Ni sí ni no, sinó...

Si esteu llegint açò, és que sóc un covard i una mala persona. Feia temps, massa temps, que no quedava amb la colla dels diumenges. La raó és ben ximple, com que el dissabte ja fan ruta amb les seues respectives penyes, l'eixida dominical és ben d'hora i de me cago en tu puerta, amb la intenció de acabar cap a les dotze del migdia com a molt, la qual cosa els tranquil·litza la consciència familiar -la poca que els queda- i a la parella: que encara faran una volteta amb els nens i prendran l'aperitiu. Els meus dissabtes, però, són més bé de ruta llibretera o artística, si és que alguna exposició ens reclama. D'això que darrerament els diumenges m'agrade gaudir d'un horari més humà i un ritme menys acollonit. Però bé, tot siga pels amics. M'alce a les sis del matí. Ha plogut gairebé tota la nit i amb insistència. El panorama és de mitja volta al llit i a roncar. Però no, el viciclista, com aquell personatge del Turista accidental, és persona de costums ben arrelats. Assegut a la vora del llit, aparte la cortineta de la finestra i faig la primera de les innumerables ullades que encara em queden. Com que és de nit, no puc valorar amb precisió els fets meteorològics, però el cel sembla ben cobert, no té el punt de negre que jo hagués desitjat, i el carrer encara conserva el xarol dels ballarins de claqué. Mal anem. Però no plou, és cert. Faig el desdejuni, gens recomanable, de pastisseria industrial i cafè fred. Fa temps, i amb tota la meua bona voluntat, prenia els Kellog's de blat de moro, integrals i tot, però acabí convertint-me en el tipus més avorrit del món. Fins i tot, la nit anterior, sopava pasta integral adobada amb quatre gotes -contades- d'oli, un polsim d'orenga i un pensament de formatge rallat. 62 k, sí, però de plom avorrit. Tot i que no para, i el rellotge avança, no li veig bona traça al sol. De fet, no hi és. Una claror al rerefons del fons i un gruix negre salpebrat de cotons esfilagarsats donen rèplica dels meus dubtes molt millor que el discurs de Descartes. Però no plou, és cert. Albire l'horitzó pròxim -paradoxa habemus- i el triangle de profit viciclista nord-sud-oest fa cara de resultat post-electoral, també pròxim, si un déu justicier no ho impedeix. Si em faig el valent i agafe la bici, començarà a ploure sense pietat, i la resta del grup serà on jo mateix deuria ser ara: al llit; però si faig precaució i em sec a l'observatori a l'espera dels esdeveniments -tautologia habemus- la colla farà ruta, es riuran a costa meua i jo em quedaré amb un pam de nassos. Sóc un covard. Ja eixiré quan la cosa pinte més bé. Ni sí ni no, sinó… Als companys d'escapada, però, els desitge, si s'han fet l'ànim, que els caiga al damunt una aiguarrada d'aquí te espero amb tronada i tot. Perquè si jo no hi vaig, no vull que ells pedalegen sense mi. I s'ha acabat tanta contemplació. Però no plou, és cert.