dilluns, 23 de maig de 2011

Chez Vicicle

París, foto de Jonathan Segade

Pot ser el somni aïllat dels somnis. Una migdiada d'horari prohibit i a un racó de cantonada inquieta. Allò que hom gaudeix com un sospir d'amor que va i ve. Allò que saps ben bé podria haver-hi no succeït. Allò que el perfum trencat dels cargols de mar, travessant la plana, portava des de Cambrai fins al meu indret de París. Allò que no només sap el vals-musette i que el sol del nord llisca, pàl·lid, costera avall, mentre Mars ajusta la seua bohèmia al matalàs. Deixa que el vent remene les palmeres del sud que hi vaig perdre. Te n'adones? Un feble raig trencat al pavès del capvespre és prou camí per a pedalejar. I un cel pla, de blau esvaït, guarda l'univers d'estels d'un tulipa desarrelat amb reflex de gira-sol. De París sempre recordaré el que no hi vaig viure. L'aiguat esmaperdut entre les pedres blanques i negres que el poeta mirava fent memòria del dia que anava a morir. O les llavors diminutes que, en absència del mar, li donen un caire d'illa oceànica. ¿No us haveu hagut de preguntar mai per què la pluja de París té el frec ferotge dels amors trencats? ¿O per què la neu cau amb un convenciment només igualat als contes moscovites de Txékhov? Potser no hem estat al mateix indret de París. Ni ho estarem mai. Jo parle del carreró del darrere. Allà on és aquest atelier de vélo. Sí, no n'hi ha pèrdua. No tots els tallers de vélo tenen una llibreria i unes tauletes pels parroquians. Begudes, cafè i tabac. I potser alguna cosa de picar. I al rerefons, damunt un petit escenari, un piano, imprescindible estri d'un taller de bicicletes, no cal dir-ho. I al seu costat, però amb la separació reglamentària, una petita representació de l'univers: la taula de billar francès: la lluna blanca, la terra roja i el groc del sol. Cap reglatge se li pot resistir al mecànic que té un Cosmos a la rebotiga. I no oblidem fer espai per a improvisar-hi petites exposicions. I, per suposat, al bell mig del taller el banc de fer feines i les seues eines, materials diversos i recanvis de tota mena. I és imprescindible l'aparador, on els misteriosos rodets i les últimes edicions dels poetes i els ciclistes oblidats, les etèries rodes de cursa i els dibuixos sonors de les nuages, conviuen molt millor que els homes del sud. Passeu, passeu i parlarem dels vells temps, les temps jadis. Potser, fent memòria, entendrem un poc, si més no, cap a on anem. I, si no, no. Beguem. Al capdavall, qui entén el billar francès? Fem l'aperitiu de segona oportunitat. Ha hagut ruixat i el dia torna a començar a dos quart de nou de la tarda. Doncs aprofitem-ho. Me'n vaig, torne a París. Sempre he tingut ànima de gitano i de bohemi, tot i que de gitano sedentari -que no m'agrada viatjar- i de bohemi d'horari disciplinat. Però un dia trobaré la manera d'endreçar aquestes paradoxes. Au revoir. ¿Sents la música? Garçon, une absinthe.

7 comentaris:

  1. Després de tanta decepció, de tanta angúnia, si que potser et seguirem en la teva recerca d'algun temps que es va perdre. Entre la temptació de l'enyor melancòlic d'allò que mai fou i la frisança d'allò que mai serà, on aniran a raure els nostres ossos gastats de tant pedalar? Sortosament, sempre ens quedarà una engruna de magdalena en algun queixal per recordar-nos-en el sabor, com una espurna que il·lumina, breument, l'enteniment i assuauja tanta cruesa.

    ResponElimina
  2. Preciós! es tindrem que anar fins a paris per a poder somniar,dins quest pais els somnis ´són adormits.Enhorabona,beset.

    ResponElimina
  3. Clidice, sempre ens quedarà París, no? He gaudit el teu comentari, gràcies. Has entès perfectament a monsieur Vicicle, com em diuen per ací, tot i que els insisteixo que de monsieur, poc. Però els francesos, i més els de París, ja saps: mai deixaran de banda ni Versalles ni la cerimònia.

    Concha, a València els somnis estan narcotitzats i els que deurien tenir-los, ni te digo. Un bes.

    ResponElimina
  4. Quasi ho aconsegueix monsieur Vicicle, les seues paraules m'han bressolat dins d'aquest somni tan nostàlgic, tan melangiós i lluent, quasi em convenç i em deixe embolcallar amb les ales de la Fée Verte...potser sempre ens quedarà París, però a mi m'agrada massa l'olor a flor de taronger i hui toca estar ací, en aquest País i en aquest Maig, resistint (ara i sempre a l'invasor) i no podem perdre'l a vosté...així que ja està bé d'exilis i mandangues, perquè les palmeres del sud sempre seran nostres i els somnis hi ha que somniar-los ben desperts, per a fer soroll i despertar als que dormen, encara que siguen absolutament la majoria. Eh o què?

    ResponElimina
  5. Escrius igual de bé que somies vicicle la vida és una constat recerca del temps que es va perdre ( no sé si ja l'hauran trobat) i esperem que vinguin temps millors

    ResponElimina
  6. El que vostè diga Senyoreta. No t'agrada el meu París? Alba, el París que jo conec no el coneix ningú, t'ho puc assegurar, ni jo mateix. El que jo he viscut a París duu l'aroma de la flor del taronger oculta a la memòria de les coses. Sempre he estat aquí i a París. Podríem dir que tinc la doble nacionalitat. D'una banda gragüer -com el pare- d'altra, parisenc -com la família de la mare. Almenys deixa'm un exili de quita y pon, els ciclistes necessitem un poc més d'oxigen que els que marxen a peu o en cotxe. A més, com vaig pa' sant, ja vaig fent progressos amb això de la ubiqüitat :)

    ResponElimina
  7. Elfree, gràcies. No sé on són els temps millors, però amb la bici de vegades em sembla tenir-los ben a prop.

    ResponElimina