divendres, 13 de maig de 2011

Ell


De primer antuvi podria dir-se que el que em guia és l'enveja pura i dura. Té poder. Ridícul, però poder. Fa i desfà. Ha entès, gairebé sense adonar-se, la mecànica del negoci humà, i li agrada. Sap ben bé que no controlar els esdeveniments ens irrita el cervell i ens aboca a la depressió i l'obediència cega, com els gossos ensinistrats a ferro. Però ignora que alguns, potser massa pocs, hem gaudit el sofriment de la incomunicació i la camisa de força -rodamóns d'estels- que significa pedalar amunt avall més sols que l'una. Que l'alegria ofensiva del ciclista té alguna cosa de cant fúnebre, com diu Reza. A estones: un dia més llargues, d'altres diria que prou més minses, es veu al damunt del damunt del maleït cim; tant s'hi val si és de la seua misèria. I t'assabentes de que, a la fi, és un pobre desgraciat. I ho dic sense sarcasme, sense il·lusions de verins no declarats. Simplement, no arribarà a ser ni les despulles del capità Ahab, que com els reis perversos, una volta assassinat, ni els gossos, ves per on, no volien llepar-li la sang. Fa un temps que pense qual haurà pogut ser la seua més profunda i inconfessable frustració. O si va tindre un pare brutal. Heus ací, la que va embolicar el Hitler al ser rebutjat a la Acadèmia de Belles Arts. Ell, que com a molt va estimar el record de la seua mare. Única dona amb la que va compartir els seus ulls. Aneu en compte a qui negueu el talent artístic. O el que ens està fent passar el Rus per no arribar-hi amb comoditat als estris que comanden la bateria de qualsevol conjunt ye-yé, malgrat les ajudes dels seus acòlits. O, si més no, la fallida carrera periodística de l'ínclita Rita, que ens amenaça amb una ciutat inexistent amb o sense ella. No, no penseu que parle de qui cregueu. O sí, i perdoneu el misteri. Allà on va: la matinada de l'amant, el capvespre de la parella o la migdiada de la secretària, exigeix un nivell tipus botiga de gourmet. I se'n fot dels que diuen que el luxe és el consol de la misèria, mentre fica el seu penis dins d'una vagina ignorada repleta de somnis i paraules que ningú no li diu. Aristòtil, a la seua Política, ens deia que les argúcies del tirà consisteixen en envilir l'ànima dels súbdits, sembrar-hi entre ells la desconfiança i empobrir-los. I així, a poc a poc, adquirim el veritable sentiment d'u mateix al ser insuportablement desgraciats, com m'ho varem fer veure Kafka i els innombrables fills de la grandíssima puta que m'he trobat a la meua vida sota la màscara de les persones consuetudinàries. I els parla de competir als nens, que desprès seran caníbals; i de competir en igualtat de condicions, ell que de sempre va ser jugador d'avantatge. I parla de llei, ell que fa temps és a fora. I parla d'excel·lència, ell que mai va passar d'una mediocritat ferotge. I parla de l'esser, ell que no mou un dit sense la confirmació dels rèdits que li suposa. I tant li val ofegar nens, teuladins o paneroles si són sota la imaginària línia del seu entrecuix. Que ell prou de cabotades en dóna als honorables i il·lustríssims senyors de la guerra i la pau esclava. Que si la cosa s'embolica, truca a qui deu trucar i s'estén cap per avall, ruixat per l'Asperges me de l'arquebisbe, i amb els braços fent creu mentre el diable li penetra amb les seues potències i diposita la llavor, sempre nova del mal, en un lloc difús i inestable entre el cap i la cua. Poseu-li nom i cognoms, cadascun de vosaltres, sota la signatura encapçalada per: Lo que dispongo y traslado para general conocimiento y cumplimiento. Tant s'hi val si es tracta d'una sentència de mort com d'un avís als excusats per a que els nens no es pixen fora de la tassa del vàter, mentre ell ho fa fora del test.

4 comentaris:

  1. ja ho deien que el poder s'exerceix i l'autoritat s'atorga ....potser és un consol ridícul però en tot cas autoritat no en té

    ResponElimina
  2. És ben cert el que dius. La gran diferència que hi ha entre gaudir el respecte dels altres o protegir la teua por amb la dels altres. Tot un món.

    ResponElimina
  3. Els que tenen poder per a matar i desfer,crec que tenen una mena de complexe brutal d'inferioritat,i com és tan gran deuen pagar els altres.Mentre hi ha gent així el tenim clar.Enhorabona per la teua reflexió.Besets.

    ResponElimina
  4. Més que inferioritat, tenen por, molta por, i ho paguem els altres. Un bes.

    ResponElimina