dijous, 5 de maig de 2011

Els sons de la ciutat perduda

L'avinguda. El camí del grao cap a 1910

Sovint m'encaste l'ipod per no sentir la desfeta continuada d'aquesta ciutat. Si fos per mi, mai no el duria. M'agrada, i molt, pedalar la ciutat amb els oïts lliurats a la vida, gaudint la melodia que cada dia em regala, sobre el baix continu del frec del cautxú al quitrà. Nota pedal -vegeu què de ciclista pot ser la música o què de musical pot ser una bici- que em permet escoltar les harmonies més hermoses i insospitades. No fa massa, la ciutat cantava al port per a adormir la impaciència d'una avinguda que li entrava pel costat de ponent. Eren sons de maromes, l'espart de les quals feia cruix al seu cor sec abraçant el norai i anunciant les sempre fugisseres amarres dels vaixells. T'estime, però me'n vaig. Me'n vaig, però torne, amor meu, com l'aigua una i altra volta esquitxada al malecó. Com el glop d'aiguardent, que plau al caure mentre adorm l'amor trencat. El balanceig de la fusta definitivament sense arrels, i el sol que feia un soroll ple i llarg, estant. Un acord d'aquells que t'omplin el pit d'una emoció subalterna, d'una llàgrima dolça que, avergonyida, resta al rerefons dels ulls, a la gola, per si de cas la tendra cançó de les veles i els vents, fa necessari que remunti i es deixe anar, galta avall, pressa pel rumor de la pega i el ferrós lliscar dels aspres òxids de grues, tolva i carretons. I al carrer, les petjades in crescendo, apropant-se, anunciaven la sorpresa del passejant anònim allunyant-se, tot seguit, amb el diminuendo subtil d'una imatge no vista esvaint-se a l'altra banda del carreró. Silenci profund amb lladruc de fons. Liqüescència de fulles verdes per damunt l'obstinat flux de les mercaderies i els homes. I el cant de les palmeres, d'aquestes sirenes que abraçaven el carrer amb cançons de bressol vingudes dels suds somiats pel mar dels homes. Cairé, cairé i aladró, aladró, cadires de boga i peix nedant dins els poals que duien les velles de calces negres i faldilles de viudes, les veus de les quals tenien el to just dels fills perduts i del gruix sobrant dels dies viscuts. I els teuladins barallant-se al fullam encartonat del magnoli sobre els frecs tigrats dels gats al jardí. I les sargantanes que van de so urgent, sobtat, que les papallones ja li fan el contrapunt suau d'un aleteig de mentides verinoses com els contes de fades. O els parotets d'ales de cristall amb el so estès d'una migdiada. I els grills que hui en dia només canten els seus versos antics d'estiu i terra cremada al racó abandonat dels abocadors, expulsats de la ciutat per aquestes paneroles voladores: gavines de coure, corredores embogides o lladres pillats amb les mans al damunt de la ciutat. Sovint m'encaste l'ipod mentre pedalege per no sentir la desfeta continuada de la ciutat aquesta. La música m'allunya de la vida i em permet lliurar-me als sentiments dolços de no ser un passejant totalment anònim i absent sobre el baix continu de la realitat ofesa.

3 comentaris:

  1. me encanta simplement.Un beset fort.

    ResponElimina
  2. M'he marejat una mica amb el vaivé de l'aigua, però és que jo em marege veient una marina :( Veig que tinc sort, només he de caminar ciquanta metres per trobar bona part del que recorde. No em calen sorolls a les orelles :)

    ResponElimina
  3. Concha, gràcies. Un bes molt fort.

    Clídice, doncs és una sort el que em dius. A mi, cada dia, em costa més trobar-me a mi mateix en aquesta ciutat. D'això, que la memòria auditiva o aromàtica puga jugar un paper tan important.

    ResponElimina