La no peça

Sé que el que vaig a confessar-vos no és de domini públic. I que és un dels secrets millor guardats pels fabricants de bicicletes. I que posats a dir-ho tot, pot resultar d'una incorrecció política més que evident. Però ja no puc callar per més temps. El que no acabe de trobar-li és la forma elegant i balsàmica de fer-vos cinc cèntims i que no us en semblen quaranta mil xavos. Per exemple, puc dir-vos que a qualsevulla de les bicis -des de les furtades fins a les de 7 o 8 mil €- que van pel món, sempre n'hi ha una peça no peça indestructible. Au, ja està dit. Totalment indestructible. Ja podeu fer-li el que vulgueu que quedarà indemne. Però tot i que m'estic aproximant perillosament al quid de la qüestió, tampoc l'assoliria en tota la seua realitat física amb aquestes poques paraules. Sí, ja sé el que esteu pensant: ja està el Vicicle amb les seues metàfores recargolades. No, no. No va de metàfores. Doneu-me un petit marge de confiança. Mireu, des del selló -que és el punt més elevat de una bici que es considere a sí mateixa com a bici seriosa- fins a la banda de rodament del neumàtic de la roda del darrere -que per suportar més pes sempre sembla més avall que la del davant- tots acceptaríem la susceptibilitat que té aquest conjunt de peces anomenat bici d'encetar el seu individual declinar físic a qualsevol moment, és a dir, d'acabar espatllant-se. És principi universalment acceptat que tot el que té un començament té un final. Bé, menys si parlem d'en Machaut i d'aquesta peça no peça. Feu el pensament que, de sobte, topàreu amb alguna cosa que una volta creada -encetada, millor- mai de la vida pogués morir o transformar-se en altra de distinta. És una peça, i alhora és altres peces que la neguen ontològicament i incorrecta com a peça estant. Fins i tot ens hi pot recordar a aquell ballarí que es vestia mig de dona i mig d'home i ballava en parella amb sí mateix. De fet, és peça no peça sola, però fugissera, i presenta com a mínim tres tipologies homologades: la francesa, la italiana i l'anglesa. Actua en el quadre, a les rodes, el manillar, tots els engranatges, etc… Allà on va deixa la seua empremta, i tot i no ser, està: d'això la seua indestructibilitat. Els enginyers li calculen les mides, les passes, la dibuixen de forma molt més versemblant que els pintors ho han fet amb l'ànima humana des del començament del temps. I de tant en tant, en una distracció, li diuen ànima. L'ànima està afectada, és l'expressió més habitual. I tant mateix no és ella la interfecta, sinó la petjada que ens va deixar a la bici. Indestructible. Bé, crec que he sigut massa agosarat i tot, que m'he arriscat amb excés. Us ho puc dir més alt, però no més clar. Algú ho havia de dir, ja sabeu. Fins i tot un músic va intentar atrapar un bocí de la seua essència hipnòtica, però no se'n va sortir del tot. El que us deia: està, però no és.