dijous, 19 de maig de 2011

El darrer somriure

La mare dorm

El darrer somriure va ser un retrobament en tota regla. Hi eren aquelles llumenetes. I va riure. I fins i tot va somniar o imaginar -que tant s'hi val- la nit dormida sota el bressol dolç d'un bes d'anar de bona nit, de la mare i el pare, tan joves, ara, ambdós. La flassada ben ajustada al coll d'un rostre d'ulls rodons que tancava les parpelles dient faré bondat, no us atabaleu. Aquells espurnalls eren, com us ho podria dir?... Sí, eren com una alegria suau amb un xic de la melangia que el gaudir sincer de les coses té. Suspeses, enlairades, feien ball de papallona i fada davant els seus ulls de mel rossa que mai no va poder domesticar. I va veure al seu fill pedalant com si fos ella mateixa, i a la seua filla dibuixant-li el camí que hauria de seguir. I se sentia tan acompanyada, en aquell llit al passadís de graons inexistents. Què bé, gairebé no notava l'esforç de pujar al pis de d'alt on sempre acabava oblidant-se el que es perd. Li va estranyar, tot s'ha de dir, sentir com a propi aquell pedalar sense errades, d'exquisida fluïdesa com els exquisits pistards. Ella, que mai no va pujar a una bici. Però no li va preocupar. I molt menys la ruta que anava descobrint entre records desviats per la incertesa i el dol. I el cos, amb la prevenció típica de la matèria, anava arrodonint-se, cercava el fetus o la integració aerodinàmica en allò que li estaven assenyalant les llumenetes. I en assolir aquest punt infrangible, aquesta màgia on dues rodes la flanquejaven i es movien sense fer anar les cames… De fet, aquest somriure feia sensació d'un somni obsessiu, d'un bell malson sense episodis secundaris on, de tant en tant, dues nenes com les que el seu pare dibuixava als contes, la distreien demanant-li un bes i una rialla no sempre de fàcil compliment. I va notar no ser ella qui, fet el cim, s'abaixava de la bici i es gitava damunt la terra al temps que dolçament deixava anar les cames i els braços banyats pel sol caigut tendrament a l'horitzó de cartró, on el vent del món s'acomiadava d'aquell cos alliberat, a la fi, de la insuportable angoixa de la vida, de l'amor i de la por. Avui fa set anys, just al bell mig dels que ha fet el pare, que es lliurà al plaer insubornable del darrer somriure. Vull creure que la cosa va anar així, i que, a diferència del que ens va dir la metgessa, ni aquelles llums que ens senyalava amb un somriure d'entremaliadura ni aquell cos encartonat no varen ser sinó el producte del seu últim retrobament.

6 comentaris:

  1. ya sabes no tengo palabras,precioso.un beso muy fuerte.

    ResponElimina
  2. Una bonica i sentida evocació d'un moment de tristesa.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Últimamente la recuerdo mucho, esos ojos glotones de niña de los últimos meses. A veces los veo en mi madre y también algunos gestos de su mano. Y pienso en el final. Sueño muchas veces con ella y con tu padre. Son sueños bonitos, están bien, más jóvenes. Al despertar me alegra haberlos vistos por un momento, como si los rescatara: "Estos tristes días nos recuerdan que los años vienen a nosotros siempre con la misma natural belleza, pero que no pueden devolvernos los seres desaparecidos. 1916 nos traerá las violetas y la flor del manzano, pero F jamás volverá a existir" (M. Proust)

    ResponElimina
  4. Gràcies, Ramon. Nunca, jamás se abandona lo que llorando se deja, cantava Mercedes Sosa. Salut

    ResponElimina
  5. Rosa, y "los sueños, sueños son". Muy indicado Proust: los seres queridos y la primavera.

    ResponElimina