dimecres, 31 d’agost del 2011

In vino veritas


Puc comprendre, copsar, assumir, entendre, fer-me càrrec… -bé, afegiu més sinònims, que vaig curt de paraules- tornem-hi, puc fins i tot acceptar com a dogma de fe -i per tan la raó lògica a prendre pel sac- que un individu que es passa tot lo dia fent l'eucaristia -sang de Crist va, sang de Crist ve- tinga la seua homònima no apta per a cap control diagnòstic, ni d'alcoholèmia ni antidòping -ciclista i mossèn són oficis totalment incompatibles, amb permís de Bartali que gairebé ho era, les dues coses- ni diabètic ni de colesterol ni VHI ni ferro ni… -bé, afegiu més raons mèdiques de la desraó sanitària, que vaig curt de sang-. Però, amics meus, el que no es pot tolerar, el que no cap en cap cap capaç de copsar la capitalitat de capalçar el Sant Copó, és anar pel món dient la veritat. Cridem a Capítol!! A veure, on és la Sala Capitular?... Perdone'm mossèn, però això que ha fet vostè és una capbuidada. A més, com se li pot acudir esmentar l'Obra, i donar a entendre que Opus dei i influències de tot tipus són "tanto monta, monta tanto"? Quin exemple els has deixat josemaría? Pa' esto anaves tot lo dia amb la Caixa de Disciplines, com si d'una Bankia qualsevol es tractés? I quina ocurrència supèrbia -o supèrbia ocurrència, que pa'l cas tant se val- pare, cridar per telèfon davant tota la concurrència al Regidor de Seguretat Ciutadana, que és la versió cool del "usted no sabe con quién está hablando", i que acabem pensant que ni les regles són les mateixes ni la justícia igual per a tots? Però el que supera tota la resta és donar per segur que a vostè, mossèn, -i podem pensar que el sortilegi és efectiu amb la resta dels catòlics?- només amb penedir-se, Déu nostre Senyor, li ho perdona tot. Però tot tot del tot que tots puguem totsar, que és un verb que m'acabe d'inventar -ja us he dit que vaig curt de paraules- i que fusiona copsar i el tot total, és a dir, quan u arriba a entendre la totalitat del tot total de Tots els Sants, i els que no. Ei, Vicicle, va, deixa en pau a aquest pobre home pobre d'esperit sant. Que n'és de fàcil fer llenya de l'arbre caigut… Tinc les meues raons. A més, i tu qui ets?... La veu de la teua consciència… Doncs mira, Veu, -bé, escolta- tinc dues raons fonamentals, una d'arrel etimològic ciclista -sí, sí, ho has sentit bé- i l'altra de "esto ya se veía venir", és a dir, de conseqüències consuetudinàries. De la primera et puc dir que la paraula Patraix ve del petra llatí, que indica l'existència i explotació d'unes canteres des de temps immemorials… I què té a veure la pedra en la bicicleta?… Les Canteres de Portaceli són el pas obligat per a una ascensió com déu mana a l'Oronet… Caram no te l'estàs agafant en paper de fumar?... Potser sí, però la pedra és la pedra, això és irrefutable… I l'altra?... Conec aquest barri de Patraix des que tenia vint anys. Que ja en fa d'això, tot s'ha de dir. Saps que sóc de l'altra banda de València, de l'Avinguda del Port… I què feies tan lluny?... Festejar, la meua dona vivia a la mateixa Plaça de Patraix. I tinc informació privilegiada sobre els rectors de la contornada… Què dius? Digues, digues… Sembla, pel que contaven no fa gaire temps el col·lectiu de beates, que com l'església va curta de mossens doncs aquests no donaven l'abast. De fet, -vine pacací, que no ens senta ningú- eren les beates les que oficiaven missa, totum menys l'eucaristia… Però el ritus, sense aquesta rèplica del últim sopar, no s'hi val… Ahí està la cosa. Com que el retor… ¿Ja li has llevat la ce?... Po' sí. Com que el retor té que atendre varies parròquies, només se n'ocupa que de la seua contrastada especialitat: veure la sang de Crist, i la melopea pot arribar a ser colossal, celestial, descomunal, catecumenal… Bé, ja ho he entès, no fa falta que furgues més… Però és que a més a més, acabe d'assabentar-me que el meu sogre era un visionari… Què vols dir, ara?... Bé, quan li comentaven l'absència del mossèn a la missa, que tant espantava a les beates, però que les hi donava el seu momentet de glòria, -ai, vanitas vanitatis- ell sempre deia el mateix, i ningú li feia cas. Ens ho preníem a broma. Veges tu, i tenia tota la raó l'home… Però què deia?... Bé, ell era malagueny, i semblava la típica gràcia andalusa… I?... Doncs, "eso es que está en Benidorm". I és que parlem de l'Era Zaplana… Caram, si que era visionari el teu sogre… Oi, que si?...

dilluns, 29 d’agost del 2011

Els llavis del barquer



Mai no oblides la barca
ni aquell barquer.
Mai no oblides el nom
de qui diu ser.

Fes memòria tots els dies,
fes record no fugisser.
Sembla no estar,
sembla el no-res.


Pedalaràs la vida.
Com li deien el timoner?
Cercaràs a l'oblit,
el que ja no hi és.

Hauràs oblidat la barca.
Ja no sabràs de barquers.
I sentiràs aquell nom
dels llavis d'un barquer.


divendres, 26 d’agost del 2011

Para farmàcia

A la meua farmàcia de Fuentealbilla m'han imposat un horari -nivell assistencial, li diuen- que riu-te tu dels Open-Cor i dels 7-Eleven: 24 hores seguides, tots els dies de l'any i fiestas de guardar -com les parròquies de debò i els mossens amb vergonya i cierra españa- i prohibit tancar, ni que fos una estoneta, per a alleujar la bufeta. Així, per si les coses venen mal dades, m'he instal·lat una ampolla de plàstic, de les de pixar al llit, baix el taulell, i amb un poc de discreció evacue el pipí sense deixar d'atendre a la parròquia, sobretot dels pedals, que des que María Dolores de Cuerpedal va passar per ací amb la seua sensualitat exuberant, en són els més habituals. El boca orella, ja se sap, bé, en aquest cas, el cos pedal. De Dulcinea a Dulcineo i tire pel Toboso. Però és que darrerament no pare a la farmàcia de rebre encàrrecs de lo més inusual. I no done l'abast d'un tràfic de substàncies més exuberant, si cal, que la Cospi, al que s'afegeixen, a més, nous models d'ingestió farmacològica-esportiva. Au, ja ho he dit. Per exemple, el cartílag d'aleta -no d'atleta, que a voltes es confonen al demanar-m'ho de tan excitats com estan- de tauró, que tradicionalment es prenia via oral ja que es serveix en pastilles, doncs ara s'ha descobert que el seu efecte es multiplica per deu (n'hi do?) si polvoritzes la pastilla en un morteret i desprès t'apliques el polsim a les aixelles i l'entrecuix, amb la qual cosa els braços comencen a actuar ràpidament com si de dues aletes es tractaren i les cames és com si volaren, deixant als companys de penya amb un pam de nassos quan pugeu l'ínclit Oronet; bé, en Fuentealbilla li diuen el Golondrino. I de la llarga llista d'herbes potenciadores de variades retencions, oblideu-se de fer-hi infusions diürètiques per a beure, ara es prenen pels ulls, com fèiem amb la camamil·la quan teníem alguna xicoteta inflamació ocular o un petit mussol del mal d'ull d'una dona envejosa, vella o jove, que l'enveja no té edat, però sí pervenir. De fet, uns dels èxits de major audiència és el calostre assecat de porca verge esnifat per les orelles. La qual cosa presenta l'inconvenient de tenir que desenvolupar fins a la hipertròfia les denominades trompes d'Eustaqui com a estri absorbent, però el gran avantatge, com tota matèria primigènia -mireu, si no la de Bretanya- de netejar la teua sang de qualsevol residu inconvenient de cara a les anàlisis post-meta. Heus ací, amics meus, algunes de les raons del actual atabalament que portem a la farmàcia d'aquest poble manxec de nom immemorial que, a més a més, d'ací no res farà fallida -la farmàcia, i potser el poble també- perquè els companys de ruta de Cuerpedal ho deixen tot a deure. Ací no paguen ni els pagans. D'això, que quan a cau d'orella et demanen lomásdelomás -quelcom semblant a un actual molt honorable- jo, amb un parell ben ensinistrat de reülls a tort i a dret, els xiuxiuege el nom d'un producte molt d'aquestes contrades: el rabo de toro. Sí, sí. Però no del qualsevol bou. Estem parlant del brau enamorat de la lluna, poca broma. I com me l'he d'aplicar? -demanen amb ulls expectants. Doncs molt fàcil. És com la pastanaga de l'ase però a l'altra banda de l'espill. Ara el que és davant ets tu, i el que et persegueix, el rabo. I vés en compte que està ben enamorat. Ei, ja em diràs el que trigues a pujar el Golondrino...

dimecres, 24 d’agost del 2011

Cercant l'horabaixa

Los caminos de la tarde

se hacen uno, con la noche.

Por él he de ir a ti,

amor que tanto te escondes.


Por él he de ir a ti,

como la luz de los montes,

como la brisa del mar,

como el olor de las flores.


(J.R. Jiménez, Poemas breves)



No sé qui va dir que cercava l'horabaixa perquè volia morir jove. El que jo vaig entendre o sentir quan era jove, però, és ara una ombra que amb prou feines si prove d'escriure per veure de comprendre-la. Endinsar-se en llum tan incerta com la del capvespre té el galop tendre dels besos desitjats, de les carícies amagades baix la taula. Capbussar-se a l'horitzó verd dels aromes perduts té l'alè contingut de les declaracions omeses. I és sens dubte aquesta complicitat del xiuxiueig de la roda a cau d'orella el que em fa creure en la possibilitat de tornar a veure el món amb ulls adolescents. Tot i que només dure el que una passejada ciclista pels camins tardejats i seminals de l'horta, flanquejats d'una banda per les platges d'amors urgents i traïts, on la tendresa fuig al darrere d'un somriure ple de sorra, i pel port dels somnis llunyans; i de l'altra, per les serralades domèstiques dels adéus sota el llum blanquinós dels neons del bus de tornada, i que de tant en tant consoliden la seua vall marítima, la seua criatura, amb al·luvions de desesperada pluja i gelosia. Així, solcant el laberint obert dels camins de la tarda, proves, tant i com flueix el territori sota els peus enlairats als pedals, de trobar l'atzucac mai no vist, la drecera màgica, el sender lluminós del verí dels versos. ¿Som o no som només que paraules, portadors de paraules? ¿Som o no som només que denominadors? Els que nominen les coses, i els fets de les coses. I des de la part baixa de la fracció dividim el món en territoris propis que mai més ningú entendrà sinó és en aqueixa llengua, amb aqueixos mots que es fonen en la nit dels temps. I és aquesta paraula d'horabaixa que em parla d'un ponent fruitós replet de deixalles verges de sons encesos i mots oblidats. I és aquesta beneïda paraula d'horabaixa, l'esplendent cabell de la princesa d'una plaça anònima, la bella dorment al banc públic de fusta, i que el seu cavaller pentina amb els dits mullats d'aigua de qualsevol font ornamental. No trobareu a València més amor enredat, més amor escampat en uns dits i uns pèls embrollats d'absències. És aquesta maleïda paraula d'horabaixa que em duu a qualsevol racó dels camps amenaçats per la nit que intentem detenir allargant la passejada fins al port i els somnis, dels indrets que s'esvaeixen com l'arena del llibre. És l'estiu, i, tant i com la vesprada minva, isc amb l'esperança de trobar l'horabaixa. Fins ara, però, només tinc nomenats un infinit de crepuscles que es succeeixen.


Multa renascentur quae jam cecidere, cadentque

Quae nunc sunt in honore vocabula, si volet usus

Quem penes arbitrium est, et just et norma loquendi.


(Renacerán muchas palabras que ya murieron y morirán

muchas que ahora están en lozanía, si lo quiere el uso

en el que está la facultad, el derecho y la norma del hablar.)


Horacio, Ars poética (Epístola a los Pisones)

dilluns, 22 d’agost del 2011

Això diu que era...


De les rondalles recollides per Enric Valor, no recorde cap que comencés: Això diu que era una bicicleta… o bé: Hi va haver una vegada un xiquet/a amb la seua bicicleta… Malauradament, no les he llegides totes, i potser al raconet més modest d'aquestes modestes però valiosíssimes perles de la literatura popular, hi trobaria aquest artefacte al voltant del qual, com si d'una rondalla de pedalades es tractés, gira el devenir d'aquest blog.

De fet, hi va haver ja fa temps un nen completament entregat al coneixement de la màgia. Volia ser mag quan fos gran. Que mai no es perdia aquell programa de curts exemples, Manos mágicas, que posaven a la tele sense horari fix, i on desprès de fer-hi el truc, ho explicaven amb detall. Prenia nota de tots els jocs de mans. I com els repetien, va memoritzar uns quants. Els hi feia a la mare, al seu pare, a la germana; i tant i com els hi encantava, ell notava cert desencant de la simplicitat que sabia era al seu darrere. Arribà el Nadal, i malgrat tot, li demanà als Reis Mags d'Orient -qui millor que ells, si n'eren mags- la caixa petita de Magia Borrás, tenia la certesa que els reis no podrien carregar amb la grossa -de caixes vull dir, no de premis de la loteria. Les cartes foradades, les ampolles ara estic ara ja no, la vareta negra-blanca-negra, el mocador lluent… Ara, el seu públic anava a més: els amics del carrer, les germanetes dels amics del carrer, alguna avia entusiasmada del carrer. Però el sentiment de desencís anava en proporció directa a l'encís que causava als altres. Avorrit, retornà a la bici. Pedalar ja li semblava fugir del temps estant. Però aquesta màgia fugissera li deixava el regust agredolç dels plaers perduts, dels béns que només viuen a la memòria, als records. Mai no repeties una mateixa passejada. Era cosa dels instants, i perdurava en un no-res irrepetible i melangiós. I heus ací, que si els trucs de màgia eren una mena de repeticions desencantades, els passejos ciclistes eren encants irrepetibles. Quin dilema és la vida, que mai no tens l'alegria completa. Hi va haver un dia, vés per on, que tafanejant entre els avorrits llibres de l'estudi gran, trobà d'un, amb la coberta il·lustrada pel seu avi, que contenia petites obres de teatre per a xiquets. Quedà completament subjugat. Se l'empassà sencer. Gairebé sense parpellejar. I a més, aquella primera encantació no minvava a l'endemà ni a l'altre ni al passat del passat del despús-demà. I així va gaudir d'aquesta màgia fugissera i estant alhora. Nova i vella. Dominadora de l'instant i de la memòria. Però… ai, las! Sempre en tenim un però… Inquiet com era de mans, per culpa de la màgia, i dels peus, pel vici de la bici, acabà dedicant-se a una altra màgia, més esclava, si cal, de l'encís de l'instant i de l'encant de la memòria. Podríeu dir-me, benvolguts nens, com acaba aquesta història?...

dissabte, 20 d’agost del 2011

Dos o tres cruces?


Va ser una cançó amb molt d'èxit; i en aquests moments, però, no gosaria posar-ne la meua mà al foc. Quantes creus eren clavades al mont de l'oblit?... Jo, quan la cantussejava aquest matí, no em feia nosa alguna dir-ne tres: (ehem, ehem, va por ustedevosotro) "Están clavadas tres cruuuuuces / en el monte del olviiiiido" I ara ve el problema, ¿era "por los amores que han muerto / que son el tuyo y el mío" o "por dos amores que han muerto / que son el tuyo y el mío"?. Qué importante es -contrafent a Les Luthiers- saber dónde apoyamos la punta de la lengua, querido Murena… Y usted que lo diga o lo liga, Ramírez… Y le digo o ligo más, usted que lo vea o lo lea… Pero qué dice, Ramírez, para ver no hace falta la lengua… ¿Y con qué moja usted el dedo, lelo?... Bé, deixem als tertulians apòcrifs. Doncs aquest dubte de les creus és d'arrel més que ciclista. Alhora de radiar un bon parell de rodes de cursa haurem de saber l'edat, altura, pes i intencions del ciclista. Sí, sí. No exagere ni una mica. No és el mateix radiar-li-les a un jovenet de cinquanta i pocs quilos de pes, que a un maduret de quaranta i quinze anys -com diuen Les luthiers- de pes temporal. I mireu que el compte final és molt semblant. M'explique. Una roda de bicicleta pot radiar-se sense creus als radis, el que es denomina radiat solar o recte -la variant recta en espiral no es fa servir en bici, que jo sàpiga- és a dir, com els raigs del sol que fan els xiquets als seus màgics dibuixos. Són els radis més curts, ixen en perpendicular des de l'eix de la roda cap a la llanta i no és creuen mai, com línies divergents que no es troben en ningú dels quatre o cinc infinits en que els matemàtics, a hores d'ara, diuen que convivim. És el radiat que més ràpid respon a les acceleracions -perquè no flexiona- i el que fa més lleugeres les rodes, ja que el conjunt de radis curts pesa prou menys que els llargs amb creus. Però no tot són avantatges. Fan la marxa prou més incòmoda, transmeten totes les vibracions i irregularitats del terreny, deixant al ciclista planxat, diríem, sense l'aixopluc del penediment i de l'altra vida. Has d'estar en bona forma per a tolerar-les. I, a més, es trenquen amb major facilitat. De fet, a la roda del darrere, a la part el pinyó, mai veureu un radiat solar, seria un suïcidi mecànic, i de l'altre també. Bé, com la vostra perspicàcia ja us haurà dit de sota veu, tal i com anem afegint-ne creus, -el radi ix inclinat des de l'eix cap a la llanta i es creua amb els seus companys de confraria: posem-li una, dues, tres i fins i quatre creus- més còmoda, resistent i pesada anirem fent la roda. En sobren d'aixoplucs i de vides eternes. D'això, que és molt important aclarir-ne el més aviat possible quals són les nostres aspiracions, les nostres prioritats o podem convertir un passeig ciclista en un autèntic viacrucis. Com el d'ahir, a Madrid, amb una sola creu. Perquè el radiat a una creu -defugint el solar, que n'és molt de pagans- vol ser dinàmic, però s'enganya a sí mateix perquè flexiona i s'agenolla davant els pitjors atavismes; vol ser resistent, però es trenca amb facilitat, massa història per a una sola creu; i és incòmode alhora d'amagar tants pecats permesos per omissió i regnes d'aquest món. Sí, va ser una cançó amb molt d'èxit, la vertadera lletra de la qual han oblidat o confós aquells que més la cantussegen.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Les dues cares de l'equilibri

A diferència de la roda del davant, la del darrere de qualsevol bicicleta amb canvi de desviador i pinyó de varies corones té un radiat irregular, un equilibri desequilibrat, un compendi de raons contraries que al capdavall acaba donant l'extraordinari resultat d'una convivència que tots dirien impossible. Si li feu una ullada atenta a la imatge advertireu, sense cap esforç, la desigualtat manifesta entre l'espai que els radis ocupen a l'esquerra -quina casualitat- en el sentit de marxa, i la pràctica inexistència -quasi tenim que endevinar-los- d'okupament a la dreta. A ningú se li escapa que la raó fonamental d'aquesta descompensació és l'obligada simetria de la roda respecte als extrems del seu propi eix, i d'aquesta paritat, front a la semblant que presenta l'estructura del quadre on ella va acoblada. Tot ha de quedar al bell mig del no-res d'una pedalada i d'un camí que solcar. Però el tercer en discòrdia entre els radis i la llanta, no cal dir-ho, és l'esmentat pinyó. Que en temps de l'Eddy Merckx era com a molt de cinc corones i avui en dia arriben a la innecessària, però molt comercial, quantitat de deu -el de la imatge- i fins i tot d'onze corones. Per a aconseguir aquest trompe l'oeil, aquest espai per al pinyó, necessitem que la longitud dels radis del seu costat siga més curta que els de l'altra banda. I a més, aquests radis suportaran una major tensió, ja que reben directament la força de les cames tramesa per la cadena des dels plats o pedalier fins al pinyó. I per acabar, també és molt convenient la participació d'un autèntic artista del centrat de rodes. I passem als clàssics -ja sabeu que n'estic sofrint una mena de virus agostenc anomenat classicitis. Aquestes dues cares, ben diferents, d'una sola realitat, m'han portat al cap el déu Janus, posseïdor també, com ben bé sabeu, de dues cares, passat i futur, entrada i sortida. I aquesta dualitat em sembla ben portada perquè el futur només existeix en potència -que diria Aristòtil- en possibilitat d'ésser. Així mateix, la potència del pedaleig és possibilitat de fer camí, futur. El present és al bell mig -com us deia abans-, és l'acte de rodar, de girar en direcció tan incerta com el món roda dins de l'univers rodant al ball giravoltí del no-res. I el passat, la part esquerra de la roda, compensa, orientant-lo, aquest deler d'avançar no deixant que la roda embogisca. I com els records, aquests radis esquerrans s'allarguen en l'espai temps. Són menys tibants i més llargs. Proven de contrarestar la força del que està passant i del que està per vindre amb la seua elàstica activitat. Com qui diu: dissipen les incerteses del que no ha succeït amb els successos de la certesa. Sempre serem aquí per a recordar-te el que ets -semblen dir de sota veu- el que vares fer, d'on vens. D'això que si algun record se'ns trenca -bé, algun radi del costat esquerre- cal reforçar-hi ràpidament els més pròxims, si no la roda trontollarà i serà molt difícil avançar, perquè la llanta perd l'equilibri, i en un vaivé obsessiu i al·lucinat frega una i altra volta els frens, consumint la nostra energia àvidament. I és que els romans ja ho deien, que honrar el déu Janus assegurava bons finals. De fet, els seus atributs no només eren les dues cares, també portava la clau que obri els camins i el bastó que ajuda a trepitjar-los.

dilluns, 15 d’agost del 2011

Dulcinea


Aquest agost m'està suposant un retrobament, diria que obsessiu, amb els clàssics. I heus ací que la claredat d'aquest sol agostenc aconsegueix il·luminar els replecs més íntims i fins i tot inconfessables de la realitat i de la meua ànima, o de la realitat de la meua ànima, o ben bé de l'ànima de la realitat, que al capdavall tot plegat és el mateix. I sempre acaba fent-se la llum. Que es faça la llum! Fa dies que dorc amb un cert neguit, perquè soc esclau d'un somni recurrent, excitant i melancòlic, mòrbid i endeví amb efectes retroactius. Sóc farmacèutic, i tinc un despatx de medecines en un lloc de La Mancha el nom del qual sí que el recorde, Fuentealbilla. És aquesta hora de la tarda on els faunes es posen a somniar amb xiquetes lleugeres de vestits, les nimfes, i la temperatura corporal de cert apèndix puja amb la celeritat i fortalesa de les canícules manchegas. Tinc la farmàcia oberta perquè darrerament vaig més curt de calerons que don Alonso Quijano, alies el Quixot, i faig horari de 7-Eleven. Però seguint la tradició arcàdica, estic pegant una becadeta, amb filet de bava inclòs. I heus ací, que sorgint del silenci abrasador de la plaça del poble on la font blanqueta llueix per la seua absència, algú entra al local. Jo sóc a la rebotiga i sent la campaneta acompanyada del moviment de la cortina de tubets de fusta. Sí, aquí encara en queden de vareta. M'alce amb certa dificultat i aparte l'altra cortina de tubets de vareta que separa la rebotiga de la resta del comerç. I quan vaig a dir bona vesprada -bé, buenas tardes, que som a Castella- em quede bocabadat, gelat, tot i estar a més de 40º a l'ombra. Al bell mig de la farmàcia m'espera, en actitud molt més que desafiant, una dona vestida de ciclista, és a dir una nimfa, perquè les meues nimfes, indefectiblement, van sempre amb vestimenta ciclista, com la Martina, faltaria més. I tot i les ulleres de sol i el casc, me n'adone que és la María Dolores. Sí, sí, la María Dolores de Cospedal. I aquesta Dulcinea, corporifica instantàneament i insultant tots els meus millors instints, és a dir, els baixos. I comence a respirar com el faune, agitadament, com si estigués pujant l'Oronet amb una calor infernal i pel meu nas eixiren dues fumarades de vapor de desig. I amb prou feines si puc dir-li, Qué desea vuesa mercerd?... Una caja de gomas… Què vol dir, recanvis de neumàtics o…? Tire pel dret, Algún color o sabor de preferencia, mi señora?... Con sabor a carretera… I l'excitació arriba al seu màxim, fregant un clímax oníric. Oh!, déus de l'Olimp em matareu de passió continguda. Li done la caixa. Haga el favor, señor don Vicicle, de anotar en debe aquesta provisión… I dóna a entendre, pel seu somriure gairebé metafísic, que potser les gomes són per a gaudir-les amb la meua companyia. Ai, déu meu! açò esclata. Dulcinea -pense abans de dir-li-ho- vols que pedalem pel tòrrid ermàs fuentealbillero en busca de la font blanqueta? Però quan veu el cartellet de la vaga, el somriure metafísic se li capgira en una ganyota d'escopinada. Gira cua i em quede amb la seua darrera allunyant-se cap a un infinit de calidesa no compartida. I pense que no m'estranyaria gens que acabés fent ús de les gomes, però no com a mi m'hagués agradat. I ara que ho dius, no tindrà res a veure el seu cognom amb el bac que em vaig pegar per culpa d'aquell pedal malparit? D'encantaments pitjors hem vist i veurem, no?.

divendres, 12 d’agost del 2011

Standard & Poor's


Com és que no m'havia adonat fins aquest matí? No ho sé. Però en revisar els clàssics s'ha fet la llum. Per això són clàssics, evidentment. Anava ben perdut. Embolicat per les ofertes -últims dies, senyora- del deute que és a la vista i l'amagat. Del deute que es compra el propi BCE a sí mateix. Les caigudes de les borses, tot i que mai no n'he xafat un parquet bursàtil, però que anuncien l'arribada imminent del teu apocalipsi financer, hages jugat en borsa o no. Igual que si paguéssim els deutes del pitjor tafur. Els presidents que suspenen, pobres, les seues vacances i convoquen d'urgències -que no vagen a cap Hospital Clínic que ningú els farà una punyetera radiografia del problema- gabinets de crisi sobre la crisi, és a dir, gabinets de metacrisi. Londres que imita les falles valencianes, però equivocant-se de ninots. I tanmateix ens ho estaven dient amb tota la claredat, amb tota la transparència que les caracteritza. La santíssima trinitat dels ratings té com a principal funció plantar la paraeta a un racó ben fosc del passadís i fer poor's als xiquets. Què n'és d'important saber idiomes. Standard & Poor's: Estan per donar por. Com feia el doctor Mabuse amb la seua diabòlica corporació de delinqüents. Als fills del Mabuse els agrada atemorir a la població. Aquesta és l'única raó. Tindre'ns ben acollonits, ben desencantats. Tu mai no aplegaràs a ser res: enfonsem-lo, doncs. Aquest país mai no eixirà del clot: enterrem-lo. Ningú confia en vosaltres: comprem-lo a preu de deixalles. Visca la poor i l'esclavatge. Si pegues un bac amb la bici i et fas malbé un colze, el primer a fer és tornar a pujar a la bici el més aviat possible, o perdràs la teua llibertat de somniar. Per tant, tot seria molt més fàcil si algú li digués al cerber del passadís: i tu qui ets per a fer por a un xiquet? Diguem no al fatasma. Així de fàcil. Però els polítics són els primers en afluixar els esfínters.

dimecres, 10 d’agost del 2011

La tarda de cristall


Puedo llegar a creer que el hombre de genio, el poeta, llega a romper, de algún modo, el cristal, hacia la luz, y siente la alegría y la tibieza que produce estar más allá que los demás hombres, pero, ¿no está, también él, ciego? ¿Acaso se ha acercado algo al conoci­miento de la verdad eterna? (Pessoa, Diarios)

La tarda és un cristall de besllums maragdes. Fins a aquest coin del petit París m'aplega el contrallum dels mars vegetals del sud. La catifa acollidora amb rerefons d'aigua i tenebra matutina. L'arròs pujant a contracor d'un verd que es clareja cercant el seu final daurat. No és ben bé el record, sinó l'evocació. Evocacions. Però potser els hi falta alguna cosa. Vida pròpia. Com aconseguir-ho? No ho sé. Com insuflar-les la necessària saba, l'emoció de la qual ens transporta per damunt del temps i l'espai a l'altra banda del cristall?... Al seu cos de paper i tinta, de quadern i estilogràfica, envoltat pel fum ociós d'una pipa o del cigar de tabac tendre i la volatilitat còsmica de les marees oceàniques amagades al petit didal d'un fons de copa de cristall on hi era el verí de la fada, l'hi falta vida, l'hi falta retrobament. Perquè la vida, els retrobaments o les marinades són filles del moviment, de la dinàmica. Flux i reflux. Ones i retraïments. Pedalades ineludibles dels batecs del pensament. I en aquesta vesprada marina se m'acut que caminar la vida és una opció de retrobaments gairebé pactats. Però que si cliquem l'opció pedalar, els retrobaments vulneren pactes, acords i lligams amb aspiracions acomodatícies, per a capbussar-se als designis dels camins creuats per rodes trepitjant, amb igual solvència, els somnis i les frustracions. I heus ací, que volar tocant terra et permet fluir amb distància per les acaballes d'històries tristes, d'amors traïts per l'amor o de grans de sorra lliscant entre dues copes de cristall que es rebutgen. I tornem a aquesta matèria indòmita. El cristall. Que ara és arena fosa i posseeix la llum del món. I és ahí. Que és al tocar dels dits. Que és al besar dels ulls. Però el cristall no cedeix. El cristall no s'obri. El vidre és obstinat com un poltre salvatge. Podrem batejar-lo, mesurar-lo i pesar-lo. Parlarem, si més no, de tots els seus besllums, zenitals i no. Però aquesta llum vidriosa s'esvairà només de pensar la suïcida opció d'esquinçar-li la seua invisible superfície per posseir-la.

dilluns, 8 d’agost del 2011

Les prenoms de Paris


Autrement Paris. Oh, perdó. Que ja no sé en què parle. Je veux dire… Caram, dilluns de ressaca deu ser, excusez-moi… Centra't, Vicicle, que avorriràs al personal. L'absenta torna a ser legal a França, -au, ja ho he dit- donades les bones expectatives comercials que comporta, i que fins ara havien estat aprofitades pels suïssos, mestres, si més no, en gaudir dels negocis que d'altres països consideren il·legals. Què ens juguem a que els inventors del rellotge de cuc són els primers en retornar a les farmàcies -d'on no deurien haver eixit mai de la vida- substàncies com l'heroïna, la cocaïna, morfina i opiacis en general, i despatxades a gust del consumidor, és a dir, a dojo? O no, que de grans fortunes del narcotràfic es nodreix la banca helvètica. Bé, no especulem, que d'aquesta mena ja en fan prou de fàstic certes agències de fuetades & Co. Ah, París. Oh, París. Sempre, París. Hui, al Miroir de l'Absinthe, el millor sens dubte dels vint-i-cinc diaris matutins que es publiquen en aquesta Rue de l'Absinthe, donen la notícia a primera plana. A buenas horas mangas verdes, i excusez-moi la dita castellana, però és que em ve rodona. Ara se n'adonen, home, quina casualitat. És aplegar Vicicle, fer acte fundacional del susdit carrer, i ja van els francesos com cagalló de sèquia reivindicant tan magnífica idea. Ai, mare, què francesos són a voltes els francesos. Bé, deixem-ho córrer. Al costat dret i a la part baixa d'aquesta notícia, m'ha sorprès el següent titular: L'inspecteur Maigret… perdó, el traduïsc, "L'inspector Maigret diu no", i al sobre la foto del tio que fumava en pipa l'altre dia a Chez Vic. I a més, diu no, que a mi dir no sempre em recordarà al Raimon, "Noo, diguem nooooo, nosaltres no som d'eixe móon". Diu, el Maigret, que no creu hi haja cap lligam entre la noia salvatgement assassinada al riu, i les últimes i desconcertants desaparicions de dones grans, vídues o no, però en calerons. Sembla que en aquest últim afer les víctimes són només dones madures, en les quals l'assassí arriba a casar-se si és menester, i tot just desprès de l'òbit o la desaparició, segons les circumstàncies, retira els quartos abans que les asseguradores o els bancs sospiten alguna irregularitat -que quins són ells per a parlar d'irregularitats?, doncs teniu tota la raó. Però pel que sembla, també les agències de fuetades poden fer acte de presència amenaçant amb la cosina de risc i un pot de sèu per a engreixar-la en un tres i no res. Així que com a mínim, tindrem que convenir que el paio és ràpid com un pistard a l'esprint final. El nou Landrú li diuen els periodistes. Que com saben que és francès? Doncs senzillament, no ho saben. Però ací, com te'n descuides, fins dels assassins fan glòria nacional. Podria ser de qualsevol altre lloc. Mireu, si no, l'Enric VIII, que també va fer desaparèixer a les seues esposes, però amb els papers sempre en regla, com déu mana, que els signava ell. I és que els de la sang blava sí que en saben de papers, sí. Aquesta vesprada em faig la meua primera absenta legal parisenca a la Rue de l'Absinthe, sempre que el besllum i el passeig cilcista ho permeten.

dissabte, 6 d’agost del 2011

Cap de setmana a la City


Prou d'Absinthe, Vicicle, que acabaràs com un llum de semàfor o, pitjor, com un habitant del planeta Bradbury. Au, cap a la terreta, xino-xano que el colze encara fa mal, però tenim que anar pensant en l'eixida de demà diumenge, que la del dijous va ser frustrant. La veritat és que el camí coster avall és molt d'agrair, i París-València te'l fas en un tres i no res. A més a més, revises l'actualitat editorial i furoneges la sempre interessant col·lecció de facsímils. Ara estic capficat als dietaris, i els dissabtes matí sempre és bon moment per als llibres. Que no em seguiu del tot?, visiteu la City i ho comprendreu. Oh mon dieu! Crevaison!, i amb el colze fotut, que no puc fer força… Rien à craindre, faré servir aquesta escuma expansiva antipunxades Tip-top -no va de conya- que vaig trobar a París. El tubet cap a baix és un poc depriment, ho reconec. A veure… Agiter avant utilisation. Ah, collons, ja deia jo… Home, açò és una altra cosa, mira que content s'ha posat el tubet. Bé, la roda sembla gairebé sencera altra volta. Puge a la bici i… La sensació no és gens agradable, com si anares amb la pressió del neumàtic baixa, però més gomós, com us diria?… Sí, ja està, i perdoneu l'expressió, com si pedalareu amb un cagalló elàstic en lloc de roda del darrere. Bé, què hi farem? Tornem a la ruta. Ja he travessat la frontera enemiga. A l'esquerra la sorra cremant, a la dreta la muntanya cremada. Quin deler faller ens ocupa fins als últims raconets d'aquest verger de cendres. Serà una corporificació de la política de terra cremada del nostre Consell? És preparació de la magnífica tasca de repoblació forestal que està fent Vaersa? Per la banda de Portacoeli han plantat uns senyals que ho diuen. I els hi posen en zones que, ara per ara, no ha cremat ningú. Potser van amb una prevenció digna de la pitonissa Lola? No ho criticaré jo, que no sóc del ramo. Què platges, déu meu! Marina d'Or, Benicàssim, Puçol, La Pobla… Que no faré un capbussó. Jo, que odio la platja, la sorra ardent i no sé nedar sinó cap enrere? Mira, perquè no hi cap l'agulla del paller, que si no… I com últimament estic tan mariner, doncs tinc el gust de una torrada de sardina fresca de platja. Pegaré una volteta pel Mercat del Cabanyal. Potser he arribat tard, perquè la que hi veig és molt xiconina i amb els ulls enfonsats. No m'agrada gens ni mica. M'acoste a Mercaconya. No els hi queden. Xe, que tan difícil serà menjar sardines torrades a València. Vaig a casa. Tanque les finestres, abaixe, a mig pal, les persianes. Quina basca que fa a la City. Quin plaer dels déus. Gràcies per avançar-nos el que ens trobarem els que no som de missa diària a l'eternitat dels justs. Mentrestant, engegue l'aire condicionat. I truque al Tall. Els anglesos mai de la vida et fallen, no? Tenen sardines, i, a més, d'oferta. Doncs porten-me una safateta. Ding-dong, ding-dong. Colló, no he penjat el telèfon i ja són aquí? Síiiii? Somos de la Casa de Galicia, puede abrirnos?... Per una mena de reflex condicionat, i sense pensar-m'ho dues voltes, els hi dic: me traen las sardinas?... Sardinas? No, es por si usted desea hacerse socio. Es parte de la campaña del Sr. R. Si se hace socio antes de diez minutos le regalamos una gaita… I de sobte pense en qui va definir al perfecte cavaller com aquell que mai no demostraria les seues habilitats amb la gaita davant els amics. Por quién me han tomado, yo soy un caballero… Ara, supose que els esmaperduts són ells. Ding-dong, ding-dong. Ya les he dicho que soy un caballero… Bueno, caballero don Vicicle, somos del Tall, le traemos las sardinas… Ah!... Mira, m'entra la curiositat d'esbrinar d'on provenen. Només faltaria que foren de Galicia. A l'etiqueta posa: Zona de pesca Fao 27, Escocia. És a dir, aquestes pobres han vingut des d'Escocia i jo des de París per a una celebració gairebé eucarística a Clotlandia. I, a més a més, serà menjar-me-les i sentir la necessitat de posar-me faldilles i tocar la gaita. I jo fent-me el cavaller. Qui em mana a mi. Tire de Voll-Damm. Comença la torrada de les torrades, la mare de totes les torrades i el fum -l'extractor no funciona, per a variar, i amb les finestres tancades- s'expandeix com l'escuma antipunxades o l'eterna boira escocesa, que pa'l cas tan s'hi val.

dijous, 4 d’agost del 2011

La sensació


No deixa de ser curiós, fins i tot estrany, que alguns racons de París em recorden llocs on no he estat mai de la vida. Ahir dimecres, mentre Verdoux i jo fèiem la compra de peix al Marché de la Cabane -els vaig prometre de fer-les, avui, una paella de marisc- no m'abandonà la sensació de ser a un poblet de la costa italiana amb els seus carrerons costaners amb teló de fons de mar blava viva i pendents sobtades i perilloses com les noies. Verdoux, a diferència del divendres, no feia sinó insistir en que no em preocupés, que, fins que no tingués del tot refet el colze, no calia d'atabalar-me amb la visita pactada divendres passat a la seua caseta de la rodalia. I jo, delerós per tornar a veure a la seua esposa, li repetia que demà (per hui) agafaria la bici i en un no res seria amb ells. Ja ens tutegem tots tres. Bé, com vulgues, Vicicle, la meua senyora serà molt feliç de tornar a veure't. Pel que deia de la sensació, va començar al cafè, mentre fèiem una cervesa esperant l'arribada del peix fresc del matí. Aquí les coses van així. I vaig sentir-la en assabentar-me de la presència d'un jove a la barra. A més, com que, en acabar la cervesa, el noi semblava que ens seguia pel mercat, aquesta dolça nostàlgia de lo desconegut, aquesta saudade, es perllongà en el temps una bona estona, fins que el xic es posà a parlar amb l'home gran que també seia al cafè, feia tan sols uns instants, i que va reaparèixer -sense que ningú sabés ben bé com- al bell mig del carrer de sortida de la plaça. De sobte, l'encant va esvair-se amb el fum de la seua pipa i la manera pausada que tenia de caminar. Estàvem a París, quin remei, no hi havia molt de peix on triar, i al Verdoux se li feia tard, que encara havia de visitar a una senyora que li volia demanar consell per a unes inversions en deutes o en or. I m'ho digué amb una certa sequedat descompassada, tal i com si fos una melodia irregular de Stravinsky, com si el temps que havíem invertit en la preparació del menjar d'avui, i els paquets amb el peix, que ell s'anava a dur, l'incomodaren. D'això, que quan li he preguntat aquest matí, mentre feia el brou, ja a casa seua, per l'afer de la senyora, no m'ha sorprès que em tallés tan de soca arrel: de negocis, aquí, ni una paraula. Entès, Henri, ho sento. Per cert, és la primera volta que em puge a la bici desprès del bac. I he tingut que desistir del mal que em feia el colze. Així que he arribat a casa dels Verdoux amb retràs. Aquest servei de rodalia és tan poc eficient com el que tenim a casa nostra. Bé, crec que l'arròs m'ha quedat de primera. Gairebé era una arròs de senyoret, que diem a València. Només havia que pelar la gamba gran, que és una pena deixar-la que s'asseque dins l'arròs si li lleves la seua crosta. Però ja hi podeu furgar que ni els caps -triturats i afegits al sofregit inicial- ni la pell de la gambeta arrossera ni espines de ningun tipus trobareu. Només havia que seguir la màxima que el meu pare citava de l'avi: aplana i engul. I jo n'estic feliç perquè, si més no, al dintre d'aquesta dona esplendorosa n'hi ha alguna cosa meua. Tot i que trigarà només unes hores a eixir, però deixarà a la seua sang un xic de l'amor que sempre pose al cuinar per als meus estimats. I no m'oblide que tinc dos o tres paelles de marisc, i també de pollastre, pendents com a deutes molt més importants que el dels mercats financers amb alguns dels meus millors amics. Però tinc la sensació que aquests esperits tan delicats, els Verdoux, no n'han gaudit, malgrat els seus elogis, del plat d'arròs. Acostumats als menjars lleugers de bullits i torrats com a molt. Si s'espanten davant una gota de sang fresca o unes galeretes vives.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Mireu, mireu!!


Manllevat de Cyclusvisvivia

Avui esteu de sort. Les imatges parlen per sí mateixes, així que tanque la boca, tot i que algunes escenes te la tornen a obrir, no saps ben bé si per riure o per plorar. Ja em direu, que els dubtes m'atabalen. I és que l'esport de competició…