dissabte, 16 d’octubre del 2010

Nineta o com una imatge val més que mil paraules


Amor meu. Maleït amor meu. Com podeu dir-me vos… no, pitjor, fer-me, açò? És com si haguéreu oblidat qui sóc, què és el que en deuria representar per vos. A la nit vaig plorar les llàgrimes que mai de la vida haguera pensat vessaria per vos, les de l'odi. I tanmateix estiguéreu ací, us perdonaria, estimat. Murmure aquell nom i m'esquinça l'ànima com un ganivet ardent. Sou malalt, segur. Què, si no? Un núvol fosc de descreença vos ha encisat. El meu pit, confús a la imprecisa línia que separa l'amor de la compassió, sagna rancúnia i dol. Tant de bo mai haguéreu partit al mandat del vostre pare. Tant de bo. Però és massa tard. No puc fer giravolta al temps. O els meus llavis mai hagueren permès als vostres ulls mirar cap a aqueixa quimera desoladora. Fugen, per mai de la vida, les teues carícies, tendres com els llençols de l'amor. I teniu la maldaria de recordar-m'hi el Flow my tears? Sou tan perversament cruel que amb prou feines si puc moure els llavis i pregar per vos. Vet ací la finestra i el meu esguard absent. Ni una sola memòria tindré sense les verinoses taques del vostre menyspreu. Molt més m'haguera estimat el vostre silenci etern. Maleït sigueu per sempre. Maleït, estimat meu.

Dispesa del Tinent
52, French Street
Exeter
9 de Setembre de 1658,
diumenge, dia del Senyor

Benvolguda meua, no podeu fer-vos la idea de la plenitud desconeguda e inquietant amb que visc aquests darrers dies. Des que vaig visitar l'església de Sant Gil a Stoke Poges, a l'illa d'Anglaterra, que no hi podia dormir en pau. Hi vaig conèixer una bellesa, digna filla d'en Leonardo, als seus vitralls. Li vaig fer un apunt ràpid que si en voleu vos faré arribar el més aviat possible. Reunia tot el que jo hi podria esperar, millor, imaginar. I, vet ací, que aquell deler es va corporificar al "workshop", com ací li diuen, del mestre John Walker, a les beneïdes terres escoceses. De bon començament va ser la nineta dels meus ulls. Vaig començar passejant amb ella molt sovint. Si haguéreu pogut veure'ns no ho creuríeu. Passàvem les hores sense adonar-se'ns, amunt avall, i fins i tot la foscor de l'horabaixa ens sorprenia potser al moment més íntim. Perquè volia conèixer-la en profunditat: el seu cos, la seua ànima -creieu-lo, no em prengueu per boig- abans de posseir-la. No podríeu imaginar la de voltes que he taral·lejat, mentre els meus dits li palpejaven les seues arrodonides formes, la nostra cançó d'en Dowland! Vos en recordeu?... Jo li dic, afectuosament, Nineta. Bé, Nineta meua. Li prenc les mans amb les meues mans. Sota les meues cames -m'hi cou l'entrecuix- la seua esquena- No és deixa dominar amb facilitat, creieu-me, però a la fi m'obeeix dòcilment, jo diria que amb prou plaer, i el que anem descobrint junts em fa besar el cel amb l'ànima i el cos, no m'avergonyeix reconèixer-ho. I heus ací que el mestre Walker, com que la tenia de reclam a la seua "workshop" -tothom hi passava, tal era l'enlluernament dels seus ferms contorns- i jo no ens hem avingut, per ço que m'he vist en el compromís de raptar-la, com si diguérem, tot i que l'hi vaig deixar un bon grapat de monedes d'argent en compensació. Comprenc, però, i amb pesar, quan de censurable és aquesta acció, mes gose demanar-vos una nota amb el vostre perdó per a poder-hi tornar al nostre llar, i no seguir com a fugitius, tots dos, de la incomprensió dels homes. És massa demanar, estimada?



L'apunt que es quedà a Exeter

A iniciativa de relats conjunts

14 comentaris:

  1. Bufa! moolt molt bon relat i quina carta! a més és un cínic o un inconscient d'escriure-la? M'ha agradat moltíssim!

    ResponElimina
  2. Muy bonito me recuerda a "Lamujer del teniente francés" como no...

    La pelicula de nuestra juventud... Sara por eso ,Sara se llama Sara y aquel cómic,que no sé por dónde para.

    ResponElimina
  3. Hòstia! que cara més dura té aquest paio, no? m'ha encantat!

    ResponElimina
  4. Elvira, aquest pobre té l'enlluernament del amor i tota la inconsciència que hi comporta. El que ella no en sap és la realitat del objecte amorós: una bici del S. XVII. Veges tu. Gràcies per comentar.

    Concha, la idea de relacionarlo con la pasión enfermiza del protagonista masculino de "La mujer del teniente francés" me vino sobre la marcha. En el fondo, los dos son víctimas de su pasión. Un beso.

    Alba, el que no sabria dir-te és què és més agosarat "raptar" una bici o fer-li el salt a la seua dona amb una bici. Aquest paio és el precursor del "viciclisme" modern, sense dubtes. Una mena de Sant Patró. Gràcies per comentar.

    ResponElimina
  5. Ualà! que trampós!! :P Segur que la dona quan va llegir la carta, va pensar el mateix que jo...una bici, doncs? en fi, cadascú té les seues obsessions jeje Ara encara m'agrada més ;)

    ResponElimina
  6. Alba, accepte la trampa, hi és. Però he posat el títol i el dibuix com possibles claus. M'encanta que ara t'agrade més. Gràcies.

    ResponElimina
  7. Aquest relat ens situa en aquella època on el rol masculí desterra totes les seves passions, mentre que el femení les enterra.

    M'ha agradat.

    ResponElimina
  8. Montse, ho has dit perfectament. I molt més, a certes zones on la moral protestant va ser realment anguniosa. D'això, l'enrenou tràgic d'aquests dos. Bé, tres, si afegim la bici. Gràcies.

    ResponElimina
  9. Berbollaire, molt agraït i benvingut a aquest lloc de folia viciclista. Ets mol amable. Gràcies i a reveure.

    ResponElimina
  10. Rita, gràcies. Benvinguda a aquest cau viciclista. Ets molt generosa. Un petó.

    ResponElimina
  11. Alyebard, gràcies. Benvingut al món del viciclisme com a forma de reflexió. Ets molt amable.

    ResponElimina