El síndrome Midas o l'efecte pardalet

Vaig llegir el conte del Rei Midas quan era prou petit, i alguns detalls em varen resultar del tot incomprensibles. La seua ambició per les monedes d'or, fruit de la seua atracció malaltissa per aquest metall, com que era i és gairebé universal, la hi vaig acceptar a la primera. De fet, podríem dir que aquest deler el feia una mena de sant patró dels brokers i d'altres convertidors de merda en diners, aspiració que molts dels nens d'aquells temps de la meua infància compartíem, no cal dir-ho. Caram, si fos en Midas, demà mateix em comprava el baló de futbol reglamentari i el tren elèctric, i la bici, of course. Bé, però al que anaven: alguns fets em semblaren mal resolts per absents. Els nens tenen una lògica implacable: ¿I si es tocava un ull? ¿I si es gratava una orella? ¿També se li tornaven daurats i rígids? ¿Li queia la bola de l'ull pel sobtat increment de pes experimentat? I l'orella, se l'hi feia com als de Castelló? I perdoneu-me els pam-pam-orelluts. Menjar, és clar que menjaria amb cullera, forquilla i ganivet. A més, podia anar tot el dia en un palet a la mà gratant-se; però, i si el perdia, el palet, i la picor era insuportable? A més, un palet d'or, al igual que Marina d'or, fa mal a l'ull, no? Li ho vaig preguntar a la meua mare. Mira, la riqueza no da la felicidad, eso es lo que quiere decir. Doncs nosaltres érem pobres i vivíem entre tsunamis emocionals gairebé de trifurca diària. I al pare. Tienen criados que les rascan lo que les pica, i fuig d'ací que tinc feina. Em quedaren aclarides dues coses: la necessitat dels gratadors professionals, i el gens menyspreable matís de que les mans d'en Midas, és a dir, el símbol dels fets, del que fem i no del que som, era el convertidor fonamental. D'això, que una gratadora del Rei, càrrec ben remunerat -donada la seua perillositat- no quedava feta un antecedent directe de les noies del Goldfinger, per l'única raó de que llevar-li la coentor del pàmpol o de la panxa no era d'efecte metal·litzant. Però als gratadors sí que els hi entrava la gana de ser com el barrilet oriental, amb bigotet inclòs, que llençava el barret talla colls, a tort i a dret, a la pel·lícula del 007 i que, pel que sembla, se'n carregava també de fer de les xiques unes Barbies d'or. Que per què els hi entrava la dèria?, doncs pregunteu-li-ho a d'ells. I de sobte, vaig començar a descollonar-me. No podia parar. Era la rialla tonta que els agafa als nens en pensar en cul, pipí i caca. Què feia per a pixar l'ínclit Midas? Qui li agafava el d'això?... No ho puc dir, que em pixe. Qui li agafava… ai, redéu, qui li agafava... qui li agafava la pilila, la xufa?... Au, ja ho he dit. I no podia parar de riure'm, és clar. M'imaginava al Midas amb la pilila encarcarada com les estatuetes de les fonts que pixen aigua, i vinga la carcallada. I heus ací que anys i panys desprès, me n'adone que la cobdícia dificulta l'evacuació de la brutícia, de les deixalles, de tot allò que s'ha malbaratat. Ells mateixos ho diuen, parlen de actius tòxics i coses per l'estil. I, clar, els amos del món busquen desesperadament que els hi traguen la xufa pa' pixar i descansar la bufeta, i la gent està indignada: que li toque la titola son pare! Que aquestes coses les ha de fer u mateix i no deixar coses tan íntimes en mans dels altres. Els que anaven de festa en festa eren ells, doncs pixeu la borratxera i deixeu-nos viure tranquils. I si us queda com una aixeta d'or, doncs mireu on apunteu, malparits, que encara ens pixareu al damunt. I preneu nota, que els ciclistes, tot i anar cagant hòsties en la cursa, si és menester, se n'ocupen de pixar sense abaixar-se de la bici, gairebé sense deixar de pedalar i sense esquitxar a ningú. Igualet que els reis del mambo, perdó, de la banca, eh?, el mateixet.