dissabte, 15 de gener del 2011

Mon oncle


En aquella plaça perduda al rerefons dels atzucacs de la ciutat, el sol besava als homes amb la tendresa dels càlids versos d'amor als esguards fugitius. Chez Margot té la porta oberta a deixar-se anar, a l'abandó amb els amics, a la certitud de que no ens hem de preocupar per guardar-nos-en de res, i molt menys de dir la veritat. L'oncle Jacques va costera amunt, a la seua laberíntica llar propera d'ocells i estels amb gàbies que confien el bes original del sol a les seues ales iridiscents, i el caliu del qual les en diu que ja no cal ser tan voladores. Vaig conèixer el meu oncle francès de nen, i em va semblar de poca traça, de poca gràcia.



Hermann Tati?

Eren temps on la rialla es desencadenava a força d'humiliacions: quan més grossa la hi feies, més ens petaven a riure. Que si no, no ens en feia de res. Érem molt pobres d'esperit, supose, i ens costava déu i ajuda riure amb l'esplendor dels nadons. I només de tant en tant, quan et descuidaves, trobava, el somriure, la petita escletxa per on treure el nas de la innocència que li pertoca. M'imagine Margot, la mestressa, -digueu-me si vaig errat i l'heu coneguda- suaument pèl-roja, quasi bruna, amb els ulls que riuen el món i ells llavis que cadascú voldria besar. I m'imagine el seu Pernod com el licor dels déus beneïts, l'aperitiu agredolç dels pits plaents de la dona que estimes. Que el seu gatet és al mig desitjant que elle dégrafait son corsage.


I la seua edat, poseu-li-la vosaltres. Que els peus del temps trepitgen amb furor inútil aquest tros de bondat eterna, aquest cel dels parroquians i parroquianes a la rebotiga del Paris més viscut en la memòria d'aquell que mai el va petjar. I compte amb el meu oncle, que aprofitant l'avinentesa, vos contarà per enèsima volta, gotet amunt, gotet avall, el seu particular Jour de fête. De com va deixar de roda a l'escamot de ciclistes. I, carta amunt carta avall, s'empassà els seus bons glops del vi d'aquell dia que mai va conèixer la seua nit. D'aquell dia en que les bicicletes s'alliberaren dels homes i els homes dels dies.

6 comentaris:

  1. Jo tenia un cosí més gran que jo amb una retirada al protagonista del Lladre de bicicletes....encara que ell mai en va tenir de bicicleta.....impagable Mon Oncle! el de la pel.li i el teu!

    ResponElimina
  2. Molt bonic,et superes cada vegada,moltbé.beset

    ResponElimina
  3. Emma, la infermera de mon pare, em va dur a veure la pel·lícula, però jo devia ser tan xicotet que només se'm va quedar la música (que ara he sabut que van compondre Franck Barcellini i Alain Romans), la melodia de la qual se'm va enganxar al paladar de la memòria durant molts anys, probablement també perquè jo, quan sentia que l'oblidava, li la feia taral·lejar de tant en tant a Emma. Aquella música té el sabor intens i innocent de la infantesa, que inclou aquelles Margots, sovint anònimes, de pits poderosos sempre disposades a alliberar-se dels sostenidors "pour donner la gougoutte à son chat". Les escenes dels carters ciclistes són impagables. Gràcies, viciclista, per recuperar-nos aquest bocí de memòria.

    ResponElimina
  4. Elfreelang, gràcies. Saps? Feia temps que volia parlar del Tati. Les seues pel·lis sempre et sorprenen. Tot i haver-les vist prou vegades.

    Concha, moltes gràcies. Potser li vaig trobant el "truqui" a açò del blog. Un bes.

    Manel, gràcies a tu per passar-te. Tinc al rebost els culs de les ciclistes de Fellini (tema delicat) i la dèria de pujar a la bici al gran Brassens i al Brel. Ja estic pegant-li voltes.

    ResponElimina
  5. Quina canya d'oncle, de post, de pel.li... M'he fet uns farts de riure. Dir-te que em feien falta. Molt bones escenes que barrejades amb el teu text, sempre impeclables, ViClètU et queda tot rodó!
    Ara, m'has fet patir alhora de córrer rere la Bici, pensava, vinga, fes-la parar d'una vegada!
    I del Tiet he pensat en tu i en el lladre que te la va prendre... Aquí m'ha sabut greu.
    Ja la tens? M'ho diràs?

    Preciós el post. Paraula: COMEDI T'ho juro.

    ResponElimina
  6. Anna, moltes gràcies. Doncs, ara per ara, per a moure'm per la ciutat he tingut que recórrer a Valenbisi. Altra cosa és el que faig amb la bici de carretera, que encara no me l'han pispat. Un beset.

    ResponElimina