De realitats i ficcions

Ho reconec, la realitat em supera: no suporto Mozart sota terra, és a dir, underground. Qui va ser el malpa… que el va seleccionar com a músic ambiental dels vagons del Metro? Sens dubte, algú que l'odiava. I, per perversa extensió, que odiava la música i la humanitat sencera. Concert de clarinet (L'Adagio, of course) La flauta màgica (Obertura i Regina de la Nit, més of course)  Concert de violí (El de sol,  metaofcourse) Sonata per a piano (la fàcil, recontraofcourse) Simfonia (la de sol menor, recontrametaofcourse). Cony, que lleven la música, per l'amor de déu, que lleven la música de Mozart. Si, a més a més, no se sent res. I mireu que encara tinc bona oïda. Conseqüència: tot i el fred que fa, agafo Valenbisi. Metaconseqüència: arribe ben d'hora al treball. De fet, la porta encara és tancada. I arribe gelat i amerat. ¿Podem entendre realitat tan paradoxal? Recontraconseqüència: Au!, al bar. Un timonet, si us plau. Bé, la realitat, és ben distinta: un tomillo, por favor… No tenemos… Pues una manzanilla… ¿Con limón?... Bueno… Un paleta s'acosta a la barra. Porta els guants de treball mig ficats a la butxaca posterior esquerra dels pantalons. Arrossega el seu braç dret i part del cos per la pedra del mostrador mentre mira de cua d'ull el televisor on fan un reportatge sobre l'Antonio Banderas que es diu La niña de mis ojos. La veritat, no sé quins ulls ni quina xiqueta volen referir-se. Vol menjar, el paleta, no el Banderas, però obvia aquest tràmit i va directament a la copa de rom Negrita -com a substitutiu de l'Ensalada?. Y un carajillo para el colega. Cóbrate los dos. De sobte, es dirigeix als entaulats que són al seu davant. Dispara les celles cap al televisor i: Ese sí que sabe. Como el Raphael. Te podrá gustar su música o no, pero también sabe.  I fa que sí amb el cap. Els entaulats no saben què dir-li, ni jo què pensar -què cony pinta ací el Raphael, l'Escola o les Estances?- i optem per mirar el racó buit que és sota la tele i al seu dintre. El que buida, però, la copa d'un glop fulminant, sense mirar ni dubtar ni respirar, és el que sap dels que sí saben, tot i que no sap què és el que ells sí saben. S'acosten dues dones. Volen pagar. Ticket?... Sí, of course… Són del Sindicat. I pel que es veu, mengen a la nostra salut. ¿Mans brutes? No sé, ja sabeu: la realitat em supera. La xica em serveix la infusió amb llima. Gracias… I el seu color daurat, lleument ros, suaument rosa, com d'esperança adolescent al bell mig de l'aroma florit de la llima m'emociona. La meua ànima vibra com si les seues cordes esmicolaren el so dolç del vent ondulat sobre la ficció del món. Com si de l'interior de l'asfalt brollés Orfeu amb la seua arpa i la melodia de la infinita bellesa que mai no va ser sepultada per les tones de terra d'aquella fossa anònima. Si es que es para darse con un canto en los dedos, diu el jove vell, dos Mateus en un, el bevedor d'Ensaladas. I potser que té tota la raó, perquè gairebé no li queden de dents. I riu. I jo pregue perquè els del Metro deixen en pau el pobre Mozart, que ja el varen soterrar al no-res dels underground, i perquè la tendresa infinita d'una arpa i una flauta mai no la programen sota terra. Recontrametaconseqüència: si us plau, un rom amb llima que endrece la malenconia.