Per aspera ad astra

Je ne suis pas du tout l'antéchrist de service,
J'ai même pour Jésus et pour son sacrifice
Un brin d'admiration, soit dit sans ironie.
Car ce n'est sûrement pas une sinécure.
Non, que de se laisser cracher à la figure
Par la canaille et la racaille réunies.

N'hi ha de dies que t'alces del llit en gana de gresca. No, no ben bé de gresca. Dic mal. Gresca, no. Amb ganes de que et toquen els d'això. Ja m'enteneu. Reconec que no és gens normal. Que, tot plegat, dóna una lleugera impressió d'addicció inveterada als sants cilicis, les disciplines, la mortificació. Sí, és cert. Però si Sant Josemari ja ho feia, és totalment lògic que un servidor seguisca aquesta tradició i exemple, entestat com sóc en fer de meritori cap a la canonització. Sí, ja sé: Josevicicle, que damunt d'una bici les variants del sofriment físic no tenen parangó. Bé, sí, però tot i admetre les vostres senyades argumentacions, una bona disciplina, un bon cilici, deu anar molt més enllà de cinc pujades a l'Oronet per cadascuna de les seues vessants principals o, si així ho voleu, de quatre espines o filferros foradant la pell pel mateix lloc cada volta que tens la temptació de respirar. Per aspera ad astra. I el que m'ha vingut al cap a les 4 de la matinada d'aquest dilluns 9 de maig de 2011 deixa en peccata minuta el decàleg oronetià, el dormir a terra, el cilici a la cuixa dues hores al dia o les fuetades de corda una volta a la setmana, tot i que el règim de càstigs corporals del Josemari era d'aquí te espero. Ricardo Fernández Villaspín, un dels primers estudiants seguidors d'el Padre -com a ell li agradava que el nomenaren- per a evitar el soroll de les fuetades que s'aplicava el fundador -Josemarí, no el conyac, és clar- sembla que es tapava els oïts per no sentir els colps ensordits que li arribaven des de l'excusat. De fet, segons un altre cronista -Andrés Vázquez de Prada- ens detalla: "En su cuarto guardaba el Padre, en una caja, el cilicio y las disicplinas. Impresionaba ese instrumento de flagelación, de cuyos cabos pendían cabos de herraduras y cuchillas de afeitar, hasta el punto de que las paredes del cuarto de baño estaban salpicadas de sangre" (en Ynfante, J. El santo fundador del Opus Dei, p. 270, n. nº 47) De primer antuvi, això de la caixa m'ha dut al cap aquell client oriental que visitava a Belle de jour, a la pel·lícula homònima, i perdoneu la digressió. Doncs bé, res a veure amb el que a mi m'esperava en decidir de boníssim matí que tal dia com avui renovaria el DNI, caducat fa dos mesos, pels meus sants i apostòlics cilicis. Bé, i també per raons numèriques. El Padre va morir el 26/6/1975. Sumades les set xifres de forma independent donen 36. Si, al seu torn, sumem 3+6 = 9. I avui, 9/5/2011, sumades donen 18. Ergo, 8+1=9. D'avui no passa. Consulte Internet. Argg! La primera fuetada és magnífica. Cita prèvia, el més aviat possible, d'ací un mes. Ummm. Redéu, com m'ha deixat l'esquena. La sang ha esquitxat fins el sostre de l'altra banda del saló. Cride, no truque per telèfon, no, cride -Nenaaaa!- a la meua germana gran. No fa encara ni quatre dies, el meu cunyat hagué de renovar-lo, el seu DNI caducat, pel passaport, amb urgència. Però, tete, que açò no són hores. Ens has donat un bon susto. Bé, deixe anar les maledicències dels que no acaben de comprendre aquest camí de perfecció. Al que anaven, resulta ser que tens que personar-te a una de les poques comissaries del cap i casal que tramiten DNI i passaports, fer cua, prendre torn numèric i esperar. Requisits documentals: una foto en color de 32X26 mm i el DNI caducat. D'on trac la foto? Va, espavila, Josevicicle. M'escanege a mi mateix des d'una foto de família. Només el meu cap. La foto té uns cinc anys, però encara m'assemble. Faig un parell de còpies. Tot va com una seda. Cap problema als cartutxos ni al paper ni amb les tisores al retallar-les. Doncs vaja merda de mortificació, pense. Les cinc tocades. Au! Valenbisi i ruta. Objectitu: carrer Hospital. Ipod i manta. La bicicrisi es la 0666 (6X3=18; 8+1=9, ¿és o no és el dia?) i tot i que vull canviar de marxa, no puc. Sempre 3, com la Santíssima Trinidad, el mateix dóna on la poses. A patir.

Bien sûr, mais il devait défendre son prestige,
Car il était le fils du ciel, l'enfant prodige,
Il était le Messie et ne l'ignorait pas.
Entre son père et lui, c'était l'accord tacite:
Tu montes sur la croix et je te ressuscite!
On meurt de confiance avec un tel papa.

Arribe amerat. No sé pedalejar xino-xano i menys amb el 3. Sóc el primer. De fet, fins a les set tocades al carilló de l'església de l'Hospital, que és al front de la comissària, no comença a acudir la gentada renovadora d'urgència. I jo sóc des de dos quarts de sis. Ais!, altra bona fuetada. No, vaig errat. Hora i mitja de cilici al entrecuix. Bé, açò promet, que encara queden dues hores fins que comencen les tramitacions. Au! vinga, més cilici a l'entrecuix. Ja en tinc els d'això com a taronges washintones, i no hem fet que començar. Al repartiment dels torns li demane a l'agent que faça el favor de donar-me l'últim. El número cien, seguro?, em diu. Sí, por favor. Pensarà que fins a dos quarts de dues no puc estar per a romanços administratius, però al poc es desenganya i es mosqueja. Prenc seient i em quede mirant al no-res -bé, als indicadors de torn i taula- sense parpellejar, fins que arriba el meu torn cap a un quart de dues de la tarda. Faig memòria del fundador i les seues visites al jesuïta Valentín Sánchez Ruiz, el seu confessor i torturador: "Tras una jornada de intenso trabajo [Escrivá] emprendía una larga caminata, Castellana arriba, hasta el Hipódromo. Luego atravesando desmontes y caminos de barro, llegaba rendido al colegio. Le hacían pasar al recibidor. Aguardaba un rato y le atendía el jesuita. Otras veces, la espera era larga; y el sacerdote aprovechaba esa hora para leer el brevario o hacer oración. Había días en que la tardanza resultaba interminable. Nadie aparecía. Nadie daba excusas. Al fin un hermano lego le comunicaba que el padre Sánchez Ruiz no podía verle. Cualquier otro lo hubiera tomado como una desatención grave. Pero el joven sacerdote mostró siempre comprensión para con el tiempo y ocupaciones de los demás" (en Ynfante, J. op. cit. p. 61) Doncs si passe comptes, de dos quarts de sis fins a un quart de dues són vuit hores i un quart. Nyas, coca. Josemari, sentades d'aquestes no vares fer ni una, segur. Al capdavall, entre. Au suivant! Em sec. ¿Qué viene a hacer aquí?, em diu el funcionari. Com a mínim, mitja fuetada. Nyaca. Em va faltar un pel de figa, i perdoneu l'expressió, per a etzibar-li que anava fent camí de santedat, però no ho hauria entès. Vengo a renovarme el DNI. Això ho va captar a la primera. Li passo la foto i el document caducat. ¿Esta foto se la ha hecho usted? ¿En impresora?... Sí, por qué?... Porque lo mismo le hubiera dado no traerla. L'hòstia divina, aquesta sí que em va arribar al pàncrees passant pels ronyons. Les mans em comencen a tremolar. Igualet, igualet, que quan me'n vaig fer el DNI la primera volta, als catorze anys. Gairebé diria que estava excitat i tot. El paio aquest sí que sap de disciplines. Ahora cuando la escaneemos, se aumenta y no querrá cogerla. El que no voldria agafar-la, la foto, era l'ordinador, és clar. Además, el fondo no es blanco. Augg! Vaig escopir els dos incisius i un molar. Gràcies, déu meu. Si tuviéramos una webcam, todo esto no pasaría. No discutiríamos con las señoras (sic). Però tros de suro si tens la fotuda webcam al damunt del monitor, com m'estàs indicant amb el teu dit índex, on collons tens el fons blanc, si al meu darrere no n'hi han més que vidres i màquines? Però faig com el Padre, comprenc el temps i les ocupacions dels altres. Calle i pose cara del que sóc: un sant en capella. Malgrat l'esforç del funcionari per fer-me desistir de la renovació, la màquina no li fa cas i accepta la meua foto. Pero cuando quiera hacerse el pasaporte, tendrá problemas. Per l'amor de déu, pare ja, que n'estic gairebé en estat de crisi de felicitat com els èxtasis divins d'el Padre, i les dependències són ja a vessar d'esquitxades de sang santa. Com que no tenen impresos de Recibí, doncs tinc que redactar un breu text al revers de la cartolina on aquest sant baró va pegar la foto indigerible i jo ja vaig signar una primera volta, confirmant la recepció del nou DNI. Torne a signar el rebut. Cutre, com estendre's a terra per a fer una becadeta. Aquí arriba, a la fi, el nou DNI. Són 10'20 €. Coi, l'estocada final. Per aspera ad astra. Demà mateix torne, a fer-m'hi el passaport. O millor, em quede tirat al carrer fins demà, com a prolegomen del viatge iniciàtic, que encetaré d'ací no res, amb passaport inclòs, i en dejuni, de cursum. Per cert, vaig tindre una temptació. Vaig estar per dir-li al meu torturador que per què no estava redactat el DNI en llengua tan menyspreada com ho va ser el Padre ans de ser el Padre? Que si podia redactar el Recibí en aquesta fotuda llengua més fuetejada que la meua esquena des de les 4 del matí. I que si faria el favor de parlar-me encara que fos un poquiu en aquesta rara cosa que li diem llengua nostra. Però, en veritat, en veritat vos en dic que fins els sants tenim els nostres límits.

Il a donné sa vie sans doute, mais son zèle
Avait une portée quasi universelle
Qui rendait le supplice un peu moins douloureux
Il savait que, dans chaque église. Il serait tête
D'affiche et qu'il aurait son portrait en vedette,
Entouré des élus, des sants, des bienhereux.

…
(G. Brassens, L'antéchrist)