divendres, 28 d’octubre del 2011

Camí amunt

Anàvem a peu. Sabates de Segarra -Vall d'Uixó- amb sola de roda de camió, em deia el pare. Indestructibles. Sempre que hi hagués temps -i sempre hi havia, no cal dir- anàvem a peu. Pujaven per l'Avinguda del món, pel camí del port amunt fins l'encara fumosa estació d'Aragó. Només mercaderies, és clar. Que els passatgers havíem de fer una bona passejada, valga la redundància, fins l'Estació del Nord, si en volíem anar pel mateix camí de ferro cap el mateix punt geogràfic, el nord que acabava al Magistre, un lloc indeterminat entre l'horta d'Alboraia, Meliana i el Paradís. Acabada l'Avinguda, saludada l'estació baturra a mà dreta, començava l'Albereda. Territori de pètals malbaratats, de plàtans d'ombra reprimida, fires obertes en canal on el meu cor bategava de por i llums trencades sobre el cel fred de l'abandó, les panotxes i els petits aparts romàntics que encara no comprenia, que només algun dia podria mirar amb l'esguard adient, aquell tocat de música, de música amb gestos de cortesia que mai no vàrem entendre. Ignorades les casernes i les torres, arribàvem als jardins dels Vivers i rebíem el flaire untuós dels hàlits matiners d'una arboreda compungida, obligada de mixtures impossibles i desencisos previsibles. Ja quedava poc. En arribar al museu de belles arts, giràvem a la dreta pel carrer Alboraia, i el pare i jo érem al davant del camp de Vallejo, on vaig presenciar en directe, en viu, els meus primers partits de futbol. Com que no pagàvem entrada, que ens colava un dels seus nombrosíssims amics, el pare i jo vèiem el joc des de la tanca que rodejava el camp, en primera línia i dempeus, en primer xut, com si diguérem. Les jugades per la banda, molt més habituals en aquella època -imagine que n'hi havien molts interessats en emular el Gento- eren seguides per mi amb uns ulls atemorits i un nas profanat pel liniment Sloan dels jugadors, que, pel que es veu, no només el fèiem anar a dojo a casa, sinó també a l'estadi. Bé, als vestuaris. Lloc, on en acabar el partit, recalàvem tots dos per parlar amb alguns dels futbolistes, que també eren coneguts del barri. L'Odissea havia començat ben d'hora. Un tassó de xocolata i un croissant o ensaïmada, o, si més no, un entrepà de creïlles xafadetes amb blanc i negre o de truita de creïlles eren les meues barretes energètiques dominicals. Sempre he sigut de bon mos als matins, ho reconec. Però els diumenges de partit als matins no em passava ni un got d'aigua. La mare m'embolicava l'entrepà en periòdics i el portàvem al damunt fins que el nerviosisme del dissabte a la vesprada començava a confondre's amb l'aroma dels massatges improvisats d'última hora i els laments de les derrotes sempre injustes. Però més d'una volta l'entrepà tornava a casa sencer. Massa emocions. És que tinc un nus a la gola... Això, dels nervis... Què delicat eres… I als peus, els talons nafrats. Jo hagués preferit fer el camí en bici. Però no era el costum. Un pare i un fill en alegre camaraderia camí amunt pedalant com dos bons amics? No. No era el costum. Millor deixar-ho estar. Retrets ara? Ah, quina tonteria. Oi que no, pare?. Escolta, saps que el Levante va lider de la classificació? I portem casi déu jornades. T'havia dit que érem a primera, no? Ja saps que a vegades me n'oblide de segons quines coses.

11 comentaris:

  1. Vicicleeee! La més gran de les enhorabones per aquest Levante (Levante o Llevant?). És espectacular el que està fent.

    M'ha agradat molt i molt aquesta entrada. He pogut respirar la il·lusió infantil d'anar al futbol, de respirar aquell ambient de partit. M'has fet recordar quan, de tant en tant, mon pare aconseguia carnets per anar al Camp Nou... era un dia tan màgic.

    Enhorabona granotes!

    ResponElimina
  2. M'has fet recordar com ens picaven els genolls i les orelles pel fred que feia. Perquè al Vallejo feia fred de veritat, eh?, i a més els xiquets anàvem amb pantalons curts.

    Enhorabona i que dure!

    ResponElimina
  3. Enhorabona per el Llevant i més encara per el sentiment que transmet el teu escrit

    ResponElimina
  4. Porquet, gràcies. Sempre li em dit Levante U.D, que si no vaig errat és el seu nom original, tot i que darrerament li ho em valencianitzat. A mi se'm posava una pilota a l'estómac que em durava fins que arribàvem a casa desprès del partit.

    Jpmerch, i que ho digués. Jo, en arribar l'hivern, sempre portava la part interior de les cuixes irritada pel fred, i a la meua mare no se li ocorria altra cosa que posar-me glicerina líquida que em cremava horriblement. Bé, coses d'aquells temps.

    ResponElimina
  5. José Luis, moltes gràcies. No sóc molt de futbol, però el Levante és molt més que futbol per a mi. La veritat és que he parlat en bons aficionats granotes i estan en un núvol. Que dure, que s'ho mereixen.

    ResponElimina
  6. Les cames al descobert i les sabates d'en Segarra, que compràvem a Barcelona, en el nostre, són pàgines viscudes per tota una generació. Com els penellons, les nafres als genolls i l'emoció i el fred dels partits (bàsquet en el meu cas, en pista descoberta). Quan penso en el sogre, culé a matar i que no va ser a temps de veure aquest Barça ... com t'entenc.

    I que visquin els granotes!

    ResponElimina
  7. la nostra infantesa....quins records...ai el liniment sloan ...saps encara es ven però crec que li han canviat alguns ingredients ...no fa la mateixa olor, o almenys m'ho sembla...si senyor soles de roda d'avió el meu avi també ho deia duraven moolt! i visca el LLevant que amb un minso pressupost està on cal, el primer!

    ResponElimina
  8. Clidice, com li ho hagués refregat als merengues el meu pare. Riu-te tu de les revenges bíbliques.


    Elfree, de roda d'avió? Caram, pota negra, mai millor dit:) Vorem el que dura el somni.

    ResponElimina
  9. demá te fique el comentari,perque el que he possat no ha pogut ser según Blogger.beset

    ResponElimina
  10. Em sembla que el Llevant és el resultat de la fusió de l'antic Gimnàstic i el Levante, de qui –dissortadament– va heretar el nom, què hi farem. No hauria estat gens malament, passant al terreny de la història ficció, que en un determinat moment, per exemple, quan el València va enfangar-se fins a la samarreta amb blau amb la batalla del mateix nom, que el Levante –en l'estadi del qual vam presenciar un dels concerts més memorables de la transició- hagués recuperat el nom que no va ser i abandonat l'infamant nom de poble subsidari col·locat a la dreta del centre. En fi, què hi farem, en això com en tantes coses. L'Alcoyano continua dient-se així. En qualsevol cas, compartesc l'alegria granota d'aquests dies, l'eufòria blau-grana, que és la de la gent de la mar, del Grau, del Cabanyal. Una abraçada.

    ResponElimina
  11. És ben cert el que dius, Manel. Sembla que el Levante es va quedar sense camp apropiat i el Gimnàstic sense jugadors, d'ahí la U.D., unió esportiva, i que l'equip es digués Levante, perquè, a la fi, els jugadors pertanyien a aquest club. I ara la gran pregunta: per què té que ploure per primera vegada seriosament a la Tardor en cap de setmana viciclista? Per què, déu meu?, no som tan males persones, tan dolents. Hacía falta eso?, que hagués dit ma mare. Una abraçada.

    ResponElimina