobre el darrere i fer aquell esguard perdut a l'horitzó que sembla una barreja de grandeur, transcendència i saviesa, quan sols és miopia, supèrbia i vanitat. És l'esguard de Napoleó, l'alçada de Franco, la rancúnia desfermada del Hitler… o el silenci dels directors d'orquestra. El que degué fer-se un fart de riure va ser aquell grup de penjats als arbres quan el maldestre de sempre, tip de caure a terra des de les branques enganyoses, va decidir posar-se dempeus a terra i albirar l'horitzó. Algú la va espitjar, de segur, de tant de riure's. De fet, com que la cosa no parava -que ja anaven pels plors més obscens- el pobre babau girà cua i trontollant intentà fer les primeres passes amb només les dues cames del darrere, tot i la incomoditat que aquesta dèria li produïa. I en aconseguir-ho, es va jurar no posar-ne les potes davanteres avançades a les altres quan caminés. Dit i fet, les arronsà a l'esquena i va fotre el camp, mai millor dit. Però prompte s'adonà de la despesa. En passar els anys, començà a patir dels lumbars, les cervicals se li feren miques i els sinus frontals eren infectats. Els, ara, braços, quedaren minvats i ridículs sense la força mínima per a trencar la tija de les palmes més sucoses. Les seues cames s'afilaren i perderen alineació. Semblava que aquella passa havia estat la pitjor que hom havia donat en l'aeri i elevat món dels simis. Sort de l'Eva, una moneta amb ulls de poma que, tot i ser d'una habilitat arbòria extraordinària, el va seguir pel nou horitzó a ras de terra. Perquè desconsolat i trist, planyia dia i nit, mentre ella anava modulant el plor en música i la por en paraula. Potser si acceptarem que mai no entendrem aquest maleït horitzó, miraríem les coses més properes amb renovat interès. La bici, estic convençut, és una higiene regressiva: t'abaixa el cap, replega les teues cames, retorna els braços al centre del cos alhora que tornen a servir de recolzament davanter, descansa els músculs lumbars i recupera la velocitat del quadrúpede que mai no deixarem de ser des del dins de la mare o el damunt d'una bici fins al llaç de l'amor.

La vera paella

Paella Sant Josep 2011

Ingredients: 5-6 comensals

Oli d'oliva verge
Un dent d'all
Sal, pimentó dolç, safrà (colorant alimentari, que el safrà de pèl no li agrada a tothom)
1 pollastre trossejat en porcions petites -podeu respectar les cuixes-

(o 1/2 pollastre i 1/2 conill)
Bajoqueta perona (o ferraura) i roget (1/4 i 1/4) 1/2 k.
2 tomaques de pera ratllats
Garrofó: una bossa de congelat (és difícil trobar-lo de temporada)
1 tassa mestra o 80-100 gr. d'arròs per comensal
2'5 tasses d'aigua per cadascuna de les d'arròs per a la primera mida. I més aigua pel brou, segons aclarirem.

¿Heu sentit parlar de la Vera Croce? Segur que sí. Doncs del que ara us parlaré és, no ho escampeu massa, de la vera paella. La recepta de la qual us farà triomfar com a paellers pota negra arreu del món. Aquesta versió és 2.0, és a dir, amb cremadors de gas butà o similars i feta a la cuina de casa. Ho sento, però sempre que li parle de la versió tradicional a la meua dona, amb llenya i trespeus al bell mig del menjador, em posa cara rara. I no ho dic irònicament. Rara, rara. Bé. Anem-hi. Dues coses són essencials per a la vera paella: anar sense presses i pensar amb la mentalitat d'una passejada ciclista amb classe, però sense llevar-li el puntet competitiu. Bé, fetes aquestes advertències ja podem començar… Xis, xis, eh, Vicicle… Qui em demana?... Sóc Perelman... Vaja. Què vols?... Que a casa nostra no tenim paella… No m'estranya gens ni mica. Bé, doncs mira de buscar-te una ferreteria, Gregori, espavila… Bé, ara hi torne, vaig a veure. Ah, ¿no tindries uns caleronets?, és que vaig a corre cuita… Greg, tinc la butxaca fotuda, saps? A veure. Tin… Gràcies… Bé. Anem per feina.

Fem lloc a la cuina i amb l'habilitat apresa al casal faller, per allò de l'escamot TV3…

plantifiquem, en un tres i no res, la llar 2.0 per a fer paelles

A continuació d'encendre el foc, li posem l'oli d'oliva verge amb la quantitat i l'equilibri que teniu a la imatge. És la ideal pel socarraet: si menys oli, cremareu l'arròs; si més, eixirà oliosa- un dent d'all, que desprès llevarem, i un grapadet de sal grossa o marina que fregirà un poc abans d'afegir-hi la carn.

Les parts d'una pinça de fusta són insubstituïbles en aquesta tasca equilibradora.

La carn serà prèviament assaonada i trossejada en porcions petites, menys les cuixes que hi podeu posar com a decoració. Mentre la carn fregeix a foc lent fins que estiga ben rostida, anirem preparant la verdura. El garrofó, tal i com ve a la bossa, congelat, el netegem amb aigua de l'aixeta junt a la bajoqueta feta en trossets. Llevem l'all i amb la carn ben daurada afegirem...



la verdura. Sempre a foc lent, anirem ofegant el conjunt de carn i verdura. Preparem la quantitat d'arròs.


Heus ací, la tassa mestra. Una per comensal, i…


les tomaques ratllades. Sí, ho reconec, i una Woll-Damm, que fa calor. Quan vegeu que el conjunt de la carn i la verdura són a punt de caramel



afegirem al rotgle central les tomaques ratllades i, al poc, una culleradeta i mitja de cafè de pimentó dolç, que mai de la vida deu de cremar. El foc sempre al mínim però constant, com el ritme d'un routier


Barregeu-lo tot en una mena de carn i verdura amb tomàquet on gairebé podríem sucar-hi pa. Fins ací hem fet la part de l'etapa més atrafegada. Ja sabeu: eixir de la ciutat, camins veïnals, més que coneguts, trepitjats a les palpentes els 365 dies del any, però que no et permeten la més mínima distracció. A partir d'ara comença un moment de calma tensa, com si diguérem. La xarrada esbufegant amb els amics…

Afegirem la mida d'aigua calenta de l'aixeta, per a no frenar la cocció de sobte: 2'5 tasses mestres per cadascuna de les d'arròs, i fixarem a la nostra retina la importantíssima línia sota els claus de l'ansa, on hi tornarem aproximadament desprès d'uns trenta minuts de cocció


Vegeu que hem afegit agua de sobra per damunt dels claus, per a fer el brou que quedarà desprès de la reducció amb la funció de coure l'arròs. Quatre grapadets de sal grossa i el safrà. Remoguem…


amb canvi d'estri manipulador: de la paleta metàl·lica a la cullera de fusta


i ja tenim la part de l'etapa més tranquil·la per davant. Foc fluixet, xup-xup. Tastem de sal, i tot sura amb l'amabilitat d'un pedaleig còmode fins a pujar en grup les primeres rampes.
Encetem el tram final.

Han passat els 30 minuts. La carn i la verdura ja estan fetes. Pugem el foc, el brou ja ha reduït -tornem a ser-hi a la línia sota els claus, feu memòria- Foc viu, com un atac esfereïdor del Pantani. Amb forta ebullició afegim-hi l'arròs repartint-lo amb la mà per igual a tota la paella.

Ho barregem ben bé amb la cullera de fusta comprovant que el gruix siga equilibrat per tot arreu al igual que la carn, i aguantem el tiró gairebé 4 o 5 minutets per a que l'arròs esclate, i els companys de cursa també.

Passat aquest atac demolidor i sense mirar cap enrere, com el grans grimpeurs, reduirem el foc al mínim però sostingut, aquest xup-xup no podrà durar més de 15 minuts que afegits al 5 anteriors fan la rodona xifra de 20 com a límit per a deixar secs als companys de ruta i a l'arròs.

Si tot ha anat bé, veureu com s'haurà format a la superfície un tel cruixent al sobre de l'arròs, senyal de que la paella serà indefectiblement pota negra, paraula de Vicicle.

I només resta una acceleració final. Ja veiem el cim, per si de cas algú pensa en acostar-se i xafar-nos la guitarra, li posarem foc viu a la paella i als pedals. Quedaran socarrats i a punt de caramel. Oloreu el fum apropant-lo amb la mà dreta o esquerra, que tan dóna, i que no faça mai olor a cremat. Bé, hem arribat, amics. Apaguem el foc i baixem de la bici. Aquesta és la meua vera paella, que vaig fer el dissabte 19 de Març d'enguany. Salut a totes i tots. Ding-dong… Qui serà ara? Siiií?... Obri, sóc jo, duc la paella… Perelman. (Obrint) Què és açò?... Ei, la paella… Però si cap en una mà. Que no li has llegit el cul? Recuerdo de Valencia… Podem passar? És que vinc amb la mare. Caram, quin passadís més bonico tot ple de bombetes. Mira, maminska, com al barri de Russafova. Ummm, i quina oloreta… Va, passeu i asseieu-vos. Esteu a casa vostra.

El somni de la mare

La meua mare mai no va contar un acudit. La meua mare mai no va pujar a una bici. La meua mare mai no va poder ser el que realment era: una nena riallera i poregosa. La meua mare mai no va llegir a Pessoa i tanmateix aquells versos inicials de Tabaqueria podrien definir-la com un didal al dit qui li pertoca: "Não sou nada. / Nunca serei nada. / Não posso querer ser nada. / À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo." Bé, els seus somnis començaven i acabaven amb el deler de la maternitat, desprès, això sí, de haver-s'hi pogut seure davant un piano o, si més no, d'un paper, un llenç, unes pintures o qualsevol estri d'aquest tipus. La meua mare somiava amb les Poloneses de Chopin, en concret amb la Polonesa en La bemoll major Op. 53, i deia que la tocava en els seus millors somnis des que era una nena rossa d'ulls fets un ensurt abans els primers tasts amargs de la vida. Al seu bressol vaig fer-hi les meues primeres ullades inquietants del món. Del sostre del menjador, el passeig nocturn de l'aranya amb potes d'agulles articulades eixint de l'altra aranya del llum. La barreja d'ombres i essers minvants al rerefons de les parpelles de cristall dels finestrals a mig camí del somni i la son. L'últim graó de l'escala del fanalet de quatre colors cap a l'aferrissada por que es bellugava pel dormitori solitari d'una infància que massa d'hora va sentir-se'n plena d'escletxes. L'aixopluc encisador dels seus pits. La mare. I amb la seguretat que li donava saber que havies estat al seu dintre, et transmetia els seus ancestrals dubtes i pànics. I el teu ànim, ja de per sí més que dubtós, es tornava cagadubtós, diríem. ¡Qué barbaridad! Hacía falta eso? I és que l'èpica ciclista -amb esforç físic inclòs- li semblava no sols un risc innecessari, sinó un malbaratament d'energia i una fatxenderia típica de mascle. Perquè ella mai no va poder malbaratar res. Perquè va tindre sempre tres fills, tot i que el primer li va nàixer mort -ros com ella, molt guapo i gran, deia el pare, que va tindre que comprar-li un taüt de nen d'un any. I que malgrat la pena i l'absència acabarem sent, si més no, tres germans: la germana gran de la conjectura, el viciclista -que ja conegueu- i el germà petit, és a dir, el pare. I a més, li va fer de mare a les seues dos germanes petites. Que quan va morir l'àvia, la seua germana gran ja era casada i els seus primers tres fills varen ser aquestes germanetes i el seu propi pare. Però el seu màster maternal va cursar-lo uns anys abans, a la guerra, quan gairebé una nena ja li feia de mare als orfes dels milicians en Lorca -on va arribar en carro des de València- o poc desprès a la mateixa València, a la Casa de la Beneficència. Llevant-les els polls, netejant-los, acaronant-los fins que els seus ulls tancats i absents d'una realitat esgarrifosa, somniaven el món desconegut dels nens. És a dir, li va fer de mare a mig món. I en un dia com avui, Sant Josep, i amb el conreu de Pepes, Pepitos, Pepins i Pepicos que li queia al damunt, s'alçava de matinada i preparava el rent pels bunyols que poc desprès devoraríem amb xocolata inclosa a la taula solejada del menjador fresc del matí. I en avançar el matí dels sorolls fallers, a l'hora d'un àngelus mai atès a casa, el germà petit -el pare- li preparava la llenya paellera; i aquell àpat era, al capdavall, un infinit de pólvora, pasdoble, aperitius, arròs, pastissos, cafès, copes, cigars i dòmino. I a la vespra acudien més familiars amb felicitacions expectants pels bunyols que hi havien quedat del matí. I així, fins a la nit de lluentor trista de fira, foc i desencís de la Cremà. Abans de casar-se, l'avi acabà comprant-li, amb gairebé trenta anys de retard, el piano, marca Utzman, de segona mà. Tenia el piano, encara li voltava el somni, però potser el temps havia passat, potser ja no hi havia de temps. D'això, que quan només el germà petit quedà a casa en ella, se li encomanà als ulls la tristesa profunda de l'existència conscient, i s'adonà que un dia qualsevol perdut en el temps li varen passar les ganes de contar acudits, de pujar a una bici, de mirar-se a l'espill de la memòria o de llegir els poetes. Però mai de la vida deixà de somniar que acabaria tocant al piano aquella meravellosa peça de Chopin.

Carnaval

A iniciativa de Relats conjunts

¿Va ser la teua primera temptativa?... Corria l'any 1722, Jean-Philippe anava capficat en aquesta dèria de fer teoria -típica dels francesos- amb els acords, i jo tenia des de feia unes hores l'edat que repetia el nombre del dia en que vaig nàixer. Érem a Carnestoltes. Abatut per les mesquineses del Cardenal Ruffo i dels qui li ballaven els nans, feia un vol, vora els canals verdosos i negres del capvespre, intentant no pensar amb l'incert futur de les noies de l'Ospedale. Les autoritats mai no s'ho varen creure, però els meus ofecs, en tan sols intentar cantar les primeres paraules de l'Introit, eren ben reals. Els sentia de forma tan autèntica com els que pertoquen als asmàtics, els corredors de curses o els lluitadors de Ca en Vincenzo. Categories que no definien ni un sol del meus cabells pèl-rojos. I llavors, vares aparèixer. Comparties disfressa amb els teus. Màscara blanca d'ulls trencats, turbant amb plomes capgirades en aus del paradís, casulla papal de fantasia i guants negres d'ànimes negres. Només de pensar el teu cos ignorat al dintre, vaig embogir de desig veient com enlluernaves aquells hàbits que els altres malbarataven en rialles insubstancials i forçades. No em preguntes com sabia que eres dona. No em preguntes com vaig pensar que em parlaries dels meus esbufecs. No em preguntes per què vaig enamorar-me d'una ombra revestida de papessa profana. Aquella lleu alçada de barbeta va ser més que suficient per a seguir-te pels carrerons humits i els ponts atapeïts d'amants circumstancials. Aquestes respiracions entretallades excitaven encara més la meua imaginació i el meu pols, prou alienats, tots dos, del que diem realitat. Girares la cantonada de l'Atzucac dels Somnis i en arribar-hi havies volat qual coloma blanca, però una porta entreoberta parlà per tu. Vaig creuar-la amb la seguretat que et dóna saber que equivoques les teues passes, que potser el desig sempre té una despesa exagerada, que una retirada a temps és una victòria agredolça. Aquella scala dei en versió invertida era adient al temps pre-quaresmal, però vaig baixar-la amb força inquietud. L'estança era gairebé buida. No hi havia ningú. Al damunt d'una petita taula, una espelma minsa i uns papers amb dibuixos d'una cosa que li deien celerífer, amb una llegenda al sota: Heus ací, la solució als teus ofecs. No em busques, ja no hi sóc. Jo et trobaré… Ahir, a la tarda, vaig veure't, només jo, al carrer de Sant Miquel. Engalanada com feia dinou anys a Venècia, d'on vaig partir intentant que algú m'expliqués què caram era aquell celerífer. No és la primera volta que estic a Viena -ja vaig ser amb el meu pare entre 1729 i 1730, però ara sé que mai no partiré d'ací. T'espere, coloma blanca de guants negres. I fa fred. En aquesta maleïda ciutat sempre fa una gelor de dubtosa elegància. Avant. Passeu. Qui sou vos?... Mira d'entendre'm, no tinc massa temps… Què voleu de mi?... Que m'escoltes i si et plau vingues en mi… On tenim que anar?... ¿S'acabaren els teus ofecs?... Sí, va ser deixar Venècia i les obligacions sacres i allò passà a l'oblit… ¿Has trobat respostes?... No. Només un tal John -un rodamón esmaperdut- em parlà d'aquesta andròmina com si d'una dona es tractés… Potser jo siga aqueixa dona… Potser sí. Ell parlava d'amor. Però a la rebotiga del món certes coses són molt confoses… Tu diràs si vols que em lleve la màscara… I tant. Sé que ha arribat l'hora del meu silenci…

"Antonio Vivaldi, il prete rosso, morì povero a Vienna"
Gradenigo, N. H. Pietro (1695-1776)