Tenia sospites, però només ahir se'n van confirmar. Tot va començar fa més de mitja vida amb el Quixot. Dues vegades que el vaig començar a llegir i dues voltes que la van palmar un parell de coneguts. Jo, clar, em resistia a creure-ho. Una casualitat, em deia. De fet, vaig intentar-ho una tercera amb èxit, crec, perquè el vaig llegir de dalt a baix sense morts sobtades. Bé, almenys que jo m'assabentés. No vaig voler indagar, és clar. ¿Fins a quin punt em sentia responsable?... Bona pregunta. Com què no acabava de creure'm la relació directa, doncs podríem parlar d'una responsabilitat incerta, d'anada i tornada. Ara pensava que deuria sospesar ben bé el que anava a llegir, ara repensava que no, que quines tonteries em passaven pel cap. I així, any rere any anava llegint sense preocupar-me per les repercussions de les meues eleccions. Aquesta despreocupació descansava en bona part en allò que les assegurances diuen danys a tercers, és a dir, col·laterals: perquè no hi havia, per la banda del lector, voluntarietat, intenció d'interferir, de fer mal -precisem que ni tan sols pots elegir la víctima. A més, mai no vaig intuir cap inferència directa del que llegia a la meua pròpia vida. Si llegia Fahrenheit 451, doncs no anava a l'endemà cremant llibres amb el càmping gas transformat en bufador. Tot i que la veïna de ma mare va dir-li que Pasqualet, un xic del carrer, que mai no havia llegit un llibre, i que volia presentar-se a les oposicions de bomber, havia començat a llegir com un embogit, la qual cosa no només preocupava els seus pares, sinó que lligava amb el Montag i amb el Quixot. Però en aquell temps no em vaig adonar, no vaig saber lligar llibre, foc i bogeria, tot i la llarga història compartida d'aquest tres elements. Ahir, però, les sospites van prendre cos definitivament. No feia un parell de nits que havia començat a rellegir La muntanya màgica, que un amic li diagnosticaren una pneumònia. Però, a més a més, el dia d'abans havia estat fullejant uns fragments de La Fira de les vanitats i què direu que estan posant al costat del port? Doncs, això, la Fira. És que estem a quatre dies dels Nadals, em direu, sí, és cert, però jo no havia caigut encara. I tot plegat voldria preguntar què caram esteu llegint que des de fa quasi un parell de mesos que els vertígens no em deixen pujar-me a una bici? Diuen que l'oïda és la responsable, però ara ja sé que no. Que potser Céline, Rimbaud, Poe… són els virus o paraules que em porten el cap de cap? O són ben bé, una altra mena de virus i paraules? Aneu en compte, perquè tot el que llegiu, encara que ho considereu innocu, condicionarà la vida dels vostres amics, coneguts o saludats.
diumenge, 26 de novembre del 2017
Sospites
Tenia sospites, però només ahir se'n van confirmar. Tot va començar fa més de mitja vida amb el Quixot. Dues vegades que el vaig començar a llegir i dues voltes que la van palmar un parell de coneguts. Jo, clar, em resistia a creure-ho. Una casualitat, em deia. De fet, vaig intentar-ho una tercera amb èxit, crec, perquè el vaig llegir de dalt a baix sense morts sobtades. Bé, almenys que jo m'assabentés. No vaig voler indagar, és clar. ¿Fins a quin punt em sentia responsable?... Bona pregunta. Com què no acabava de creure'm la relació directa, doncs podríem parlar d'una responsabilitat incerta, d'anada i tornada. Ara pensava que deuria sospesar ben bé el que anava a llegir, ara repensava que no, que quines tonteries em passaven pel cap. I així, any rere any anava llegint sense preocupar-me per les repercussions de les meues eleccions. Aquesta despreocupació descansava en bona part en allò que les assegurances diuen danys a tercers, és a dir, col·laterals: perquè no hi havia, per la banda del lector, voluntarietat, intenció d'interferir, de fer mal -precisem que ni tan sols pots elegir la víctima. A més, mai no vaig intuir cap inferència directa del que llegia a la meua pròpia vida. Si llegia Fahrenheit 451, doncs no anava a l'endemà cremant llibres amb el càmping gas transformat en bufador. Tot i que la veïna de ma mare va dir-li que Pasqualet, un xic del carrer, que mai no havia llegit un llibre, i que volia presentar-se a les oposicions de bomber, havia començat a llegir com un embogit, la qual cosa no només preocupava els seus pares, sinó que lligava amb el Montag i amb el Quixot. Però en aquell temps no em vaig adonar, no vaig saber lligar llibre, foc i bogeria, tot i la llarga història compartida d'aquest tres elements. Ahir, però, les sospites van prendre cos definitivament. No feia un parell de nits que havia començat a rellegir La muntanya màgica, que un amic li diagnosticaren una pneumònia. Però, a més a més, el dia d'abans havia estat fullejant uns fragments de La Fira de les vanitats i què direu que estan posant al costat del port? Doncs, això, la Fira. És que estem a quatre dies dels Nadals, em direu, sí, és cert, però jo no havia caigut encara. I tot plegat voldria preguntar què caram esteu llegint que des de fa quasi un parell de mesos que els vertígens no em deixen pujar-me a una bici? Diuen que l'oïda és la responsable, però ara ja sé que no. Que potser Céline, Rimbaud, Poe… són els virus o paraules que em porten el cap de cap? O són ben bé, una altra mena de virus i paraules? Aneu en compte, perquè tot el que llegiu, encara que ho considereu innocu, condicionarà la vida dels vostres amics, coneguts o saludats.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
A mi que em registren. Darreres lectures: Ulls de glaç de J Solà (poesia), Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents (de JL Badal, inclassificablement meravellós, poesia i memòries), Donato, 2, 27, R Gomar, dietari, Vincles ferotges de V Gornick, assaig autobiogràfic, La pell, de C Malaparte,assaig novel·lat, Els estranys, novel·la novel·la, de R Garrigasait, En aquesta part del món, dietaris de Guillem Simó... Calla, ara que me'n recorde, també vaig veure una escena de Vertigen, de Hitchcock, però d'esquitllentes mentre caminava pel carrer Maldonado, prop del Coin de la Faucille. En aquell moment algú devia estar llegint L'écume des jours de Boris Vian, perquè vaig sentir una lleu punxada a l'alçada del mugró dret. La teua història, Vicicle, es presta a tot de suggerents correspondències.
ResponEliminaDoncs no és per espantar ningú, però estic rellegint el Hamlet. I no sé què pensar: que si el verí a l'oïda del rei... l'Ofelia que cau de vertigen al riu o es deixa caure i mor... Onetti té un conte meravellós "Un sueño realizado", on tot gira al voltant del Hamlet... però ara no sé si millor que em calle. Vian va tindre una afecció pulmonar de molt jove, i tot i que tocava la trompeta, odiava els ciclistes. Deuríem quedar en ell a le Coin i fer-li cinc cèntims del viciclisme.
Elimina