La meua vaga blogaire consisteix a no pedalejar l'únic matí a meitat setmana que ho puc fer i a no parlar-vos del viciclisme, la qual cosa potser m'agraireu. L'altra vaga consisteix a no saber què guanyarem fent-la, però sí el que perdrem els que hi som: una part necessària del sou. Bé, paga la pena. I com que crec que ja faig prou de vagues, permeteu-me que escriga quatre ratlles sobre no sé ben bé què.
Si hom parla de retallades salarials, què voleu que us diga, a mi em sembla una fuetada. Vinga, camina, cony, que sempre vas fen-te l'orni! Sí, accepte que és anònima, ningú personalment ha mogut la mà ni alçat el braç, però la fera ferotge ha trepitjat la meua esquena. I aquest deler admès del paradís immobiliari: hipoteques a varies generacions, preus estratosfèrics, etc... se m'ha acut veure als meus peus un bon parell de grillons, això sí, de duralumini, que els fa, tot plegat, un poc més suportables. I què em dieu de la reforma laboral o de les pensions? Caram, què estranya manera d'anomenar les cadenes del coll i els braços, perquè hi és on més sentirem l'ofec futur o present. Així que, anem tirant. Avui menjaré una bona amanida de comiat al girar la cantonada i potser, amb sort, degustaré de postres l'atur. Si, malgrat tot, encara dibuixe un somriure, que ningú s'espanti, el neguit fiscal farà de la meua boca un fil ben prim. La veu del amo ens cau al damunt. Tapat els oïts, tanca els ulls, fica el cap dins la pica vessada d'aigua. Té igual, hi és al BOE, al DOCV, al BUF, al PUAJ o qui sap què. Però amb l'eficiència de les bones secretaries transcriurà amb pèls i senyals la rialla dels financers. Ahir mateixa, com que s'avorria a casa, la meua dona va fer un tomb amb un malalt mental damunt d'una llitera -ambulància inclosa- per les urgències de l'Hospital Clínic. Hi eren cap a les dotze del migdia i tornaren al voltant de la mitjanit. Què bé s'ho passaren. Una anàlisi de sang i un cardiograma de premi als bitllets de la tómbola. I un diagnòstic concís i fàcil d'entendre: "se lo come usted con patatas", al malalt, és clar. L'ambient a la Sala d'urgències, xe, d'allò més familiar i transitat, com la bodega d'aquell vaixell a vela que ens va portar fins ací i que li diuen sanitat pública. Ah, i gràcies que als camps de cotó sempre trobes ànimes caritatives que s'apiaden de tu -arribaren abans que nosaltres- i et lliuren de franc les quatre paraules d'aquesta estranya llengua que ajuda i molt a oblidar la teua, al temps que ens reuneix als bonics barracons de l'escola pública. I com que ara tinc altre nom, potser allò que vaig posar a la guardiola ja no em pertany. Bé està, si en arribar al status de captaire sóc per fi un home lliure.
Tot i no ser transcripció literal de la realment emprada -sempre amb més càrrega malsonant- segur que us fareu clara idea del que suposa aquesta maleïda locució ciclista. És molt cert, però, que no s'afronta el mateix aquesta situació si vas a soles que en companyia. En la segona opció, el que toca és, no ho dubteu mai, endevinar qui dels presents té deler mecànic. Conec a més d'un que mataria si li impedeixes ser el protagonista essencial en aquest afer. Apa, aprofita't, la roda és teua! I, l'esforç també. Però si rodeu en solitud o els companys són encara més ignorants en aquestes cabories que vosaltres, permeteu-me, doncs, que us en done alguns petits consells. Primer de tot, si albireu qualsevol sobre dues rodes sense motor pel horitzó, res a dir, espereu-lo/s i quan s'aprope/n poseu cara de llàstima i desorientació alhora, de "cony què faig jo ara sense palanquetes" -encara que les dugueu sobre- gesticuleu maleint la bici, però aneu en compte no feu un gra massa, que s'ho ensumaran. Si sou de bons actors, s'aturaran i t'ajudaran. I si a més és el teu dia de sort, fins i tot serà al grup el viciós mecànic. Bé, problema resolt. Però si l'horitzó és més buit que les arques del actual govern valencià… Ah, amics, doncs llavors llegiu aquestes quatre foteses. A.- Per l'amor de déu lleveu la roda del quadre. Sols hi ha una manera de sortir-se'n bé d'una punxada sense traure la roda de la bicicleta, i no serè jo qui ho explique ací, diguem-ne que són coses de grans mestres. De no saber tampoc com es fa per llevar la roda, amics, deixem-ho córrer i no seguiu llegint, tot i que al final us faré cinc cèntims per a que se'n pugueu lliurar. B.- Si es tracta de la roda del darrere -mol més freqüent- tingueu la precaució de posar la cadena al pinyó més petit, açò us facilitarà el desmuntatge i posterior muntatge de la roda. En qualsevol cas deureu afluixar els frens, és a dir, separar les pastilles, si no l'anterior operació serà dificultosa. C.- Una volta fora del quadre, acabeu de desinflar la roda, si és que el neumàtic no està fet ja una figa. D.- Porteu al damunt 3 palanquetes desmuntables i al menys una cambra d'aire de recanvi? No? Què espereu, un miracle? Ja, l'horitzó. Bé, faré com que no ho he sentit. Fiqueu la primera palanqueta per la banda de la roda diametralment oposada a la vàlvula del aire, i pel seu costat més fi -com una ungla- entre la coberta i el fons de la llanta. Fem força i provem de traure un trosset de coberta fora de la llanta. N'hi ha models de palanquetes que duen un galze per fixar-les al radio una volta heu tret el primer tros de coberta. Podeu fer-ho sempre que açò no tibe massa la coberta. Si ho feu, i no hi ha forma humana de ficar la següent palanqueta, doncs, tot i que la coberta és fora de la llanta, no enganxeu la palanqueta al radio o acabareu fent-les malbé. I si a l'horitzó resplendeix el desert sahrauí, ja em direu que fem sense aquests estris. E.- Bé, ja tenim tret un trosset gràcies a la primera palanqueta, i la segona preparada per forçar un tros més gran de la coberta per damunt de la llanta. Potser no calga utilitzar la tercera, millor. Si el fragment de coberta que heu tret és prou gran i s'hi ha desatansat, feu relliscar l'extrem esmentat de la palanqueta entre la coberta i la llanta seguint la circumferència i serà suficient per a tindre tota una cara del neumàtic desmuntat. F.- Traiem la cambra d'aire. No perdeu el temps intentant esbrinar on és la punxada, si en porteu cambra de recanvi. Pa' què? Ja ho fareu a casa, si sabeu posar pegats, i si no, vosaltres mateix. Això sí, poseu-la ben lluny o acabareu muntant-la altra vegada, no serieu els primers. El que és totalment inexcusable és no revisar les dues bandes del neumàtic, la interior amb els tous dels dits i l'exterior amb el ulls de la cara fins que hi trobeu la causa de la punxada, si no us arrisqueu a punxar-hi només us poseu a rodar. Habitualment les punxades solen produir-se per l'acció de petits cristalls. Identifiqueu-los i lleveu-los amb el que siga, un furgadents, les ungles, una punta o fins i tot els dents, si és menester. G.- Agafeu la cambra nova. Fiqueu-li un poquet d'aire fins que amb prou feines mantinga la forma arrodonida i prou. Tanqueu el galet de la vàlvula o la desinflareu sense voler. I comenceu el muntatge ficant aquesta vàlvula per el forat adient de la llanta. H.- A partir d'ara es tracta de anar-hi disposant la cambra dins la llanta alhora que, aprofitant el seu volum, tornem a introduir la part treta de la coberta dins el perfil de la roda. Pels dos flancs al mateix temps. Un poc per l'esquerra, altre tant a la dreta, etc. Si vegeu que se'n resisteix la part inicial de la vàlvula, donat el seu grossor, premeu-la com si volguéreu tornar a traure-la del forat però sense fer-ho, això serveix d'engany i podreu assentar la coberta, que una vegada mig muntada, no presentarà dificultats per acceptar la disposició correcta de la vàlvula. I.- Som a la part més delicada del procés. La cambra és tota ella dins la llanta o quasi, però de la coberta ens en queden uns 15 cm mal contats i malparits. Tot indica que la tensió impedirà el seu muntatge final. No desespereu. Si heu seguit els passos anteriors aquest tram rebel deuria ser al extrem de la roda oposat a la vàlvula. M'equivoque? No? Bé. Sí?... Bé, farem vorer que estem en el bon camí o no acabarem mai, i recordeu que fa un sol d'injustícia i ens hem begut tota l'aigua calenta del bidó. J.- Agafem la roda com si fos una paella que portem a taula. La part rebel el més juny possible de nosaltres. En posició de lleu genuflexió i recolzant la part de la vàlvula a la nostra panxa anirem, amb les dues mans alhora, amassant la coberta en direcció a la part rebel. Açò ens permetrà guanyar uns mil·límetres valuosíssims que afavoriran la introducció d'una minúscula porció del neumàtic. Repetirem l'operació les voltes que siga necessari fins que un beneït "plap" ens confirme la nostra victòria pírrica. K.- Si parlem de rodes de bicicleta de passeig o de mountain bike, crec poder assegurar que cridareu "prueba conseguida", encara que amb el to típicament semi tràgic del desesper viscut. Però si el que tenim a les mans és una roda de carretera, quasi segur que tindrem que emprar uns últims sortilegis fins al "plap". L.- Farts d'amassar i de bufar, d'imprecar als déus, i de mirar cap a l'horitzó deshabitat, farem el que segueix. Recordeu que a la cambra hi havia d'aire? Ara és el moment de treure-li. Com que la cambra perd cos, deureu anar molt en compte de no xafar-la entre la coberta i la llanta o la tallareu, el que significa indefectiblement anar a la garjola i tornar al començament, però ara sense cambra de recanvi. Vosaltres voreu si us ve de gust seguir la sessió de bronzejat o us estimeu molt més seguir pedalejant. Si reprenem la tècnica d'amassar i dóna bon resultat, res més a dir. Infla la roda i fot el camp. Però si encara es resisteix -que és el més probable- proveu el següent. M.- Sostenint la roda a terra com si fora a marxar, la part rebel dalt del tot i d'esquena a nosaltres, farem força amb els huit dits llargs en aquella banda i els polses a la nostra. Si no en dóna el resultat previst, proveu una variant molt més desafiant que consisteix primer en pegar-li la volta a la roda. Aquest tram contumaç és ara cara a cara amb els teus ulls. I us mireu de fit a fit. L'envoltes tal i com si fora el coll d'aquell o aquella al que vares escanyar -un mal dia ho té qualsevol, no patiu- i prems amb el mateix odi d'aleshores o més. Si arribats al crim encara no has pogut ficar totalment el neumàtic o si tal com entra per ací se'n ix per allà, sols ens queda, amics meus, l'heretgia. N.- Cap mestre mecànic ho reconeixeria ni en públic ni en petit comitè, però hom ho ha fet en un moment o altre de desesperació. Torneu al principi -no us amoïneu- i agafeu una palanqueta. Feu un esforç i la disposeu en posició invertida al començament. El que servia per a traure, ara deu fer d'introductor. Compte en la cambra o estripareu la seua pell de banús. Hem d'intentar posar l'ungla del començament ara del inrevés entre coberta i llanta. No ho intenteu pel mig d'aquesta maleïda secció desobedient, sinó allà on quasi és dins de la llanta. Feu palanca amb una mà mentre l'altra impedeix que el neumàtic llisque i se'ns isca al mateix temps per l'altre costat. Com tota heretgia sol tindre un resultat brutal i demolidor, o la fiques d'una punyetera vegada o la traus feta un nyap. És el que té el 
Como casi todos los domingos, A suele ir en cabeza del grupo. No le importará si a lo largo del trayecto le dan algún relevo o dejan que se pelee a solas con el aire de la mañana. De hecho, prefiere esta posición a cualquier otra más resguardada. Siente cierto orgullo al cumplir una función que nadie le asignó convencido de que es útil al resto. Alguna vez, por comentarios extemporáneos, creyó incluso que se burlaban de él. Me da lo mismo, piensa, en el fondo me envidian, soy más fuerte que ellos, lo saben y me respetan. De ahí, que cuando este respeto se ve amenazado, A dispara todas las alarmas, se transforma en una especie de asesino en serie y actúa en consecuencia. Por la experiencia acumulada en estas situaciones, cree que las define lo sangrante, delictivo y común de su actividad, es decir, la cuchillada trapera, el hachazo, en el argot. Pero antes, intentemos aclarar qué es o quién es el causante de estas curiosas miserias. Es decir, el traidor. El lector comprenderá que este singular compañero no es del agrado de A. Dispara por la espalda y a la altura de los riñones. Nunca da un relevo. No cesa de lamentar el tiempo que lleva sin salir a rodar. Siempre le duele la espalda. Siempre ha engordado… Como en terreno llano, y a no ser por distracción de A, no tiene nada que hacer, este infame copain d'abord suele esperar a las elevaciones, más o menos acentuadas, del recorrido, para actuar. Recordemos, que las salidas dominicales, como las misas homónimas, no son ningún tipo de competición deportiva, no, sino un grupo de amici con una idea fija: o almorzar o rezar un rato. Pero, no obstante, el traditore, aprovechando la energía de los demás, salta, silenciosamente emboscado en su iniquidad, camino de su personal meta en lo alto de la rampa. ¿Cómo has podido hacerme esto? ¿Tú también, Bruto? Y, claro, A salta a su vez. Y malgasta el doble de fuerzas para cazarlo y rematarlo. Tú, miserable, no llegarás antes que yo. Sí, ahora ríete. Haz ver que era un juego, una broma. Pero has caído. Tú, también has caído. Dada su tendencia analítica, A contempla la posibilidad de dividir a estos ilustres meapilas en varias categorías, dos de la cuales considera realmente odiosas: el traidor a corto plazo u obsesivo y el traidor a largo plazo o letal. El primero, aunque molesto e ingrato como una mosca cojonera, suele ser de pecado venial. No sólo es inocuo, sino que acaba oficiando de verdadero estimulo deportivo. Por tanto, lo que realmente angustia de él es su patética chulería, el insondable infantilismo con que ejerce esta actividad autodestructiva. ¿De qué se reirá tanto? Porque realmente es siempre el tipo más oscuro y chuparruedas de la grupetta. Al que se acaba dejando por imposible. Al que si utilizara todo ese empuje en beneficio del resto, sus hermanos de rueda se lo agradecerían con una mayor cercanía afectiva, por decirlo de alguna forma. Pero no. Así, que si en uno de sus ataques la cadena le salta, se sale del plato y le hace rodar -a él y a la bici- sobre el asfalto, a resultas de lo cual se fractura la clavícula, pues se aplaude con las orejas y con ganas: se lo ha ganado a pulso. El segundo es, sin embargo, de pecado mortal. A este se le viene esperando desde siempre. Nadie recuerda cuándo empezó la cosa o si siempre fue así. Es el lastre, la cruz que se acepta con resignación y caridad viciclista. Se le espera en las subidas, en las bajadas, en el llano. En todo lugar habido y por haber. Se queda siempre. Se le saca de rueda al más pequeño endurecimiento del ritmo y nadie comprende el porqué. Está bien de forma. No, muy bien. Sabemos, aunque lo niegue, que sale con mucha frecuencia. Entrena el fondo corriendo por la playa. Le ayuda, además, la natación. No hay recorrido suficientemente largo para él. Pero se queda. Siempre se queda. Piensan si tal vez se pasa con el entrenamiento. Pero no. No es ese el caso. Y un día A comprendió al fin sus razones. Un amargo día, todo sea dicho. Aquella calurosa mañana de agosto eran pocos, dos o tres contándole a él. Hacía un bochorno intenso, obsceno como el beso viscoso de un viejo verde y la temporada iba a la baja. La cerveza del verano, el dolce fare niente, las veladas con los amigos, las copas, los recorridos más cortos y lentos, en fin, las vacaciones iban dejando su poso de tranquilidad y forma física en caída libre. Por tanto, no le importó, o no les importó -de hecho, A es incapaz de recordar el número exacto de la partida- pedalear con él imaginando que una vuelta relajada nunca viene mal para estirar las piernas. Así no sales solo o solos (sic) Sin embargo, empezó a extrañarle/s que cerca del puerto, allí donde la cuesta comienza a empinarse seriamente, no sólo no tuvo/vieron que poner en marcha la letanía de esperas, sino que comenzó a marcarle/s el ritmo. No daba/n crédito, no podía/n creerlo. A no tenía previsto esta situación y le estaba costando aclimatarse. No es que el esfuerzo fuera mayúsculo, pero allí donde él tenía pensado que debería rebajar su empuje y esperar, sucedía justo lo contrario, tenía que apretar y seguir, como le pasó a los demás, si es que había alguien más. Así que tuvo/vieron que reconocerse a sí mismo/s que comenzaba/n a flaquear. El ritmo le/s parecía, si no duro, sí exigente. Y de pronto le escuchó/aron decir: "venga vamos p'arriba". Y aquel tipo, a quien todos deberían estar aguardando, con un pedaleo totalmente desconocido y sin levantarse del sillín se alejaba con la misma rapidez con que A -y, tal vez, los otros- comenzaba/zaron a notar el intenso dolor de la hoja oxidada entrando, profunda como un abismo de acero, por el riñón derecho en dirección al hígado. A sufría, no tanto al respirar, sino por la acción misma del pedaleo que le repercutía en la herida, desorientado totalmente por la verdad. Evidentemente, ni a él, A, o a ellos les esperó nadie. Era la traición del desamor vivido. De los que llevan la miseria tatuada en la sangre. Y ahora entendía/n las desesperadas llamadas perdidas que alguien hace cuando se descuelga del resto y calla.
