Sant Antoni

De la festa de Sant Antoni tinc uns records macerats pels bitllets d'apostes, les hores mortes a la "paraeta" de Ramon, "el cacauero", l'amic del pare, "paraeta" al mostrador de la qual les converses de "roba estesa" censuraven tot el que val la pena aprendre a la vida, i que el Ramon tenia als baixos del Canódromo Avenida, records amanits pel "va, puja i dóna-li un beset a la tia", i també pels rotllets, rodons com a rodes de bicicleta i durs com a pedres de cantera, que la tieta ens portava el dia que es festejava el susdit sant. Perquè la germana menor de la mare treballava al Canódromo, i a mi em feia certa il·lusió aquesta festa que no ho era, aquesta festa que no era festa, que era un dia de corrent, d'escola, una festa inesperada a l'arribar a casa acabat el matí de col·legi, perquè no sé quin frare havia beneït els gossos al canòdrom, i potser la pista i tot, i les havien fet anar de matí a les xiques -les venedores de bitllets- i els gossos, i jo em trobava amb la festa a casa, de sorpresa, les millors, festa que, per la gràcia dels pobres llebrers, ens deixava al damunt de la taula del menjador una bosseta de paper amb mitja dotzena d'uns rotllets de pasta de pa que no hi havia dentadura humana que li clavés el mos. I jo, que encara tenia que posar-me de genolls a les cadires de casa per a arribar al mig de la taula, lloc on l'oblit dels comensals deixava l'ofertori, vaig començar a associar al pobre Sant Antoni amb el pa dur, el pa de la postguerra, que els pares descrivien amb tota mena de detalls de color, textura, sabor i efectes secundaris, i amb les costelles a flor de pell i de pèl dels pobres llebrers, que jo, en la meua innocència, creia només menjaven els maleïts rotllets d'hivern, no de primavera, tot i que anys desprès  arribaria a la conclusió que potser aquests darrers, els de primavera, també tenien a veure amb els gossos. Ah, els llebrers, gossos amb anatomia del ciclista agonístic, dels famèlics rodadors eterns de la pista, del ciclista contractus de les contrarellotges, cos de fam i supervivència,  de clavar-li la dent a la llebre de drap o potser que l'endemà no faràs el camí de la gossera a la pista de curses. Perquè tots els matins del món són camins sense retorn. Ah, els llebrers, els gossos de la meua infància, amunt avall pel meu carrer, en grupets de cinc o sis, com els rotllets i els ciclistes, magres, com els rotllets i els ciclistes, ossuts, com el rotllets i els ciclistes, sempre muts, com els ciclistes, amb els seus morrions i l'esguard trist dels vençuts per un tros de drap blanc, les manetes d'un rellotge o d'allò que s'aprèn a la vida i oblidem al bell mig de la sobretaula dels records.