J'arrive

"¡Pasen y vean! Cesare, la maravilla… Tiene 23 años, y duerme desde hace 23 años… Sin interrupción… ¡Cesare! ¿Me oyes? Cesare, yo te llamo… Yo, el Dr. Caligari… Tu amo y señor… Despierta unos instantes de tu oscura noche" (Robert Wiene, El Gabinete del doctor Caligari)

Sí, ja sé que no m'hi queda molt. I no parle de temps, que de temps potser em queda massa i tot. Però cansa, tot i graduar l'esforç. Repetiu amb mi, vosaltres que sou al marge del camí, repetiu el pensament que m'hi faig. No obris la boca. El cor s'atansa. Tanmateix, no obris la boca. Si de cas, fes com un lleu somriure, però que ningú no ho note l'ofec. Respira pel nas. Que ningú no senta com desfàs l'alè escàs als pulmons fent-los pensar que hi sobren, que el cos marxa sense ells. Que el pedaleig continuarà per damunt de les hores, dels llocs travessats. Per damunt de tu. I fem una altra revolta. Malauradament, quan jo arribe, l'angoixa no s'haurà esvaït. Mentre, la rampa s'enlaira i accelero, dempeus a la bici, fins que el pit em cou, fins que una cremor dolorosa basteix, des de la gola a l'abdomen, la imatge més insubornable. D'ací a no res les babes començaran els seu joc de vaivens, de gronxolades anònimes. Fes-les callar, tanca la boca, engoleix-te el gruix pastós, que ningú no s'ho pense que necessites desfer-te d'elles. Molt bé, aprofita. Aprofita ara que la cosa afluixa, deixa anar les cames. No baixes pinyó. Això només ho fan els ciclistes de segona, els que es deixen portar per les aparences. Mai no ho hagueres dit: les cames respiren per tu. Dissortadament, quan jo arribe, el mal de cames hi serà. Mentre, açò torna a endurir-se. I semblava, però, una mena d'equilibri gaudit pels que resten al marge del camí. Qui ho hagués dit? I et lamentes. Maleeixes el pes que dus al damunt. Sembla ahir quan feies 62 kg. per 1'73 d'alçada. Però has anat omplint el sac, com aquell personatge de La Vía Láctea de Buñuel, i el camí es fa de lent recorregut, tot i que mai de la vida les hores han sigut tan fugisseres. Fes força, doncs, esbufega, però no separes els llavis, sinó és per a fer un bes d'indignació o un crit d'amor. Fes força, doncs. Gairebé no pots posar-t'hi ja dempeus, i que el propi pes del cos t'ajude a moure els pedals als últims desnivells. Sorprenentment, quan jo arribe, ningú no hi serà al cim, fins i tot jo no hi seré, m'hauré hagut de quedar al marge del camí esperant el pròxim corredor.