Wrong number?

Com va dir el poeta, no ets ningú, mai no seràs ningú, tot i tindre tots els somnis del món. El somni d'una trucada atesa. D'un dubte que sense gaire esforç algú et pot aclarir. El somni de no sentir-te humiliat tantes vegades com intentes que una errada siga endreçada pel camí de l'enteniment humà. Però no n'hi ha manera. Ets amable. Fins i tot, massa educat i condescendent. Mesures les teues paraules, el to de la veu, les inflexions, perquè en cap moment l'elocució semble reivindicativa o mínimament irada. De fet, sempre insinues que només la casualitat pot ser causa d'aquestes situacions que trobarien en la incompetència o la mala fe la seua raó de ser. Però tu fas veure que no. Que no només no és així, sinó que mai de la vida se t'hi hagués ocorregut pensar-ho. Que sempre dónes per endavant el benefici del dubte. Que, per tu, mai no serà una qüestió personal, com ara diuen. No, des de bon començament has aclarit l'absència total de culpables, fins i tot de responsables. Però tant s'hi val. No ets ningú i mai no seràs ningú. Ho has donat a entendre i així és per tothom. I reps el que has sembrat amb tanta amabilitat, 'la callada por respuesta'. El silenci més abjecte. Aquell que mai podràs gaudir. El silenci d'una espera. D'un ominós temps fet a parts iguals d'incerteses esperades i certeses desoladores. L'equilibri punyent d'una finíssima roda silent i veloç, feta d'anhels traïts, d'un triatge d'esperances a considerar, com els petits amors trenats entre els somnis d'un món que es desfà.

L'home amb carpeta

Em deixí enredar…

Em deixí enredar per la vida.

Jo, que fumava i ho sabia.

Jo, que endreçava els fulls

i agafava la ploma

 amb la correcció

d'un manual de cal·ligrafia.

Jo, que sempre he pedalat

amb la solvència d'un 'pistard'.

Jo, em deixí enredar.

Amb prou feines 

vaig gaudir de mi mateix.

Tampoc no m'agradava

allò que jo era:

un supervivent sentimental

d'una infància esquinçada

pels amors i les pors,

pels malsons i els odis prematurs,

pels treballs i els dies venuts

a la fatiga quotidiana

d'un deute enrederit.

Em deixí enredar massa d'hora.

I vaig agafar l'altra carpeta.

Aquella blava i amb àguila bicèfala.

I, a poc a poc,

tal i com la vida m'enredava,

hi anava arxivant

les factures dels plaers

i els rebuts dels dolors.

Els gaudis dels desitjos

i els disgustos de la realitat.

Conscient com era

del deute sempre enrederit.

La cirera

No, mai no m'he estimat massa la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

Jo tampoc parle de plenituds.

Però darrere el somriure

hi ha la colossal dentadura.

I l'abraçada familiar

amaga qui delatarà

la teua confiada intimitat.

No, no m'agrada així la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

L'obligat moviment

del ciclista, tot i la nit.

L'amor com a promesa

d'una majúscula carolíngia.

Perquè només ignorant el cuc

ens sorprèn el fet d'una cirera.

No, no m'he estimat molt la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

I el tractament.

'Mes p'tits cochons'

I qui mai no ha fet un vers

et dirà què és i què no és

la poesia.

I qui mai no ha fet una pedalada

sabrà millor que tu

què és i què no és

l'equilibri.

Perquè qui mai no ha caigut

en sap molt d'esbufecs i versos.

Perquè qui mai no s'ha dessagnat

tot ho sap de les artèries

on el desconsol fa nàixer el flux

inesgotable de les paraules.

Sí, la vida sempre és

aquesta mateixa pedalada.

Toujours les mêmes chansons.

Uns fan la cançó.

D'altres, La Règle du Jeu.

L'aire duu

De sempre m'he llevat ben d'hora. De vegades, tot just comença el darrer somni, els ulls se m'obren tan ràpid que no tinc temps de dir-me: 'Em desperte'. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el final del somni era cosa d'un passat llunyà. Desprès les ablucions habituals, a la cuina, em prepare el desdejuni habitual, sempre el mateix: pa amb oli, pernil i cafè, mai pastes dolces ni te. I ja al menjador, puge les persianes i òbric el finestral per eixir al balcó. I llavors, l'aire nou d'un nou dia però que sembla d'un altre temps. El perfum indefectible de l'aire, que paradoxalment sempre olora a qualsevol esdeveniment del passat. De vegades és el port del pare. El flaire del salnitre, la dolçor de l'òxid, l'aroma esmorteït de les piràmides de carbó o l'oli de trementina. De vegades, l'olor penetrant dels cigrons, el forn acaronador o la galta neta de la mare. De vegades són els camins inestables de l'horta, l'inquietant humitat d'un paisatge l'esponerosa llum del qual amaga els ofegats nens de les sèquies. De vegades, els sons d'un piano envellit els feltres del qual duen el perfum de tota la gelosia dels amors amagats. I així, dia rere dia, és un recull fugisser de tants moments intranscendents que, tanmateix, han quedat al moll de la memòria equívoca d'uns matins que duen els perfums del vespre, del capvespre elèctric d'uns llums de migdia, de la claror reiterativa i envellida d'aquell moment de la vida en què les olors de la matinada no són sinó records. I d'alguna forma cada matí ens deixa un bri de melancolia diària afegida a la melangia quotidiana dels que hem viscut tantes coses que te n'adones que només has viscut l'aire nou d'un nou dia que comença amb l'aspiració d'un temps perdut, de les engrunes innòcues dels déus.

El rellotge francès

Tinc un rellotge francès.

Pot arribar a ser molt irritant.

Bé, ja us he dit que és francès.

El vaig heretat de l'avi pintor.

De menut, sempre estava parat.

Li girava les manetes i tocava

hores i mitges hores al dictat.

I jo jugava amb l'espasa

que el mosqueter recolzat

a l'esfera del temps, em prestava.

Ma mare contava que el besavi,

el pare de la dona del pintor,

tenia la saviesa de fer-lo caminar.

I que cada vegada que els visitava,

amb les seues espardenyes d'espart,

més lluentes i netes que els llençols

d'una fadrina il·lusa i garruda,

el posava en hora i li donava

la necessària espenta de les coses

que caminen a contracor del temps.

I a contracor del temps sempre

m'ha assemblat que es mou.

Ja us he dit que és francès.

I ja casat, a casa el tinc només entrar:

ara va, ara no va, perquè raons en té

que jo no li sabia trobar.

Francès, ja us he dit que és.

Tot i que jo l'equilibrava,

com feia el rellotger,

amb un nivell de precisió.

Però deixava d'anar sense raó aparent.

Us he dit que n'és francès?

Movia el pèndul, pensava en Poe,

i parava o caminava entre les línies

d'un relat que gairebé ignorava.

Van passar els anys i ell, diries,

el mateix era de la meua infància:

mesos de vida i al segon segon moria.

Fa temps que tal misteri ja no ho és,

que n'és francès, ja ho sabeu.

Tot radica en la temperatura ambient.

Tal i com si fos un ciclista escrutant el cel:

avui pedalo, hui no ho faig… ja veurem.

Perquè si la calor domina, no camina.

I si el fred ens atura, ell pararà també.

Només a un marge discret i ideal

el seu mecanisme anar voldrà.

Recordant-nos com d'imprevisible

la vida, com d'inestable la caminada,

com de subtil el tic-tac d'un cor,

com de feble el mecànic batec del que mor.

Els llavis del capvespre

Aquells llavis quedaran per sempre com la línia que el capvespre dibuixava al seu somriure aliè a la foscor que es filtrava pel besllum del meu amor insondable. No idealitzaré cap cosa. Era així. Com les seues mans amb penellons. O el cos menut i aquella tendència de família, em va dir, a patir de ciàtica. Estar en ella era com comprendre-ho tot sense paraules. Només la presència compartida n'era prou. Mai no ho havia viscut això. Era jove, molt més jove que el jove que aparentava ser. Tu, asseguda als bancs de l'entrada. Jo, trepitjant de sobte l'atmosfera escolar del lloc que ens permetria retrobar-nos, a partir d'ara, més enllà de les troballes estipulades per les nostres obligacions diürnes. Va ser una sorpresa, és clar. Van fer les explicacions. Ah, tu també?... Sí, no sé, però m'agrada… En qui vas?... I parlaven dels professors i els cursos que hi feien. Hi havia un bar al costat. Podíem haver allargat la conversa amb cafè o qualsevol infusió. Però aquell jove tan jove no sabia què podia dir o fer sinó les banalitats i accions que ell pensava li serien acceptades de bon grau. Per exemple, el vespre que la vaig acompanyar a la farmàcia més propera perquè ella, forastera com era, no coneixia molt bé la ciutat i la ciàtica no la deixava en pau. I tanmateix, un sentiment que encara no podia discriminar feia innecessari cap mena d'explicació de cafè. Perquè si no, com poder assistir sense commoure'ns a l'escena d'aquell vespre mig plujós. Te'n recordes?... Ell era a la parada del bus. Havia plogut al començament de la vesprada i no va agafar la bici. Ella va arribar damunt d'una vespino. Encara no es duia casc i el seu monyo curt i ros era una glaçada imatge fotogràfica. Què fas ací?... El bus… Jo, recolzat al senyal de la parada, semblava ser-hi el suport, li va dir. I vam xerrar una bona estona. I va passar el bus un parell de vegades o tres. Ells també parlaven sense pujar al bus de les veritats que jo tant desitjava. No ell, és clar. De fet, hi havien silencis còmplices dels interludis on l'emoció de l'amor no el deixava superar la vergonya dels seus pensaments. I llavors em vaig adonar d'aquells llavis que perfilaven la puresa del capvespre que ens envoltava. Va ser un encisament. Un sortilegi anònim. I vaig haver de pujar l'esguard fins als ulls blaus les pestanyes dels quals semblaven haver gaudit de llàgrimes per no avergonyir-te, per no incomodar-la. Què mires?... No res. Les llàgrimes… La moto… És clar, la moto… I la tendresa d'aquestes paraules inexpertes, poc responsables del què haurien de retratar van anar tancant el vespre i obrint la nit que imposaria la seua foscor el dia que ella va respondre la pregunta malintencionada de l'amic del seu pare. I jo vaig adonar-me de no haver entès gens ni mica quan certes paraules arriben a la nit l'ombra de la qual li perseguiria des de la seua inexistència.

Omnia Sanctorum

Tots Sants arribava al calendari envoltat de recordatoris. Les germanes comentaven aquell dia que el pare, te'n recordes?... O quan la mare, pobra, va morir de forma tan inesperada. Una embòlia, sí. Que se la va trobar la germana menuda. No, vaig ser jo, no ella, que jo era al menjador i vaig sentir un cop molt fort a la cuina… És que jo era a la cuina, en ella… Tu? Si mai no n'has xafat una cuina. Va, va… Tan jove encara… I qui vos va fer de mare?... I desprès tornaven al pare. Com el vam cuidar al llit, ja molt malalt… Vam? Si tu no venies mai. I elles dos encara eren massa menudes per fer-se'n càrrec. Ací, l'única que se n'ocupava era jo… Ja la tenim… Sí, ja la tenim, i què?... Sí, ja la tenien la baralla. Perquè dies abans, sempre uns pocs dies abans, la tia materna ja les havia regirat els budells de l'ànima: que com estarien les flors de plàstic, que si s'havien passat, que llavors ningú no hauria rentat la làpida, que ella sabia com d'enfeinades estaven, però que la mare, i tampoc el pare, no s'ho mereixien, i que si açò i allò …, que si encara quedaven terminis per abonar perquè la tomba doble fos a eternitat i que si a ta germana gran no li ve bé, com sempre, doncs posa-ho tu i ja t'ho pagarà… És que encara em deu la de l'any passat… Però fa dos anys ho va pagar tot ella… I ja li ho vam tornar… I amb aquesta zitzània convenientment escampada, les converses prèvies a Tots Sants anaven, a poc a poc, convertint-se en cridadissa, males cares i nassos enfurismats. Sí, ja tenien la baralla feta de mitges mentides, de records impregnats de recels que cap cosa tenien a veure amb els pares i que, indiferents als fets, eren els vertaders faedors de les seues dissensions. Dissensions que enllaçaven transversalment amb el què farien enguany, si anirien totes juntes o que cadascuna ho fes a la seua. Esvaint-se, així, la tangencial presència dels pares, diluïda ja, a aquestes alçades de la sobretaula, entre les volutes grises i blavoses del fum que el pare i l'oncle feien servir com a protecció davant aquelles recriminacions ultraterrenes. Perquè d'anar, com sempre, no ho farien en el dia de Tots Sants. Ho farien uns dies abans. Sempre uns dies abans. El Cementeri estava molt lluny i l'afluència feia que el dia festiu els tramvies foren impossibles si volies arribar amb les flors intactes. I cap d'elles podia permetre's un taxi. Perquè sempre duien, això sí, flors fresques del jardí de casa. Mai no posaven de plàstic. I en aquell moment m'hagués agradat preguntar-li a la mare per què la seua tia els hi deia que què mal estaven ja les de plàstic si mai no hi portaven. Però vaig tindre la impressió que millor rentar la bici, si volia que el pare arreglés la punxada d'una rosa a la roda del davant. Sí, millor rentar-la a consciència.

Setembre

Recordarem, amic,

l'estiu de la vida.

Aquells cossos prims

amb camisa oberta

i peus nus sobre l'arena.

O la primavera dels llavis

nouvinguts a l'amor

i la mentida.

I l'hivern dels cors

indecisos en la seua

volença de les dones i els dies.

Però la tardor, amic,

la tardor l'oblidarem.

L'oblidarem tantes vegades

com vulguem recordar-la.

De corbates i corbatins

Arribava el diumenge. O qualsevol de les festes, sobretot Sant Josep. I ma mare em vestia de diumenge. Vestir-me de diumenge, o de festa, suposava la camisa blanca amb coll dur que acabava per irritar-me la pell, amb mànigues acurtades, perquè encara havia de créixer, i la camisa havia de seguir-me de ben a prop, pantalons curts, mitjons fins als genolls i les sabates de diumenge. Era tot un equipament, no de ciclista, però equipament. Fins i tot, algunes camises no tenien botons als puny i havien de posar-hi aquella cosa ridícula -com tota la joieria- dels 'gemelos'. Com que l'oncle Vicente era joier, jo en tenia un parell que, tan curós com sempre he sigut, mai vaig perdre. I la rebeca, si ma mare considerava que encara no havia arribat plenament el bon temps. Però el moment culminant, el colofó definitiu era la col·locació de la corbata o ben bé el corbatí o corbata de llaç. Encara les conserve. Totes. A mi m'agradaven, però m'adonava que eren la causa, més que el coll emmidonat de la camisa, d'aquelles excoriacions que començaven a manifestar-se cap al vespre, coincidint amb el fet que el diumenge declinava, la festa començava a ser un maleït record i uns sentiments encontrats, pels quals encara no tenia paraules, començaven a envair-me com un plor sec del que ignores la causa, com una ferida a la pell que de sobte sents al bell mig de l'ànima. Perquè els diumenges, joiosos al matí fins al dinar, s'entristien sense causa aparent al voltant del xamelo, el fum, la mistera de gasolina de mon pare i l'oncle joier, les preventives converses de la mare i les germanes, la fugida dels cosins majors, l'esguard al jardí, la intenció absurda que el magnolier em rescatés d'aquell avorriment vespertí que començava a semblar-me una treva, però, 'en attendant' totes les pors que la nit portaria al meu llit on la coïssor del coll em confirmava l'existència de l'acció física i irrefutable de tants enemics invisibles. Una tristesa que s'identificava amb el vespre com l'entusiasme del que estava per succeir ho feia al matí. Una tristesa com a porta d'entrada a les pors que al dormitori em posseïen en acabar de donar corda al rellotge de l'avi que superava el meu canell i que jo deixava amorosament a la tauleta de nit, unes pors que ofegaven el meu cor amb la insistència i pressió que les gomes de les corbates i corbatins ho feien pel  matí.