La gota d'aigua

El finestral de casa mirava a ponent. A l'estiu, l'ombra de l'edifici davant nostre ens evitava la insolació decadent del vespertí oest. El finestral el guarien dues finestres estretes, altes i allargades. Una mirava al sud, sempre tancada, i l'altra al nord. A l'estiu, per tant, només jugaven amb la discreta obertura de la que ens portava la tramuntana. La del sud mai va participar d'aquestes turbulències. Un parell de dits, no en calia més, i la persiana gairebé caiguda, era l'escletxa, la brànquia esquerra més que suficient per refrescar i insuflar oxigen al menjador on fèiem vida i on les migdiades del període canicular es citaven per resar el seu rosari particular. Tot quedava mig en penombra. Tot quedava en silenci. La foscor m'avorria. El silenci m'enervava. Era un xiquet. Mai he patit la calor. Tampoc és que m'agradara. Però només l'airet suau i intermitent de la finestra mestralenca i branquial, com un vellut a la galta esquerra, disculpava aquesta hibernació diària dels pares: la mare a qualsevol butaca i el pare a l'hamaca que plantava al passadís de l'entrada. I passaven les migdiades sense majors entrebancs. Un dia... bé, una migdiada, ja era tot disposat, i en obrir l'escletxa pulmonar de la finestra vaig començar a sentir un sorollet. La mare, també. Va alçar-se. Era l'aixeta de la cuina. Gotejava. La va arrepretar. Al poc, l'aixeta va tornar a gotejar. Més a poc a poc. De ritme més lent. Com un ciclista que tot exhaurit continua pedalant només des de la inèrcia de la seua tristor de vençut. Li ho va dir al pare: 'veges, Pepe'. El pare va obrir l'aixeta. Va deixar córrer l'aigua i la va tancar amb força. Va esperar. El ciclista estava més vençut, però encara seguia viu. Va posar un drap a la pica per esmorteir el sorollet de la gota i va tornar a l'hamaca: 'demà l'arreglaré'. Per descomptat que a l'endemà no la va poder arreglar, ni a l'altre ni a l'altre. El pare sempre tenia coses a fer. I la gota acabà ensenyorint-se d'aquelles ombrívoles migdiades de la meua infància. De fet, en comptes de borreguets, jo sempre he comptat gotes d'aigua o pedalades marcides d'un ciclista inexistent. Havia vingut per a quedar-se. A la pica de pedra o a les tecles d'aquell moble que va obrir l'escletxa definitiva a la meua vida.

Epíleg

N'hi ha un moment de llum verda i whisky.

Aquell del vespre que plega i vol ser nit.

El què sents com un adéu de no saps què.

Pèrdua reiterada d'una espera ignorada.

Voldria dir que un dia, que un vespre,

hi trobaré els ulls i els llavis del bes absent.

Absenta saborida pels versos assedegats

dels itineraris nocturns del ciclista imaginat.

Les paraules no dites, els gestos no fets,

mai no haurien de ser els perfums i els sons del poema.

Perdona'm, si pots, aquesta crepuscular feblesa.

Com de penedits serem a la vellesa d'allò

que com joves pensaven podíem demorar

fins l'epíleg inexistent de lluna verda i glop de cristall.

El lector

Llegir un poema deshonest

em fa mal.

Tant o més que la victòria

espúria d'un ciclista dopat.

-I com es dopen els poetes?

-Comencen com els sants.

Éssers elegits per un deu inexistent.

Un parell de premis anunciats

i devenen nota impresa

de qualsevol hagiografia.

Desprès, la vanitat.

I potser al dematí:

la supèrbia disfressada

d'una modèstia amb crosses.

Llegir un poema dolent

em fa mal.

M'entristeix si n'és honest.

Si, impúdic, em fa pena el poeta

i la seua carnalitat.

De segur que els seus versos

abstrets de pedres i rierols,

de la luxúria estèril del buit,

no estan a l'alçada del vi

que mai calma l'assedegada

ploma dels seus papers

immaculats.

Wrong number?

Com va dir el poeta, no ets ningú, mai no seràs ningú, tot i tindre tots els somnis del món. El somni d'una trucada atesa. D'un dubte que sense gaire esforç algú et pot aclarir. El somni de no sentir-te humiliat tantes vegades com intentes que una errada siga endreçada pel camí de l'enteniment humà. Però no n'hi ha manera. Ets amable. Fins i tot, massa educat i condescendent. Mesures les teues paraules, el to de la veu, les inflexions, perquè en cap moment l'elocució semble reivindicativa o mínimament irada. De fet, sempre insinues que només la casualitat pot ser causa d'aquestes situacions que trobarien en la incompetència o la mala fe la seua raó de ser. Però tu fas veure que no. Que no només no és així, sinó que mai de la vida se t'hi hagués ocorregut pensar-ho. Que sempre dónes per endavant el benefici del dubte. Que, per tu, mai no serà una qüestió personal, com ara diuen. No, des de bon començament has aclarit l'absència total de culpables, fins i tot de responsables. Però tant s'hi val. No ets ningú i mai no seràs ningú. Ho has donat a entendre i així és per tothom. I reps el que has sembrat amb tanta amabilitat, 'la callada por respuesta'. El silenci més abjecte. Aquell que mai podràs gaudir. El silenci d'una espera. D'un ominós temps fet a parts iguals d'incerteses esperades i certeses desoladores. L'equilibri punyent d'una finíssima roda silent i veloç, feta d'anhels traïts, d'un triatge d'esperances a considerar, com els petits amors trenats entre els somnis d'un món que es desfà.

L'home amb carpeta

Em deixí enredar…

Em deixí enredar per la vida.

Jo, que fumava i ho sabia.

Jo, que endreçava els fulls

i agafava la ploma

 amb la correcció

d'un manual de cal·ligrafia.

Jo, que sempre he pedalat

amb la solvència d'un 'pistard'.

Jo, em deixí enredar.

Amb prou feines 

vaig gaudir de mi mateix.

Tampoc no m'agradava

allò que jo era:

un supervivent sentimental

d'una infància esquinçada

pels amors i les pors,

pels malsons i els odis prematurs,

pels treballs i els dies venuts

a la fatiga quotidiana

d'un deute enrederit.

Em deixí enredar massa d'hora.

I vaig agafar l'altra carpeta.

Aquella blava i amb àguila bicèfala.

I, a poc a poc,

tal i com la vida m'enredava,

hi anava arxivant

les factures dels plaers

i els rebuts dels dolors.

Els gaudis dels desitjos

i els disgustos de la realitat.

Conscient com era

del deute sempre enrederit.

La cirera

No, mai no m'he estimat massa la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

Jo tampoc parle de plenituds.

Però darrere el somriure

hi ha la colossal dentadura.

I l'abraçada familiar

amaga qui delatarà

la teua confiada intimitat.

No, no m'agrada així la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

L'obligat moviment

del ciclista, tot i la nit.

L'amor com a promesa

d'una majúscula carolíngia.

Perquè només ignorant el cuc

ens sorprèn el fet d'una cirera.

No, no m'he estimat molt la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

I el tractament.

'Mes p'tits cochons'

I qui mai no ha fet un vers

et dirà què és i què no és

la poesia.

I qui mai no ha fet una pedalada

sabrà millor que tu

què és i què no és

l'equilibri.

Perquè qui mai no ha caigut

en sap molt d'esbufecs i versos.

Perquè qui mai no s'ha dessagnat

tot ho sap de les artèries

on el desconsol fa nàixer el flux

inesgotable de les paraules.

Sí, la vida sempre és

aquesta mateixa pedalada.

Toujours les mêmes chansons.

Uns fan la cançó.

D'altres, La Règle du Jeu.

L'aire duu

De sempre m'he llevat ben d'hora. De vegades, tot just comença el darrer somni, els ulls se m'obren tan ràpid que no tinc temps de dir-me: 'Em desperte'. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el final del somni era cosa d'un passat llunyà. Desprès les ablucions habituals, a la cuina, em prepare el desdejuni habitual, sempre el mateix: pa amb oli, pernil i cafè, mai pastes dolces ni te. I ja al menjador, puge les persianes i òbric el finestral per eixir al balcó. I llavors, l'aire nou d'un nou dia però que sembla d'un altre temps. El perfum indefectible de l'aire, que paradoxalment sempre olora a qualsevol esdeveniment del passat. De vegades és el port del pare. El flaire del salnitre, la dolçor de l'òxid, l'aroma esmorteït de les piràmides de carbó o l'oli de trementina. De vegades, l'olor penetrant dels cigrons, el forn acaronador o la galta neta de la mare. De vegades són els camins inestables de l'horta, l'inquietant humitat d'un paisatge l'esponerosa llum del qual amaga els ofegats nens de les sèquies. De vegades, els sons d'un piano envellit els feltres del qual duen el perfum de tota la gelosia dels amors amagats. I així, dia rere dia, és un recull fugisser de tants moments intranscendents que, tanmateix, han quedat al moll de la memòria equívoca d'uns matins que duen els perfums del vespre, del capvespre elèctric d'uns llums de migdia, de la claror reiterativa i envellida d'aquell moment de la vida en què les olors de la matinada no són sinó records. I d'alguna forma cada matí ens deixa un bri de melancolia diària afegida a la melangia quotidiana dels que hem viscut tantes coses que te n'adones que només has viscut l'aire nou d'un nou dia que comença amb l'aspiració d'un temps perdut, de les engrunes innòcues dels déus.

El rellotge francès

Tinc un rellotge francès.

Pot arribar a ser molt irritant.

Bé, ja us he dit que és francès.

El vaig heretat de l'avi pintor.

De menut, sempre estava parat.

Li girava les manetes i tocava

hores i mitges hores al dictat.

I jo jugava amb l'espasa

que el mosqueter recolzat

a l'esfera del temps, em prestava.

Ma mare contava que el besavi,

el pare de la dona del pintor,

tenia la saviesa de fer-lo caminar.

I que cada vegada que els visitava,

amb les seues espardenyes d'espart,

més lluentes i netes que els llençols

d'una fadrina il·lusa i garruda,

el posava en hora i li donava

la necessària espenta de les coses

que caminen a contracor del temps.

I a contracor del temps sempre

m'ha assemblat que es mou.

Ja us he dit que és francès.

I ja casat, a casa el tinc només entrar:

ara va, ara no va, perquè raons en té

que jo no li sabia trobar.

Francès, ja us he dit que és.

Tot i que jo l'equilibrava,

com feia el rellotger,

amb un nivell de precisió.

Però deixava d'anar sense raó aparent.

Us he dit que n'és francès?

Movia el pèndul, pensava en Poe,

i parava o caminava entre les línies

d'un relat que gairebé ignorava.

Van passar els anys i ell, diries,

el mateix era de la meua infància:

mesos de vida i al segon segon moria.

Fa temps que tal misteri ja no ho és,

que n'és francès, ja ho sabeu.

Tot radica en la temperatura ambient.

Tal i com si fos un ciclista escrutant el cel:

avui pedalo, hui no ho faig… ja veurem.

Perquè si la calor domina, no camina.

I si el fred ens atura, ell pararà també.

Només a un marge discret i ideal

el seu mecanisme anar voldrà.

Recordant-nos com d'imprevisible

la vida, com d'inestable la caminada,

com de subtil el tic-tac d'un cor,

com de feble el mecànic batec del que mor.

Els llavis del capvespre

Aquells llavis quedaran per sempre com la línia que el capvespre dibuixava al seu somriure aliè a la foscor que es filtrava pel besllum del meu amor insondable. No idealitzaré cap cosa. Era així. Com les seues mans amb penellons. O el cos menut i aquella tendència de família, em va dir, a patir de ciàtica. Estar en ella era com comprendre-ho tot sense paraules. Només la presència compartida n'era prou. Mai no ho havia viscut això. Era jove, molt més jove que el jove que aparentava ser. Tu, asseguda als bancs de l'entrada. Jo, trepitjant de sobte l'atmosfera escolar del lloc que ens permetria retrobar-nos, a partir d'ara, més enllà de les troballes estipulades per les nostres obligacions diürnes. Va ser una sorpresa, és clar. Van fer les explicacions. Ah, tu també?... Sí, no sé, però m'agrada… En qui vas?... I parlaven dels professors i els cursos que hi feien. Hi havia un bar al costat. Podíem haver allargat la conversa amb cafè o qualsevol infusió. Però aquell jove tan jove no sabia què podia dir o fer sinó les banalitats i accions que ell pensava li serien acceptades de bon grau. Per exemple, el vespre que la vaig acompanyar a la farmàcia més propera perquè ella, forastera com era, no coneixia molt bé la ciutat i la ciàtica no la deixava en pau. I tanmateix, un sentiment que encara no podia discriminar feia innecessari cap mena d'explicació de cafè. Perquè si no, com poder assistir sense commoure'ns a l'escena d'aquell vespre mig plujós. Te'n recordes?... Ell era a la parada del bus. Havia plogut al començament de la vesprada i no va agafar la bici. Ella va arribar damunt d'una vespino. Encara no es duia casc i el seu monyo curt i ros era una glaçada imatge fotogràfica. Què fas ací?... El bus… Jo, recolzat al senyal de la parada, semblava ser-hi el suport, li va dir. I vam xerrar una bona estona. I va passar el bus un parell de vegades o tres. Ells també parlaven sense pujar al bus de les veritats que jo tant desitjava. No ell, és clar. De fet, hi havien silencis còmplices dels interludis on l'emoció de l'amor no el deixava superar la vergonya dels seus pensaments. I llavors em vaig adonar d'aquells llavis que perfilaven la puresa del capvespre que ens envoltava. Va ser un encisament. Un sortilegi anònim. I vaig haver de pujar l'esguard fins als ulls blaus les pestanyes dels quals semblaven haver gaudit de llàgrimes per no avergonyir-te, per no incomodar-la. Què mires?... No res. Les llàgrimes… La moto… És clar, la moto… I la tendresa d'aquestes paraules inexpertes, poc responsables del què haurien de retratar van anar tancant el vespre i obrint la nit que imposaria la seua foscor el dia que ella va respondre la pregunta malintencionada de l'amic del seu pare. I jo vaig adonar-me de no haver entès gens ni mica quan certes paraules arriben a la nit l'ombra de la qual li perseguiria des de la seua inexistència.