dimecres, 25 de maig de 2011

El llarg camí dels sants

Les meues sotraguejades Sidi


Només esclatar la guerra civil, el Padre -d'ara en davant, EP- va tindre l'habitual il·luminació santa de migdiada amb filet de baba a la comissura dreta dels llavis, inclòs. Va veure, amb els seus ulls clucs de sempre, el camí que el sant déu li senyalava. Encetaria, el més aviat possible, una mena de fugida pelegrinatge fins arribar a zona nacional. I en aquesta decisió no va tindré cap influència -no siguem malpensats- el fet d'haver-hi tractat amb grupuscles terroristes d'extrema dreta equipats amb pistola -el que pràcticament li obligava a dur una vida clandestina- ni el proselitisme sectari, tipus pedagogia de la por, desenvolupat als llocs sants de Ferraz 50 i 16 -anomenats DyA-, o l'ensurt, totalment banal, d'haver-hi estat agredit al carrer per un sicari roig -de Lucífer, el maligne, s'entén- i defensat pel seu àngel celestial particular que, en acomiadar-se, l'àngel, li va dir, a l'orella, allò tan bufó de burrito sarnoso, el que li donà la idea de signar les seus missives més personals amb les inicials b.s., i, a més a més, fer-hi simpàtica apologia del seu origen baturro: burro sí; pero burro de Dios. Di que sí, EP. ¿Potser tenim al davant el referent semiòtic dels bocins de ferradura amb que és gratava l'esquena?... D'això, que per anar de Madrid al cel, perdó, a Burgos, en lloc de travessar la línia del front per les serralades de Guadalajara, com va fer-hi tothom, i fins i tot alguns dels seus acòlits, doncs el susdit EP va engiponar un veritable camino iniciàtic -model Wilhelm Meister, però sense Mignon, que jo sàpiga- amb cotxe i salconduits -per a ell mateix i els compis d'aquest viatge final de curs improvisat- primer fins a València, desprès en tren cap a Barcelona, on varen malviure 40 dies -quarantena més que necessària desprès de l'estada valentina republicana, de cursum- per carrerons i cases de dispesa infames -¿vos imagineu a l'EP gratant-se l'esquena a l'excusat comunitari d'aquestes dispeses de mala mort confrontades al Passeig de Gràcia. Sublim, no?- i assolir, tot seguit, el creuament a peu dels Pirineus -aquí ho vares errar, EP; no cal dir com hauríeu d'haver creuat els Pirineus- Así es, así tiene que ser el horizonte de tu apostolado: es preciso atravesar el mundo. Pero no hay caminos hechos para vosotros… Los haréis, a través de las montañas, al golpe de vuestras pisadas (Camino, máxima 928) Fins arribar a Andorra i girar cua cap a Navarra, desprès de trepitjar França de puntetes, i recalar, com a meta final, que no volant, d'aquesta brevet-èxode lluminosa, en Burgos, ciutat sense llei. -La guerra es el obstáculo máximo del camino fácil -Pero tendremos, al final, que amarla, como el religioso debe amar sus disciplinas (Camino, máxima 311) Caram, caram amb els homes de pau. Reconec que igualar a l'EP potser no és fàcil. Però també és cert que el meu viatge no és gairebé espacial ni curricular, sinó ben bé temporal i sentimental, és a dir, de coneixement propi i no de propaganda impròpia. Veureu. Pot semblar una bajanada, però quan pedalege és com si mullés suaument amb te de bergamota un bocí de magdalena freda i encuriosida. Ja em direu: i no seria molt més fàcil anar passant les fulles de qualsevol àlbum de fotos, mentre prens te i magdalenes o xocolata amb bunyols? Potser sí, però i la santedat? En qualsevol cas, al racó més efímer i recargolat de les pujades ciclistes que sovintejava al sud, me'n vaig trobar amb les rialles de dues nens gaudint, al seu llit de diumenge, les cosquerelles més desitjades i temudes del pare. O la solitud plena del temps posseint-me. I els carrerons pedalats, on el passat flueix com si fos de primer antuvi, em parlaven d'històries que només es poden contar en aquesta llengua. Vet aquí la raó del circumloqui, de la metàfora, del llarg camí que, tot i deixar-me sempre al mateix lloc- Rue de l'Absinthe, cantonada amb Rue de la Cabane-, em permet anar collint valuosos balons d'oxigen i paraules fetes records. D'ací, que si EP portava penjat al coll un descomunal tros del lignum crucis, jo vaig per la vida amb una no menys descomunal càmera neumàtica inflada a la pressió que li pertoca, i cadascú que ho interprete com vulga. El que no acabe de precisar és el santo lugar on el nostre Vicent -sant de gama alta, no cal dir-ho- va espolsar-se les espardenyes. Que no és un detall baladí poder demostrar-li al tribunal vaticà de sants la coincidència de l'espolsada d'aquell beneït calçat i la sotragada a les meues sotraguejades Sidi. Per si de cas, també li llevaré la pols a la bici, de cursum.


Addenda: crec que l'EP està mosquejat en mi per prendre-li el seu camino a la santedat, fil per randa, com a model propi. Des de diumenge passat tinc problemes amb Blogger. No vol reconèixer la meua heteronomia -és el que té llegir a Pessoa- i no em deixa accedir al meu blog de Viciclisme. La qual cosa m'obliga a utilitzar altre ordinador, on mai haja posat la meua altra identitat, Pepe, per a poder retrobar a Vicicle i deixar-li parlar. Ma' que tenen poder els sants. Així que si algú sap com puc solucionar-lo, que m'ho faça saber, per favor. A l'espera de poder triar la identitat que em semble pertinent, no us estranye que comente els vostres apunts amb la personalitat de Pepe, signada per Vicicle i amb una bonica foto que un cosí meu em va fer fa anys i panys.


4 comentaris:

  1. Excel.lent!!!les paraules de"camino"son massa per ala carabasa.Molt bon post i espere que es solucione el teu problema.beset.

    ResponElimina
  2. Doncs no. Ara per ara, l'única identitat que reconeix Blogger és Pepe. No sé on és el problema si a Internet Explorer o a Blogger. Ni p. i.

    Vicicle, bueno Pepito para ti. Un bes.

    ResponElimina
  3. Ben trobat, Pepe-Vicicle pel camí, per mi esotèric, dels misteris de la electrònica i la cibernètica, per la qual cosa no et puc ajudar en el teu problema d’identitat blogaire.
    Quin periple més suggerent el de EP, camí de l’Eldorado feixista. Ben segur que des de la seva anodina santedat deu enyorar aquelles dispeses barcelonines del 36 que feien olor a col bullida i a aiguardent barat. Si fos una mica més sociable, potser avui podria jugar al dominó amb el mateix Buenaventura Durruti, però dubto que s‘avingui a una cosa tant ordinària i plebea.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Ho trobo ben difícil que facen partida. El Durruti serà al cel dels justos i l'EP, no cal dir-ho, a l'infern del Dante, com a mínim, per molt sant que haja estat anomenat. Salut.

    Vaig a rebatejar-me, mentre dura aquesta crisi identitària, a la que ja estem més que acostumats els valencians, ni carn ni peix, com a:


    Vicipep

    ResponElimina