Sacrifici

Ahir dimecres va fer un matí esplendent. Un suau vent de llevant barrejava menta fresca, polsim d'aigua mediterrània, asperges me, i un xic del penetrant aroma dels records. Besava, a més, la cara de tots aquells que havien pres la precaució, en dites circumstàncies, i per damunt de totes les maleïdes convencions, de parar un instant la seua particular cadena de muntatge i mirar de fer-li un elegant agraïment a la vida. Era un matí quasi ideal. Un matí, on pujar l'Oronet, baixar-lo i tornar-lo a envestir per l'altra banda em sol deixar, com aquell que diu, igual que si no ho hagués fet, no em suposa esforç, és un regal dels déus. Però ahir dimecres tocava patir. I patir de debò. Coses meues. Sacrificis. Esperances. I poques coses fan patir més a un ciclista de carretera que, en un escenari tan idíl·lic per la roda fina, renunciar a ella i agafar la bici dels cautxús grossos, aquella de fer passejades d'horabaixa, camins incerts o sortides a contra cor, només explicables des de la pura i dura addicció. Bufa un vent huracanat que tomba qualsevol aspiració d'equilibri. I quan amaina imperceptiblement, la pluja adoba el sofriment amb noves tonalitats d'inquietud. Però has d'eixir en bici, que és diumenge o dimecres, els teus dies, i amb les coses de l'amor no es juga. I en lloc de quedar a casa, agafes la grossa per acabar adonant-te de l'amargura dels besos forçats. Però ja és tard. I en arribar a casa no et lleves del damunt el regust agredolç de l'egoisme. Però ahir no bufava el vent huracanat. Ni la pluja buscava convertir los hilos de la Virgen en babas del diablo. No. Ahir dimecres vaig ser jo el que decidí d'enfilar riu amunt pel seu llit fins que la ruta verda que acaba en Vilamarxant m'aturés. Una pista de terra pedregosa, de terra batuda -penseu que al ciclista de carretera l'horroritza la brutícia que enfarina no només el quadre, les rodes, els llavis i les celles, sinó el pitjor: tots els pobres engranatges de la maleïda màquina, i que desprès s'hauran de netejar- de terra d'al·luvió, dèiem, amb 19 passarel·les com a 19 ganivetades a l'anada i les mateixes 19, i al mateix lloc, de tornada.

I una orografia on el desnivell de pujada no et permet deixar-te caure quan tornes buscant la costa amb el deler dels mariners a la galerna. Perquè aquest recorregut és un vertader trencacames en els dos sentits. I per patir un poc més, em vaig prometre que el faria sense alçar el cul de la bici. Només amb la força de les cames. Era un petit homenatge. Tot i que l'entrada en algunes de les passarel·les té un angle molt tancat i gairebé et quedes clavat, literalment clavat com una estaca al marge del camí. Però tanta penitència tenia dues companyes insubornables, el paisatge i la música, tot s'ha de dir. Del primer, dir-vos que el pare d'Al-Turab -nom que els musulmans li varen donar a València- mai no ens decep. Vegeu, si no, la seua bellesa impertorbable, aliena a totes les misèries humanes, sobretot aquelles que miren d'esclavitzar més i més als esclaus de sempre.



I de la segona… Ai, de la segona, he arribat a creure que el meu iPod té un sisè sentit -ja m'ho ha demostrat més d'una volta- i fa sonar la música que el meu estat d'ànim necessita. Li faig clic, i comença el ball confós de la Siciliana que Bach va compondre com a temps lent del seu concert per a clavicèmbal i orquestra en Mi major. Per què li dóna aquest caire desesperat? Aquest desassossec shakespearià? Les raons per les quals Mozart va fer alguna cosa semblant ja les sé, però tindré que escorcollar els dietaris i trobar-hi les pàgines de Bach. I desprès del ball, el primer volum del Clave ben temperat. Música d'ofrena. De generosa dació del teu llar per acollir els pensaments més bells dels homes. I al capdavall, de tornada a la city, l'impagable Gerswhin, molt adient si d'homenatges particulars en parlem. Bé. Com que el colze encara no acaba de estar com deuria estar -per fi m'han donat cita al traumatòleg, Viva! Viva!, el 7 de març de 2012, la trompada va ser el 24 del juliol de 2011, no està mal, gairebé 9 mesos, un embaràs, mira, em fa il·lusió, serà xic o xica- doncs el pobre, el colze, ha acabat com el cul, i el cul com un altar de pedra sense sacrifici. I és que jo no crec en aquestes penitències, ni sacrificis, la veritat, però tot el que em diuen el Bach i el Tarkovsky, mentre ho facen amb melodies i imatges esculpides en el temps, va a missa, mai millor dit.

Mai no hagués pensat que ningú dels meus petits sacrificis d'arrels bachianes o tarkovskianes hauria donat tant: s'acaba ETA, s'acaba GADAFI i plou a València. I mireu que el meu objectiu era molt més modest, que no menys important per a mi. Bé, alguns sacrificis paguen veritablement la pena.