El gos d'en Tarkovsky (190è joc literari)

Imatge de Pep Clemente

A iniciativa de JMTibau

Basta con contemplar atentamente las obras maestras, hacer que su fuerza vitalizante y misteriosa penetre hasta el fondo para que se le revele a uno su sentido complejo y a la vez santo. (Tarkovsky, A. Esculpir en el tiempo)

A Mona

És un dels personatges més inquietants de Stalker -la mítica pel·lícula d'Andrei Tarkovsky. Una mena d'enllumenament invisible per als homes que s'endinsen a l'incert paradís de la Zona. Passeja amunt i avall per la terra on aquella recerca suïcida d'un camí viu i fugisser és farcida dels ullals del món tarkovskià. I ell, el trepitja amb la precisió d'un bisturí savi, d'una intuïció feta d'enlluernaments. Què superba paràbola. Pel·lícules com aquesta o com A la ciutat blanca de Tanner hagueren canviat la meua vida si no fos perquè no havia gens que canviar. La meua vida semblava normal, tot i que jo sabia que no era així, i aquelles imatges em deixaren esbalaït. El rostre de perfil del Stalker escodrinyant l'horitzó en aquella recerca original, em va deixar tan aclaparat com els poemes de Residencia en la tierra o Poeta en Nueva York. I de músiques no en parle pas. Em va encisar aquest gos. D'on ve? Qui és? A qui, si més no, representa? Tot i la seua presència de llop, és gos estant. Té la magnificència natural dels ídols perduts. I si bé no sabria anomenar-lo, és un bàlsam mirar-lo i que em mire. I si bé no sabria apropar-m'hi, gaudeixo de que hi siga, de que m'envolte amb el seu ball iniciàtic. Potser sap que els homes acabaran trencant-li el cor o l'esquena i ho accepta. Sap el que som. Humans. Farcits de somnis que no gosem dir. Dir-nos-en. I tanmateix, ens escolta. I ens segueix des dels principis dels temps amb l'esperança de que trobem la pau que ens hem furtat a ganivetades, fetes o imaginades. De gossos abandonats, de testimonis rebutjats de l'aventura humana, ni ha un fum pels camins que sovintejo, però potser no tots miren amb l'esguard del gos d'en Tarkovsky. N'hi han que amenacen des del desemparament dels seus ullals traïts. Fins i tot hi trobes de decidits a ser amb tu per la resta del món, per la fi dels temps. Perquè l'alegria dels nens i dels gossos és una alegria sense pal·liatius, d'una peça, tan insubornable com la lleialtat. D'altres, passen ignorant-te, pendents com van del grup i d'aquell camí que només ells saben. I et preguntes, què varen veure al nostre esguard per a seguir-nos-en, per a admetre les nostres inconfessables febleses i per a comprendre el nostre desemparament. I heus ací que més d'una ocasió m'ha semblat com si el trobés. L'he vist majestuós, mirant-me de reüll pels estreps de la Calderona. Jo, al damunt d'una bici, ja en sabeu. Ell, al damunt de les flors del món. I sembla, m'ha dit, que tots els gossos tenen a l'esguard un bocí de l'amor dels homes. Digueu-me, doncs, qui pot rebutjar aquest bocí?

Stalker i el gos d'en Tarkovsky

A foggy day

A foggy day

Ahir, diumenge de matí, la boira enfarinava l'aire en un intent gloriós de fer-lo visible. Sóc al purgatori. Si no, com s'explica aquest fum que emana de la terra i es confon en la humitat immarcescible dels pantans que són sota les deixalles enderrocades? Sóc al purgatori. I a poc a poc, la ciutat va convertint-se en un ermàs blanquinós on jo sé el que suposa pedalejar banyat en la saliva ardent del seu foc interior. És com si tota l'estona sentires desfer-se d'aigua la dona que hi és al taüt amb tu. I no esperes lliurar-te d'aquesta rosada íntima i anònima. Algú va segellar la llosa amb engruna de temps. Tanmateix, tire cap a l'Oronet. No veig clar arribar en aquestes condicions. Envoltat de broma, l'espai sembla espessir. Aquesta boira gelatinosa enfonsa els peus en un fang oliós i pútrid. Què faig amb ulleres de sol? No sé. Algú m'espera a la Porta del Cel. Anem-hi, doncs.

Camí del cel

Pere no hi és. Mai no hi és ningú. Ho sabia. Qui m'explicarà, llavors, per què aquella dona està desaiguant-se? Ningú, com sempre. M'ho vaig ensumar en veure les primeres clarianes del sol. He passat el purgatori. I al meu cap s'atabalen un munt d'imatges i cançons. Fes-me cas, fes-me cas -hem diuen totes alhora. Piquen la balda i no les obri. M'agrada tindre-les envoltant-me els ulls de les idees. Això, que ballen. Balleu, balleu, maldites. Arribe a Portacoeli. Travesse les seues portes de ferro gris. Al racó de la dreta, el concessionari Audi. Un dels models té els vidres del darrere fumats. M'enfile per la rampa dei. Pels discapacitats, deu ser, han tingut que condicionar l'antiga escala. Puc veure el purgatori des del cel. I em pregunte si aquestes visites no deurien ser guiades. Faig unes quantes fotos. Em menge la barreta energètica, que sembla massapà, com els ossos dels sants. Com és que tinc fam? Ningú em respon.

El purgatori des del cel

Poc menjat i poc begut, me'n vaig. Gire cua. Bec l'últim glop d'aigua. I prenc el darrer mos d'os. La porta de ferro gris és tancada. Amb pany i forrellat. Deixe de mastegar l'os. Perquè els meus músculs han perdut connexió. La por m'envaeix. Amb prou feines si puc moure els ulls. I de cua d'ull i al darrere d'un taronger un cartoixà amb un bàcul tant descomunal com la seua barba em mira, plantat com una figureta de belem, de fit a fit. L'envolta una aura. Ah, no, me n'adono que se m'han entelat les ulleres. Quiere salir?... Recupero les connexions. Pues, sí, hermano. Aún me queda camino por recorrer, creo -li dic mentre reprenc la mastegada. Sabe? Lo hacemos sin pensarlo, pura formalidad… I de sobte, m'engargusse. I comence a tossir, perquè m'ofego. Pero hombre de dios, qué le pasa… I em dona uns colps a l'esquena que ajuden a empassar-me l'os del sant. I me'n vaig cagant hòsties. Adiós, hermano. Me voy al purgatorio… Hale, a prepararse bien. Vaya con dios…

Romaní amb núvols

Decidisc tornar per Canteras. Vaig perdent altura i retrobant la boira. S'ha quedat enganxada al romaní. Com un cotó en pèl de dubtes i rancúnies. Ni el sol al besllum pot llevar-les l'aparença de teranyines brutes. Però m'agraden. M'estimo tornar cap el purgatori, tot i la seua maleïda broma tràgica. Així, que quan aquell ciclista m'ha avançat com el que no fa res, fent veure la seua superioritat, l'he posat al punt de mira. I he deixat que se n'anés un poc. I he estudiat les seues pujades. Com que el final de Canteras és una rampa molt dura en dues parts, anem per feina. La primera et trenca i la segona, molt propera al cim final i amb una contra corba a la dreta, t'aniquila. I l'he deixat les coses clares en la primera. Pujant sense alçar-me del selló, a tren, que es diu, l'he avançat mentre ell feia cabrioles posat dempeus a la bici. Com que s'ha quedat un poc, al arribar a la minsa zona de descans que prepara el final, ha anat apropant-se i s'ha posat a roda amb l'esperança de fotre-me-la. D'això, que jo m'he acostat a la dreta tancant-li la trajectòria i obligant-li a que prengués la fatídica contra corba per la part més dura, com jo mateix anava a fer. I aquí és on he baixat pinyó i dempeus a la bici he fet una arrencada que l'ha deixat clavat, com un ou esclafat. Sí, ja sé. Això no es fa. Que és de mal viciclista. És cert, ho reconec. Vanitas vanitatis. Però fa falta material pel purgatori. Au!, cap a casa.

Cap a casa

I les he deixat entrar. I love is here to stay i, és clar, A foggy day, ambdues de Gershwin, un músic sense maldecaps al segle XX, quina joia. I una imatge, Fred Astaire cantant-ballant-passejant, com només ell ho sabia fer, aquest dia de boira al purgatori.

Mon oncle

En aquella plaça perduda al rerefons dels atzucacs de la ciutat, el sol besava als homes amb la tendresa dels càlids versos d'amor als esguards fugitius. Chez Margot té la porta oberta a deixar-se anar, a l'abandó amb els amics, a la certitud de que no ens hem de preocupar per guardar-nos-en de res, i molt menys de dir la veritat. L'oncle Jacques va costera amunt, a la seua laberíntica llar propera d'ocells i estels amb gàbies que confien el bes original del sol a les seues ales iridiscents, i el caliu del qual les en diu que ja no cal ser tan voladores. Vaig conèixer el meu oncle francès de nen, i em va semblar de poca traça, de poca gràcia.

Hermann Tati?

Eren temps on la rialla es desencadenava a força d'humiliacions: quan més grossa la hi feies, més ens petaven a riure. Que si no, no ens en feia de res. Érem molt pobres d'esperit, supose, i ens costava déu i ajuda riure amb l'esplendor dels nadons. I només de tant en tant, quan et descuidaves, trobava, el somriure, la petita escletxa per on treure el nas de la innocència que li pertoca. M'imagine Margot, la mestressa, -digueu-me si vaig errat i l'heu coneguda- suaument pèl-roja, quasi bruna, amb els ulls que riuen el món i ells llavis que cadascú voldria besar. I m'imagine el seu Pernod com el licor dels déus beneïts, l'aperitiu agredolç dels pits plaents de la dona que estimes. Que el seu gatet és al mig desitjant que elle dégrafait son corsage.

I la seua edat, poseu-li-la vosaltres. Que els peus del temps trepitgen amb furor inútil aquest tros de bondat eterna, aquest cel dels parroquians i parroquianes a la rebotiga del Paris més viscut en la memòria d'aquell que mai el va petjar. I compte amb el meu oncle, que aprofitant l'avinentesa, vos contarà per enèsima volta, gotet amunt, gotet avall, el seu particular Jour de fête. De com va deixar de roda a l'escamot de ciclistes. I, carta amunt carta avall, s'empassà els seus bons glops del vi d'aquell dia que mai va conèixer la seua nit. D'aquell dia en que les bicicletes s'alliberaren dels homes i els homes dels dies.

Valenpiernas

El Roto, vinyeta d'El País

Quan aquest matí n'he llegit a la premsa que BXVI ha dit que el purgatori ni hi és a les tripes de la terra ni se l'espera, sinó que és un foc interior, ho sento, però he pensat automàticament amb l'Almax. És a dir, que els que pateixen de dispèpsia són al seu propi purgatori. I ells sabran per què. Que no ens vinguen en excuses toves. A més a més, si no en teníem prou en que ens hagueren furtat els llimbs -en lo bé que s'estava en ells, que he de confessar que jo era un addicte als llimbs- doncs ara el BXVI, passant-se pel folre la infal·libilitat del JPII -que va dir que ni cel ni infern eren llocs físics- ens arria que l'infern no sols existeix físicament, sinó que, per si hom dubtava, és etern, el que suposa passar-se també pel folre, ja no la paraula infal·lible de JPII, sinó la del mateix DO (Déu omnipotent) perquè segons totes les informacions que a dia d'avui se'n tenien sobre l'Apocalipsis i el conseqüent Judici Final -que arribarà abans que els de Fabra, no tinc el menor dubte- aquest tipus, DT (Déu totpoderós) li passaria comptes al carallot del Diable. Doncs, no. Ho ha dit BXVI, així que DM (Déu meu) ho tens fotut si vols acabar amb l'infern, perquè és etern. I em sap molt de mal reconèixer-lo, però crec que BXVI no s'equivoca. Que l'infern és un lloc físic, està més clar que l'aigua, diguem-li Haití, Sierra Leona, Mèxic frontera amb EUA... o qualssevol de les guerres en marxa en aquests moments. És a dir, té multitud de franquícies per tot arreu. I sobre la seua eternitat, doncs no cap dubte. Els matemàtics ens han demostrat l'existència de diversos tipus d'infinits; ergo, molt fotut ho va a tenir el DPC (Déu passa comptes) per a trobar-los tots. Però, amics meus, i deixant de banda tot aquest enrenou, a mi el que més m'ha colpit és la refutació del gran Tomás d'Aquino. Perquè aquest home ens va prometre que els que seríem al "reino de los cielos" -i jo no faig més que pujar una i altra vegada l'Oronet per a que conste al meu ridículum vitae- tindríem no sols un lloc de preferència vip -com al futbol- sinó que, a més a més, gaudiríem del sofriment de tots aquells condemnats als suplicis de l'infern. I, pel que sembla, aquest espectacle apocalíptic acabaré perdent-m'ho. I no en fa gens de gràcia, la veritat. Menys mal que ja vaig gaudint dels sofriments que valenbisi fa a les cames dels valencianos, que diria Larry Barberian. Aquestes bicis duen 3 velocitats. A la 1, tot és pedalejar en molinet i no avances ni mig metre cada 24 hores. A la 2, ja pareix que açò rutlla, fins que te n'adones que has fet 4 quilometres en vuit hores de mitjana. I a la 3, ai a la 3, no mou la bici ni l'Indurain dels millors temps. Ergo, anem fent unes cames com a catedrals. I pel mateix preu dues nines: que com mai trobes bici al lloc més proper d'on hi eres, ni tampoc lloc per a deixar-la prop d'on vas, doncs "piernas pa' qué os quiero" i et converteixes en una mena de "Andarín maravilloso". I notes un foc interior i una revelació de l'eternitat dels malparits que ja no saps si ets al purgatori dels pijos o a l'infern dels "piernas".

Sense articles

No comment

D'après une lecture à La paraula nostra d'une note de mademoiselle Begonya Mezquita

Ja que som a Pijolandia, parlem sense embuts. Bé, sense articles. València és terra de flors, llum i color o, si més no, d'Àgora gran vulva, Pont perniler, Costellada de porc fent de museu, Oceanogràfic amb goteres i Casc monumental de ciclista -trencadís fashion amb arrugues- on s'arrien crits més o menys ensinistrats, que no educats. Tot plegat, es coneix com a període cacalatravensis. València té fórmula one -ei, numeral, que no article indefinit- barquets sense ampolla ni fum d'horitzó i cavallets de Fira de Mostres Vip. Així que de bon matí, i sempre que puc, prenc camí oronetí -o bé literari- que Pirineus em queda lluny, i m'oblide, per bona estona, d'aquesta city que fa temps va confondre lleialtats amb L gran i, si em permeteu, ha pres, per mandataris, primeres espases d'anònima púrria taurina vinguda d'on no se sap i que s'adrecen, amb nostres diners, on mai no sabrem; que no a Haití, és clar. I és que, Oronet o Garbí estant, em trobo amb articles insospitats. I ela apòstrof em fa companyia dolça i necessària. Em complementa, com si diguérem. Em veig millor a cinc-cents o sis-cents metres d'alçada amb crosses elapostrofianes. Amb més definició, si cal. Sense difuminis d'absències que a tots ens acaben confonent. Retrobes temps que creies perduts. Temps era temps d'amors viscuts o somiats, que ara no sabria dir. Amics. Esperances perdudes o malbaratades en picabaralles de casal faller on quatre setciències se'n foteren d'aquesta terra per enèsima volta. I no podeu ni imaginar quants articles es perden en aquests tripijocs de caserna, perdó, de caverna, volia dir, on personne pas passarà comptes mai més. I és que d'articles definits i neutres anem escassos a València, ja que darrerament s'aprofiten només que per a anomenar-nos familiarment: lalela i el·lelo, lesleles i elslelos i, és clar, açò ens fa molta rialla: hihi, hoho. Amb molt respecte de tots, que no voldria ofendre als ningú, és clar.

Imatge treta de la xarxa

El raïm de nacre

Va quedar sorprès. Esperava que la mainada s'ho prengués amb més entusiasme. Però no va ser així. La bicicleta era vella, és cert. I potser tindria que espavilar per posar-la ben a punt. Caram -els hi digué- si mai hem tingut una, ja podríeu estar botant com a bojos. Que jo mai vaig conèixer els meus reis. Mai no em varen arribar. Doncs, no. Ací, l'única que semblava ser als núvols del màgic desdoblament de l'amor era la Rosa Maria. I això, que aïllats com eren en aquesta regió de l'Emilia-Romanya, envoltats de camps de sègol, blat de moro i vinyes, mai varen haver l'oportunitat de veure caminar artilugi semblant. Carlo, el pare, els hi va fer una demostració del seu funcionament. Rialla general. Els hi va anar pujant al tub horitzontal. Primer els nois, és clar, desprès les noies. I Rosa, completament encisada, va haver de callar davant la magnitud emocional i vital que aquest esdeveniment li suposà. I en acabar el seu corresponent passeig, el seu pare mai no va voler oblidar la seua filla d'aquell dia. El nou sègle amb prou feines s'encetava, som al 1901, i Rosa Maria Alfonsina Morini acabà sent presa, vista la seua inveterada afició al pedaleig, per una posseïda. De fet, una dona al damunt d'una bici, en aquestes contrades properes a Bolonya, era la personificació actualitzada que el maligne adoptava per anar amb els temps -deia Don Giusseppe- el rector de Castenazo. I la cua. On s'hi fica la cua, pare?, li deien, grollerament, a l'homilia, els nois més agosarats. Doncs, no tinc el menor dubte que a la fica pilosa della vostra mamma, malparits; els hi esquitxava, emprenyat i des del púlpit, el mossèn -que a la seua joventut va ser campió regional dels wèlters- i tots s'hi callaven com a putes. D'això, que tot i que va fer-se modista, en arribar el 1907, Rosa Maria, sabedora del destí que volia, arreplegà les quatre lires que n'havia estalviat amb els sargits i els doblecs, i va fotre el camp cap a Torí, capital més cosmopolita. Torí li va permetre endinsar-se al món de la competició i l'exhibició als velòdroms. S'acarava amb els homes, ja que les categories femenines encara no hi eren desenvolupades per manca de participants. I no només no quedava mai en la darrera posició a les curses, sinó que superava a un fum de ciclistes masculins. Va seguir creixent com a esportista, i quatre anys desprès, al 1911, fixà el rècord mundial femení de velocitat en la inabastable xifra de 37'192 km/h. Superant la marca que vuit anys enrere havia establert el francès Louis Roger per als homes. Però el seu destí, no podia ser d'una altra manera, passava per Milà. En arribar-hi, coneix al que seria el seu marit, Luigi Strada, escultor i gravador. Home aferrissat als nous corrents futuristes i de mentalitat prou oberta. Premonitori Strada? Rosa Maria li pren aquest cognom al seu home, Strada -ella que seria tota una campiona del ciclisme de carretera- i dóna a l'oblit la flor que fins ara l'anomenava, a més de descobrir el seu nom poètic, Alfonsina, com a nova identitat ciclista. Alfonsina Strada. Havia nascut la primera dona ciclista que competiria dues voltes (1917, 1918) al Tour de Lombardia, i fins i tot al Giro d'Italia de 1924 junt els homes. En aquest darrer cas, amb tots els entrebancs del món, desqualificació inclosa. Va ser coneguda pel malnom de la Regina della pedivelle, la reina de les bieles. I diu la tradició, que el Luigi li va regalar a la nit de noces la bicicleta de curses amb la que desprès competiria. Tampoc ell va voler oblidar la seua dona d'aquella nit. I és que la Rosa i l'Alfonsina tenien al somriure un raïm de nacre.

Carrer enlloc

Todas las mañanas del mundo son caminos sin retorno

P. Quignard

Y es que la poesía es admiración, perplejidad, como la de un ser que hubiera caído del cielo y se diera cuenta durante su propia caída, atónito. Como alguien que conociera las cosas en el alma y luchando por recordar este conocimiento, se diera cuenta de que no era así como las conocía, no bajo esa forma y esas condiciones, y fuera incapaz de recordar más.

F. Pessoa

Yo conozco una calle que hay en cualquier lugar

Raúl González Tuñón

Me n'havien parlat d'aquesta tenda, però ningú acabava donant-me raó precisa. De fet, tinc la plena seguretat que en parlaven d'oïda. Uns la ubicaven just a l'inrevés que d'altres deien, amb el to majestàtic de la ignorància més ingènua, haver-la vist. Tal destarotament va fer que em capfiqués en trobar-la, tot i que no sóc massa constant en aquestes dèries. Però és que un company d'escapada em va assegurar que li havia arribat de molt bona font a un amic d'un amic seu la certesa del boníssim estat de conservació de les antiguitats vintage bike que hi havien en aquesta botiga que mai ningú deia, per si de cas, haver-hi trepitjat. Us imagineu tindre a les vostres mans el grup sencer Campagnolo Rècord dels '60 en el seu maletí de fusta amb revestiment interior de feltre? O, si més no, les elegantíssimes espurnes milaneses dels cromatges dels quadres Colnago d'acer o els encanteris dels Merlin de titani -quines joies- sota la pell sàvia dels Brooks abans dels Brooks? Ah, el cel ans la glòria. Ho havia decidit. Potser m'hi trobés un bon regal de reis i tot. Així, que el lleure entre Nadal i cap d'any em valdria per a confirmar o desmentir d'una vegada per totes la seua mítica o real existència. El meu instint em deia que ni al nucli antic de la ciutat -molt controlat ja i sense sorpreses- ni als poblats marítims -sense gaire tradició- pagava la pena perdre el temps. Ah, el maleït temps. Com de distinta i estranya em sembla aquesta ciutat que és el que no és. He deixat a l'oblit els secrets que sentia com plaers incomprensibles. Vivències poètiques de mena. Aparts màgics que ningú, llevat de mi, veia on tots hi érem. Ja no sé veure'ls i molt menys on poden ser. Però remenant aquest criteri, vaig concloure que si en lloc acabaria descobrint-la, seria, potser, a l'extraradi. Perquè al voltant dels '50 començaren a establir-s'hi alguns dels principals tallers de manufactures ciclistes i botigues més o menys especialitzades en bicicletes. Diríem Russafa de fora, Sant Vicent de la creueta, carrer Sagunt, Tres Forques, Camí del Port… Llocs repartits a banda i banda de la ciutat, és cert. Però que dintre la lògica del que portava a les mans acabarien donant-me fe de vida o desencís de tan anhelat indret. Bé, donaríem pedalades amunt avall, com de costum. D'aquí, que el primer que deuria solucionar era una carència fonamental. Ja sabeu, des que varen furtar-me-la, no dispose de bici urbana per a recórrer de d'alt a baix aquesta swell city. Vaig tirar mà de Valenbisi. Digueu-me agosarat. Vaig sortir-me amb prou facilitat de les primeres contingències, però sempre m'ensume qualsevol daltabaix -ho sent- de les empreses afavorides pels amos d'aquesta vila erma i vanitosa, ennuvolada dels polsims bastards i ferotges de les seues cobejances. De fet, quan arribí, amb un d'aquests trastos de Valenbisi, a l'últim dels llocs que tenia a la meua particular llista d'enigmes, el cel enfosquit ja no em semblava real. La densitat d'aquells núvols havia assolit una aparença massa gruixuda. Una traçada excessivament teatral. Com un attrezzo de constant amenaça. Però al final de l'atzucac entreobert al Camí, prop als dipòsits de gas Lebon ja desballestats, i que sols un passadís incert entre deixalles prolongava fins al no-res, vaig veure el rètol del que semblava una vella botiga: Alam & Co. Workshop (J. Walker, master) No us negaré que em vaig quedar ben parat. De pedra, ho reconec. El mestre John, el llegendari Juansito Caminador va passar per València? I a més a més, va posar tenda i tot? Em va costar empassar-me l'últim glop d'aigua i engolir aquests fets nouvinguts. Estava esmaperdut i inquiet. Vaig lligar la bici a un antic pal, ja en desús, de la xarxa elèctrica. Enlloc figurava ni el nom del carreró que no passa ni els números dels locals. Era com un apèndix bord de l'avinguda. Un mugró sec, on els quatre baixos contigus fins ací no et deien pas no marxes. Però empentí, tímidament, la porta de fusta i vidre. Sonà una campaneta; no, perdó, va ser un timbre vell, una vibració sorda. L'estança era allargada i de llums esquitxades pel clarobscur. L'aparador al seu fons feia joc de visió com les lents invertides d'uns prismàtics. I al seu rerefons, quasi ocult, semblava que un home major i assegut endreçava andròmines. De primer antuvi, no vaig veure res que em semblés material ciclista, però el suau flaire d'oli de vaselina i cautxú m'indicaren la seua més que possible presència. Hola, bon dia… Eeeeh?... Buscava una antiga botiga -li deia, mentre continuava avançant per aquesta mena de túnel del temps- de bicicletes antigues, mestre… Passa, fill, com estàs?... De sobte, aquell esguard. La mirada que feia anys va copsar en deu segons tota la nostra vida en comú. Aquells ulls silents -per no ferir-me, supose- acceptant el que jo amb els meus li confirmava en veu baixa per por a fer-me mal dient-li-ho. Va morir de bon matí. I aquest diàleg mut va ser la primera i última vegada que mon pare i jo varem parlar seriosament. Perquè això d'una conversa d'home a home, què voleu que us diga, o sempre ens va fer mandra o no ho varem saber trobar. I ara era allí, al darrere d'aquell tauler. Però, papà, què fas ací? Què és açò?... T'esperava. Jo sempre he viscut pel Camí, ja ho saps. A més, tant de parlar dels temps passats, de nosaltres, és lògic que tornàrem… Tornareu?... A la rebotiga està la mamà… Però, com és possible? Què m'estàs dient?... Ens han donat una forma de comprensió del món que no ens serveix per a explicar-ho, fill, que no ens serveix pa' res. Ho entens?... Mon pare no era home de dir aquestes coses de pretesa alta volada, la veritat. Mai deia coses inconvenients per la imperiosa necessitat de sentir-se algú davant dels altres. I tanmateix, ara era ací, davant de mi. Em feia tremolar l'estupor. Hi érem al bell mig d'un passadís, d'una botiga incerta en una adreça de rodalia que em semblava haver-hi somiat, tot i els quilòmetres recorreguts i els glops d'aigua engolits. I el vaig abraçar com mai de la vida ho havia fet ni mai més ho podré tornar a fer. Desprès, se'm va esborrar del pensament el camí pres fins a aquest lloc dels enllocs. I em sembla que per molt que ho intente mai retrobaré aquest no-res perdut.

Calendes de gener

Voldria parlar dels canvis.
Dir-vos, de planera forma,
dels plats i pinyó la norma
per arribar-hi sans i estalvis.

Primer parlaré dels plats.
Que hi ha un de gran i el petit.
I aquest últim fa bon profit
en terrenys plans i pujats.

Poc a poc farem bon camí
mes no et refiïs, que esgota.
I la gran fallida és sota
el seu pedaleig tou i vellutí.

Plat gran li posarem
als descensos colpidors,
al pla dels controladors
i a l'esprint si apleguem.

Farem bon tros en un no res.
I en un tres i no res hi serem,
si no som de baix manteniment,
més sols i buits que el no-res.

I ara passem al dit pinyó
de set a deu i onze corones,
i us dic que si les gestiones
a l'inrevés dels plats, millor.

Com més gran la corona
més lleuger de pedal vas.
Vés amb compte del compàs
si el ball dura massa estona.

Plat petit i corona gran
faran lleugera la pujada.
I angoixant la baixada
si no hi canvies el posat.

A les corones més petites,
de pedal vas força atracat
que amb prou feines el plat
recorda les darreres fites.

Que el plat gran rodar vol,
corones de poques dents.
Mes si et poses vora a cent
potser tinguem un nou dol.

I dels numerets, què hi farem?
Doncs, de l'u al set o vuit van.
Que més mal fa si és dels grans,
i bon descans fa si les abaixem.

I l'últim consell dels mestres:
no encreueu massa la cadena
que es noia sensible i fa pena
trencar-li el cor per maldestres.

Que plat gran i pinyó gros
és dolent posar-los alhora,
tant com si en un fosc tros
els petits posem a deshora.

I fins ací, amics, les normes.
Que la veritat pot ser distinta.
I no n'hi ha millor llei viciclista
que la de no mantindre les formes.

Anava ben errat

Doncs, pel que sembla, els fumadors no són el primer objectiu de la temporada. Anava ben errat jo ahir, mira. No us exagere si dic que els ciclistes, les dones i els nens ens hem convertit en objectiu prioritari. Avui diumenge al matí -ja sabeu que diumenge i matí són sinònim de pedalades- JLG -el meu dietista personal- i jo mateix, arribàvem a Bètera, cap a les nou i mitja -beeeé, dos quarts de deu- Per estalviar-nos els semàfors, rodegem la població pel camí que com a continuació del polígon industrial segueix paral·lel al barranc de Carraixet. Com a complement d'aquest camí hi ha un passeig públic i uns bancs per als nens i las mares i els pares, inclosos. La carretera estreta que us descric acaba per travessar el barranc en un gual i et deixa fora el poble en direcció a Nàquera, Olocau o Portaceli, segons t'abellisca. I done aquestos detalls perquè al costat del passeig que us anomene hem tingut que girar cua per por a que férem diana en nosaltres. Primer, m'ha semblat veure un tio corrent amb l'escopeta a les espatlles precedit pel seu gos que és el que dirigia l'operació, pel que es veu. Desprès hem sentit un total de quatre o cinc trets. I de sobte, no menys de quatre caçadors més, amb les seues corresponents gossades, han envaït l'espai al voltant del gual i ben prop dels bancs públics com si fossin uns hooligans malparits preparant el linxament d'un linier. I jo em pregunte: pot ser vedat de caça un lloc que és al tocar d'un passeig públic d'una població? Un indret per on circulen persones, cotxes i ciclistes diàriament i que, que jo sàpiga, no és una carretera privada? Com és que la policia local o la guàrdia civil no intervé en situacions tan inversemblants? Perquè deu estar prohibit anar disparant al costat de les poblacions, els polígons industrials, les carreteres veïnals i els passejos públics, no? Dit açò, què nivell de cretinisme deuen tindre aquests tios que, si fa no fa, estiga permès o no -que segur que no- van com a bojos amb l'escopeta a no més de cinquanta metres d'on una nena o un nen poden estar menjant-se un petit-suisse o jugant a la pilota o al fet i amagar? Que pitjor m'ho poseu. Caram, què fotut és sentir-se conill, amics. I jo, que m'he comprat una càmera xicoteta per a deixar-vos constància documental d'esdeveniments viciclistes de tota mena, i me l'he deixada damunt del piano, com si diguérem. La falta de costum. Ja veieu, darrerament mai ho encerte.

I demà... s'obri la veda

Vinyeta de Ramón a El País

Va arribar el dia que un sisè sentit acabà imposant-se'm. Sabia que grans campions ciclistes com, per exemple, el Tarangu, eren fumadors incorregibles. Així que, total, pel que jo feia, no era gaire imprescindible liquidar uns dels pocs plaers, que de manera residual, encara conservava de la meua joventut. Activitat, la de fumador, que vaig dominar amb un cert virtuosisme, ja que era capaç fins i tot de dutxar-me sense apagar la cigarreta ni llevar-me-la dels llavis, i això que fumava Bisonte sense filtre. La meua addicció començà prou tard, quan feia la mili. Abans, mai no vaig tindre ni la curiositat ni la necessitat d'embolicar el temps, el maleït temps de rancúnia e incertesa que la milícia implica, dins un núvol d'aromes encisadors i de transparències del temps perdut. Bé, en un moment determinat, jo, que havia aplegat a fumar-me fins a tres paquets diaris de Bisonte (quan el retiraren, vaig passar-me al Lucky sense filtre) a més dels purets Reig de varies mides i alguna pipa de tant en tant, vaig reduir el meu consum de forma natural, és a dir, involuntària. Ben és cert que en reprendre de forma més habitual e intensa el viciclisme, la meua imaginació començà a no dependre en part tan substancial del tabac. I, a poc a poc, els paquets s'eternitzaven, tot i que quatre o cinc cigarrets al dia, i un puret de tant en tant queien. Però heus ací, que un cosí germà meu, una mena de germà gran, pel que ens estimàvem, va ser diagnosticat d'un càncer de pulmó. Fumava Ducados amb una disciplina que ja haguérem volgut que tingués per a la fotografia, el seu talent natural per a la qual era indiscutible. De fet, les millors instantànies de la infantesa de la meua germana i jo ens las va fer ell. Tot i que el dolorós tractament va suposar-li una mena de temps afegit, va morir quan encara no havia complit els seixanta anys. Tanmateix, no va deixar de fumar fins al darrer moment. Una vesprada, poc abans de morir, varem berenar plegats a casa de la meua germana, li vaig dir que jo havia decidit deixar-ho. No sé si va assabentar-se que era una mena de petit sacrifici tarkovskià que jo feia amb l'esperança posada en la seua impossible recuperació. Però sempre vaig respectar la seua decisió última. I jo, fins avui, seguisc sense fumar. No m'ha suposat ningú esforç, ho reconec, mai no ho he trobat a faltar, no em molesta gens que els amics fumen al meu costat, és més, m'ajuda a fer memòria de sensacions perdudes. No comprenc aquesta focalització i dèria per estigmatitzar-los que s'ha pres amb els fumadors. N'hi han moltes coses tan nocives o més per a la salut física i anímica dels essers humans que, a més a més, no depenen de nosaltres. És molt pitjor per a la salut democràtica d'una societat, pose per exemple, que les malifetes dels seus representants públics prescriguin amb la connivència dels poders que abans dèiem fàctics. O, si més no, els fums superbs dels que han estat trobats amb les mans a la pasta i fugen cap en davant. Bé, i el dels cotxes, aquests trastos que ens han furtat les petjades.