Ell

De primer antuvi podria dir-se que el que em guia és l'enveja pura i dura. Té poder. Ridícul, però poder. Fa i desfà. Ha entès, gairebé sense adonar-se, la mecànica del negoci humà, i li agrada. Sap ben bé que no controlar els esdeveniments ens irrita el cervell i ens aboca a la depressió i l'obediència cega, com els gossos ensinistrats a ferro. Però ignora que alguns, potser massa pocs, hem gaudit el sofriment de la incomunicació i la camisa de força -rodamóns d'estels- que significa pedalar amunt avall més sols que l'una. Que l'alegria ofensiva del ciclista té alguna cosa de cant fúnebre, com diu Reza. A estones: un dia més llargues, d'altres diria que prou més minses, es veu al damunt del damunt del maleït cim; tant s'hi val si és de la seua misèria. I t'assabentes de que, a la fi, és un pobre desgraciat. I ho dic sense sarcasme, sense il·lusions de verins no declarats. Simplement, no arribarà a ser ni les despulles del capità Ahab, que com els reis perversos, una volta assassinat, ni els gossos, ves per on, no volien llepar-li la sang. Fa un temps que pense qual haurà pogut ser la seua més profunda i inconfessable frustració. O si va tindre un pare brutal. Heus ací, la que va embolicar el Hitler al ser rebutjat a la Acadèmia de Belles Arts. Ell, que com a molt va estimar el record de la seua mare. Única dona amb la que va compartir els seus ulls. Aneu en compte a qui negueu el talent artístic. O el que ens està fent passar el Rus per no arribar-hi amb comoditat als estris que comanden la bateria de qualsevol conjunt ye-yé, malgrat les ajudes dels seus acòlits. O, si més no, la fallida carrera periodística de l'ínclita Rita, que ens amenaça amb una ciutat inexistent amb o sense ella. No, no penseu que parle de qui cregueu. O sí, i perdoneu el misteri. Allà on va: la matinada de l'amant, el capvespre de la parella o la migdiada de la secretària, exigeix un nivell tipus botiga de gourmet. I se'n fot dels que diuen que el luxe és el consol de la misèria, mentre fica el seu penis dins d'una vagina ignorada repleta de somnis i paraules que ningú no li diu. Aristòtil, a la seua Política, ens deia que les argúcies del tirà consisteixen en envilir l'ànima dels súbdits, sembrar-hi entre ells la desconfiança i empobrir-los. I així, a poc a poc, adquirim el veritable sentiment d'u mateix al ser insuportablement desgraciats, com m'ho varem fer veure Kafka i els innombrables fills de la grandíssima puta que m'he trobat a la meua vida sota la màscara de les persones consuetudinàries. I els parla de competir als nens, que desprès seran caníbals; i de competir en igualtat de condicions, ell que de sempre va ser jugador d'avantatge. I parla de llei, ell que fa temps és a fora. I parla d'excel·lència, ell que mai va passar d'una mediocritat ferotge. I parla de l'esser, ell que no mou un dit sense la confirmació dels rèdits que li suposa. I tant li val ofegar nens, teuladins o paneroles si són sota la imaginària línia del seu entrecuix. Que ell prou de cabotades en dóna als honorables i il·lustríssims senyors de la guerra i la pau esclava. Que si la cosa s'embolica, truca a qui deu trucar i s'estén cap per avall, ruixat per l'Asperges me de l'arquebisbe, i amb els braços fent creu mentre el diable li penetra amb les seues potències i diposita la llavor, sempre nova del mal, en un lloc difús i inestable entre el cap i la cua. Poseu-li nom i cognoms, cadascun de vosaltres, sota la signatura encapçalada per: Lo que dispongo y traslado para general conocimiento y cumplimiento. Tant s'hi val si es tracta d'una sentència de mort com d'un avís als excusats per a que els nens no es pixen fora de la tassa del vàter, mentre ell ho fa fora del test.