Oui... o non

Des que el meu pare va dur a casa al seu amic italià, el Giovanni, i parlant-li valencià ens demostrà a tots els de la família, no només el seu do de llengües, sinó que la nostra parla era una mena de comodí lingüístic, vaig pensar de fer-la servir sempre que tingués la necessitat de fer-me entendre per tots els altres ciclistes arreu del món, i els anglesos també. Mireu, si no, la palesa semblança entre I love you i el seu homònim català Ai, l'ou viu, vessants amoroses, totes dues, del desig carnal. Paradoxalment, és a la nostra terra valenciana on més ens costa introduir-la com a koiné -el valencià, no l'anglès- i perdoneu el tecnicisme. D'això que com el meu francès encara el tinc més empolsinat que les espardenyes de Sant Vicent abans la santa espolsada, i el llatí, tot i ser una mena de hardware dels romanços, ja en l'època de Crist, el clàssic no l'entenia ni déu, doncs utilitzo el meu valencià clotlandís i apitxat per a fer-me entendre entre els ciclistes parisencs, i els no ciclistes i els anglesos també. I m'estranya moltíssim que a hores d'ara, sembla que no em comprèn ningú, fins i tot ni a la Casa de Valencia, és clar, i els anglesos tampoc. Però no perd l'esperança de trobar-hi la sonoritat apropiada, la modulació pertinent que acabe apropant-me a l'oïda parisenca: que dues llengües que al capdavall varen servir per a pelear hembras entre Arràs i Languedoc o entre Salou i Cambrils no pot ser que no s'avinguen més tard o més prompte. És el cas, però, que aquest primer cap de setmana a la ciutat de la llum -per cert els carrers són prou foscos: Jurado, no tens feina enrederida ací, ni negoci, no cal dir- m'ha succeït una cosa rara, com al Martín y Soler, un altre valencià que s'espolsà les espardenyes. A la Rue du Crochet des Chevaliers hi ha un petit bistrot anomenat Chez Vic. Em va animar a entrar-hi el fet de començar igual que el meu nom ciclista. La xica de la barra em va mirar apropant-se. Al rerefons del local -no més ample que un passadís de casa bé- un vell com adormit contemplava, si més no, l'escena. Jo anava preparat per a un Qu'est que vou voulez, monsieur? Pregunta obvia per a la qual jo havia preparat un xicotet parlament amb l'objectiu de que em servira una cervesa de barril, ben freda i de bona caiguda. Però aquella senyoreta va alçar-hi la barbeta d'una forma interrogativa mentre assecava una copa de vidre -la qual cosa només passa a les pel·lícules- i que jo vaig traduir per: què vols, mante? I em trencà els esquemes. Així que per a no desentonar vaig assenyalar-li amb l'índex dret l'aixeta amerada de la cervesa i desprès amb el polze de la mateixa mà vaig indicar-li la meua boca, no pensés -ella o el vell del fons- que volia la cervesa per a qualsevol perversitat inconfessable. De sobte, i eixint de l'excusat, apareix el Josemaria, l'EP, amb la seua habitual caixa de disciplines. Ben pentinat i rentat, però amb el pes condemnatori de la matèria: em recordà al meu amo, que als grans moments sempre llueix vestimenta de comercial d'El Tall Anglès i gemelos d'ocasió, però tant s'hi val. I li etzibà a la noia, amb la confiança d'un parroquià: un entrepà de pernil catalana per a portar-me'l, Paulette, que tenim sopar de sobaquillo a l'Hospital. ¿Sou capaços d'imaginar la meua cara? Sí? De veritat sou capaços? Doncs jo, no. I ho he intentat, per a poder descriure-us-la. Potser els meus ulls eren dues rodes de bicicleta com a mínim. Jo què sé. El cert és que a deu passes hi és l'Eglise de Saint Jean de l'Hôpital, pagada a tocateja per l'Opus. EP agafà el bocata i adéu siau. O siga, és viu. N'hi ha de sants vius i parlen català, i en París! I el vell, qui collons deu de ser? Però si penseu que aquesta és la cosa rara, aneu errats. La pinta que feia el bocata era magnífica. El vell semblava endevinar el meu pensament. L'entrepà d'EP em recordà els esmorzars de penya. Ai, l'enyor, quan li demanaves a la xica de qualsevol poblet de la ruta un de pernil a la catalana i ella tancava la qüestió amb uno de jamón con tomate, amb cara de pomes agres. Així que amb certa tremolor a la veu i fent-li amb el cap senya del que havia sortit per la porta -sant i entrepà- li vaig dir, amb ofec inclòs: le même… com diu?... Bien sûr, le même… No sé si ho he entès: que si és el mismo Josemaria, o que vol un entrepà del mateix?... A tu què et sembla?, va dir el vell… I jo, amb un mig somriure i gairebé sense alè, pensant que ja no podia sinó parlar en un francès penós -mare de déu, i això quan podia parlar- mentre ella ho feia en català alt i pla. I no vaig poder -ho us jure- sinó fer-li un dos amb els dits índex i mig de la mà dreta… Veges què intenta dir-te, afegí el vell… I no sé si pensà, ella, en que les dues coses -sant i entrepà- o que millor la segona, l'entrepà. Per si de cas, i advertint el meu astorament in crescendo, em plantà davant dels nassos un tros de pa i tornà a preguntar amb la seua barbeta. Jo li vaig posar el meu polze mirant cap al cel, ok -com els anglesos- i la noia seguia sense saber si em referia al sant del cel o a l'entrepà: com els passava als occitans quan li preguntaven si oc? a una noia de París que no sabia sinó dir oui… o dir non, com els vells, i els anglesos també.

Addenda: encara no he pogut desfer-me de la identitat de Pepe. Al Escritorio de Blogger pique a Salir però torna una i altra volta, es rePepeteix. Ajudeu-me!! Algú m'ha dit pot ser problema d'Internet Explorer, és cert? Socors!! Auxili!! Cony, el Fernando Pessoa del Pessoa no era tan pesat. El deixava ser Álvaro Campos o Bernardo Soares o el que fos, i convivien amb humilitat i comprensió mútua. Fins i tot se'n anaven de copes tots plegats. Bé, sí, sobretot de copes, a Chez Vic, i què?