Potser

Potser al meu País

no sap ploure.

Però el que no sap,

el meu País,

és triar.

Triar aquells

que en saben

i volen

fer-nos el millor

aixopluc.

Setembre fugit

Setembre fuig.

Setembre sempre fuig.

Fuig amb la solitud

inconsolable del retorn.

Setembre és nostàlgia.

Realitat que no va arribar

ni a ser un petit desig

d'aquells que lligen poemes

o els escriuen com qui fuig

per no morir de pena.

Setembre em va abocar

a la vida dels fets i els refets,

que no sé ben bé què són,

que no sé mal bé què si són.

Setembre em fuig

com l'etern retorn

de la roda funesta que domina

els somnis que em menteixen

sobre l'amor i el temps.

Setembre m'abandonà

a les hores d'un llibre

que no tots han llegit

i, que si per distreure's ho ha fet,

no han entès els seus pentagrames.

Setembre fuig

amb les ombres indolents

dels dies i les hores.

I jo l'acomiade amb l'amor

'del suo fratello dilettissimo'.

La gota d'aigua

El finestral de casa mirava a ponent. A l'estiu, l'ombra de l'edifici davant nostre ens evitava la insolació decadent del vespertí oest. El finestral el guarien dues finestres estretes, altes i allargades. Una mirava al sud, sempre tancada, i l'altra al nord. A l'estiu, per tant, només jugaven amb la discreta obertura de la que ens portava la tramuntana. La del sud mai va participar d'aquestes turbulències. Un parell de dits, no en calia més, i la persiana gairebé caiguda, era l'escletxa, la brànquia esquerra més que suficient per refrescar i insuflar oxigen al menjador on fèiem vida i on les migdiades del període canicular es citaven per resar el seu rosari particular. Tot quedava mig en penombra. Tot quedava en silenci. La foscor m'avorria. El silenci m'enervava. Era un xiquet. Mai he patit la calor. Tampoc és que m'agradara. Però només l'airet suau i intermitent de la finestra mestralenca i branquial, com un vellut a la galta esquerra, disculpava aquesta hibernació diària dels pares: la mare a qualsevol butaca i el pare a l'hamaca que plantava al passadís de l'entrada. I passaven les migdiades sense majors entrebancs. Un dia... bé, una migdiada, ja era tot disposat, i en obrir l'escletxa pulmonar de la finestra vaig començar a sentir un sorollet. La mare, també. Va alçar-se. Era l'aixeta de la cuina. Gotejava. La va arrepretar. Al poc, l'aixeta va tornar a gotejar. Més a poc a poc. De ritme més lent. Com un ciclista que tot exhaurit continua pedalant només des de la inèrcia de la seua tristor de vençut. Li ho va dir al pare: 'veges, Pepe'. El pare va obrir l'aixeta. Va deixar córrer l'aigua i la va tancar amb força. Va esperar. El ciclista estava més vençut, però encara seguia viu. Va posar un drap a la pica per esmorteir el sorollet de la gota i va tornar a l'hamaca: 'demà l'arreglaré'. Per descomptat que a l'endemà no la va poder arreglar, ni a l'altre ni a l'altre. El pare sempre tenia coses a fer. I la gota acabà ensenyorint-se d'aquelles ombrívoles migdiades de la meua infància. De fet, en comptes de borreguets, jo sempre he comptat gotes d'aigua o pedalades marcides d'un ciclista inexistent. Havia vingut per a quedar-se. A la pica de pedra o a les tecles d'aquell moble que va obrir l'escletxa definitiva a la meua vida.

Epíleg

N'hi ha un moment de llum verda i whisky.

Aquell del vespre que plega i vol ser nit.

El què sents com un adéu de no saps què.

Pèrdua reiterada d'una espera ignorada.

Voldria dir que un dia, que un vespre,

hi trobaré els ulls i els llavis del bes absent.

Absenta saborida pels versos assedegats

dels itineraris nocturns del ciclista imaginat.

Les paraules no dites, els gestos no fets,

mai no haurien de ser els perfums i els sons del poema.

Perdona'm, si pots, aquesta crepuscular feblesa.

Com de penedits serem a la vellesa d'allò

que com joves pensaven podíem demorar

fins l'epíleg inexistent de lluna verda i glop de cristall.

El lector

Llegir un poema deshonest

em fa mal.

Tant o més que la victòria

espúria d'un ciclista dopat.

-I com es dopen els poetes?

-Comencen com els sants.

Éssers elegits per un deu inexistent.

Un parell de premis anunciats

i devenen nota impresa

de qualsevol hagiografia.

Desprès, la vanitat.

I potser al dematí:

la supèrbia disfressada

d'una modèstia amb crosses.

Llegir un poema dolent

em fa mal.

M'entristeix si n'és honest.

Si, impúdic, em fa pena el poeta

i la seua carnalitat.

De segur que els seus versos

abstrets de pedres i rierols,

de la luxúria estèril del buit,

no estan a l'alçada del vi

que mai calma l'assedegada

ploma dels seus papers

immaculats.

Wrong number?

Com va dir el poeta, no ets ningú, mai no seràs ningú, tot i tindre tots els somnis del món. El somni d'una trucada atesa. D'un dubte que sense gaire esforç algú et pot aclarir. El somni de no sentir-te humiliat tantes vegades com intentes que una errada siga endreçada pel camí de l'enteniment humà. Però no n'hi ha manera. Ets amable. Fins i tot, massa educat i condescendent. Mesures les teues paraules, el to de la veu, les inflexions, perquè en cap moment l'elocució semble reivindicativa o mínimament irada. De fet, sempre insinues que només la casualitat pot ser causa d'aquestes situacions que trobarien en la incompetència o la mala fe la seua raó de ser. Però tu fas veure que no. Que no només no és així, sinó que mai de la vida se t'hi hagués ocorregut pensar-ho. Que sempre dónes per endavant el benefici del dubte. Que, per tu, mai no serà una qüestió personal, com ara diuen. No, des de bon començament has aclarit l'absència total de culpables, fins i tot de responsables. Però tant s'hi val. No ets ningú i mai no seràs ningú. Ho has donat a entendre i així és per tothom. I reps el que has sembrat amb tanta amabilitat, 'la callada por respuesta'. El silenci més abjecte. Aquell que mai podràs gaudir. El silenci d'una espera. D'un ominós temps fet a parts iguals d'incerteses esperades i certeses desoladores. L'equilibri punyent d'una finíssima roda silent i veloç, feta d'anhels traïts, d'un triatge d'esperances a considerar, com els petits amors trenats entre els somnis d'un món que es desfà.

L'home amb carpeta

Em deixí enredar…

Em deixí enredar per la vida.

Jo, que fumava i ho sabia.

Jo, que endreçava els fulls

i agafava la ploma

 amb la correcció

d'un manual de cal·ligrafia.

Jo, que sempre he pedalat

amb la solvència d'un 'pistard'.

Jo, em deixí enredar.

Amb prou feines 

vaig gaudir de mi mateix.

Tampoc no m'agradava

allò que jo era:

un supervivent sentimental

d'una infància esquinçada

pels amors i les pors,

pels malsons i els odis prematurs,

pels treballs i els dies venuts

a la fatiga quotidiana

d'un deute enrederit.

Em deixí enredar massa d'hora.

I vaig agafar l'altra carpeta.

Aquella blava i amb àguila bicèfala.

I, a poc a poc,

tal i com la vida m'enredava,

hi anava arxivant

les factures dels plaers

i els rebuts dels dolors.

Els gaudis dels desitjos

i els disgustos de la realitat.

Conscient com era

del deute sempre enrederit.

La cirera

No, mai no m'he estimat massa la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

Jo tampoc parle de plenituds.

Però darrere el somriure

hi ha la colossal dentadura.

I l'abraçada familiar

amaga qui delatarà

la teua confiada intimitat.

No, no m'agrada així la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

L'obligat moviment

del ciclista, tot i la nit.

L'amor com a promesa

d'una majúscula carolíngia.

Perquè només ignorant el cuc

ens sorprèn el fet d'una cirera.

No, no m'he estimat molt la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

I el tractament.

'Mes p'tits cochons'

I qui mai no ha fet un vers

et dirà què és i què no és

la poesia.

I qui mai no ha fet una pedalada

sabrà millor que tu

què és i què no és

l'equilibri.

Perquè qui mai no ha caigut

en sap molt d'esbufecs i versos.

Perquè qui mai no s'ha dessagnat

tot ho sap de les artèries

on el desconsol fa nàixer el flux

inesgotable de les paraules.

Sí, la vida sempre és

aquesta mateixa pedalada.

Toujours les mêmes chansons.

Uns fan la cançó.

D'altres, La Règle du Jeu.

L'aire duu

De sempre m'he llevat ben d'hora. De vegades, tot just comença el darrer somni, els ulls se m'obren tan ràpid que no tinc temps de dir-me: 'Em desperte'. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el final del somni era cosa d'un passat llunyà. Desprès les ablucions habituals, a la cuina, em prepare el desdejuni habitual, sempre el mateix: pa amb oli, pernil i cafè, mai pastes dolces ni te. I ja al menjador, puge les persianes i òbric el finestral per eixir al balcó. I llavors, l'aire nou d'un nou dia però que sembla d'un altre temps. El perfum indefectible de l'aire, que paradoxalment sempre olora a qualsevol esdeveniment del passat. De vegades és el port del pare. El flaire del salnitre, la dolçor de l'òxid, l'aroma esmorteït de les piràmides de carbó o l'oli de trementina. De vegades, l'olor penetrant dels cigrons, el forn acaronador o la galta neta de la mare. De vegades són els camins inestables de l'horta, l'inquietant humitat d'un paisatge l'esponerosa llum del qual amaga els ofegats nens de les sèquies. De vegades, els sons d'un piano envellit els feltres del qual duen el perfum de tota la gelosia dels amors amagats. I així, dia rere dia, és un recull fugisser de tants moments intranscendents que, tanmateix, han quedat al moll de la memòria equívoca d'uns matins que duen els perfums del vespre, del capvespre elèctric d'uns llums de migdia, de la claror reiterativa i envellida d'aquell moment de la vida en què les olors de la matinada no són sinó records. I d'alguna forma cada matí ens deixa un bri de melancolia diària afegida a la melangia quotidiana dels que hem viscut tantes coses que te n'adones que només has viscut l'aire nou d'un nou dia que comença amb l'aspiració d'un temps perdut, de les engrunes innòcues dels déus.