Avui acaba Agost. Sí, amb majúscula, que n'és nom propi. I com a propi del temps, demà aquesta calor que ens domina ja no serà la mateixa. Perquè demà és 1 de Setembre. Fins i tot la temperatura encara pot pujar, però ja no serà l'estiu d'Agost, on patim la calor com una condemna acceptada. I també les nits continuaran xafogoses, bascoses… però ja no seran nits agostenques. Al Setembre, però, acceptem la realitat com a una anomalia habitual. I per això he pedalat al matí per la Patacona, la platja d'Alboraia. Tots els convocats prenien el seu darrer bany d'estiu sense saber-ho. A partir de demà, les capbussades al Mediterrani seran xops afegits als que van fer dins aquesta quimera dita vacances. N'he trobat cossos salats i de dolços. Tots els ha mullat la mateixa aigua i el mateix sol ha escalfat ad libitum la seua orografia. Però la realitat s'imposa: la calor i el aigua actuen a les pells com els petons humits i calents ho fan als pètals dels llavis confosos per les darreres hores de l'estiu. I sense saber la raó que els impel·lia, aquests cossos disseminats sense lògica aparent damunt la sorra ardent, lluitaven per una victòria, sabedors com eren de la seua derrota assenyalada amb una ics al calendari. Sí, avui acaba Agost. És una necessitat la mort d'aquests joves trentenaris perquè la vida no ens semble una infinitud dolorosa sense un parell de llavis que dur a la boca.
